VACANCES
El món psiquista es troba sempre entre un “abans o ara i un després”. Sobre tot no únicament en el món terapèutic estricte sinó també en el relacional professional. I això demana un temps de silenci o reflexió com de repòs.
Un temps de repòs en un treball existeix des que els humans es van fer ramaders i agricultors. Alguns agricultors tenien èpoques de l’any amb més feina i d’altres de relatiu descans. Altres agricultors s’organitzaven de manera que poguessin dedicar-se a almenys dos tipus de conreu diferents, o dues activitats, complementàries en el temps i per a poder subsistir.
A l’Europa medieval les universitats van començar a fer unes «pauses» a l’època estival per tal que els estudiants treballessin al camp a l’època de collites. Aquesta llarga pausa estival al sector docent es manté encara avui dia.
Però les vacances com les entenem en dret laboral van aparèixer molt més tard, a conseqüència de la Revolució industrial. L’organització del treball va sofrir una crisi que va fer que les relacions i condicions laborals canviessin completament respecte a les d’abans. La tecnologia energètica i mecànica va aportar les màquines i les fàbriques, i el capitalisme només tenia en compte la producció i els beneficis econòmics dels amos sense cap consideració social respecte a les altres persones. Treballaven nens i gent gran, tots els dies de la setmana, en jornades de més de dotze hores. La situació va ser tan penosa per a la classe obrera que al segle xix van començar a organitzar-se entre ells per a lluitar per una vida més digna, va desenvolupar-se un moviment obrer i el sindicalisme, i alguns nous economistes van començar a introduir factors socials i humans a les seves teories. L’alta burgesia es començava a permetre èpoques de vida sense treball, imitant temporalment a l’aristocràcia. Alguns anaven a residències d’estiu i a balnearis de cures de bellesa i salut. Mentrestant, els obrers començaven a reivindicar una qualitat de vida mínima i assentar les bases per a poder crear conceptes com la limitació de la jornada laboral o les vacances, tot i que encara estaven molt lluny de fer-les realitat.
En realitat, ni tan sols la idea de vacances existia abans del segle xx. Només a partir dels anys vint del segle passat es va començar a comentar, de manera encara dispersa, alguna cosa que a poc a poc aniria prenent cos fins a poder assimilar-ho amb el que avui entenem per vacances. I el món psiquista ja va començar en gaudir-ne. Freud va ser un exemple com es pot llegir en la seva biografia.
Les primeres vacances retribuïdes als treballadors no van començar a existir fins als anys trenta, gràcies al Front Popular. Cap als anys quaranta, el dret a les vacances es va difondre a més grups de treballadors. A l’estat espanyol són un dret constitucionals des de 1978. Sense oblidar que en alguns països encara no existeixen. I les coses van evolucionant lentament sempre que la Humanitat vagi madurant integralment amb bons líders de masses, avui no hi són. I això és un dels àmbits a treballar per part del món psiquista. I cito només un exemple del combat en plena actualitat: La Fondation Eeuropéene pour la Psychanalyse (FEP) ha escrit als futurs possibles presidents de la República en relació a la funció de la psicoanàlisi per a la salut pública. Representat per en Gérard Pommier. Què lluny està la salut mental o integral a nivell públic en considerar la psicologia dinàmica o profunda! I al nostre país como a l’estat espanyol, entenc que passa el mateix. Cal un gran treball per poder entrar a la palestra social malgrat les crítiques de cert àmbit del món psiquista.
En resum, quina és la tendència actual? El món global en base només neoliberal li cal una visió molt més ampla, però no treu que hi ha una pluralitat total de visions socials com culturals. Per això cal nous conceptes de vacances davant de la setmana de quatre dies de feina, el teletreball, el nou món digital, l’esclavatge de sous baixos, les teràpies on line, el metavers i d’altres realitats. On queda ja la frase tan comentada, però encara válida : No te’n portis la feina a casa!!!
Crec oportú citar un text d’un dels grans psicòlegs de les profunditats, C.G. Jung (1875-1961). Cap escola a de tancar-se en si mateix. Una visió global del món psiquista és necessari, però una acció local o escola concreta es precisa. Sempre oberts, mai exclusius. Situació aquesta molt actual en nom de la “ciència”. La pregunta és: de quina ciència? O més a fons: Què és la ciència?
Els parèntesis són meus: Moltes neurosis(és a dir, inadaptacions a la realitat diària) estan basades principalment en la incapacitat de percebre les exigències de l’ànima (la interioritat); incapacitat deguda a les quimeres puerils de caire il.luminós(el Peter Pan o narcisisme d’escoles). Seria ja hora que l’afer psicològic actual (el món psiquista) admetés que no és qüestió de dogmes o professions de fe sinó que es tracta de l’actitud religiosa (terme avui, molt plural, i té noms diferents. Uns d’elles: la qualitat humana profunda o també el procés de maduració integral. Sortosament, un debat obert… ) que és una funció psíquica important, enorme, incommensurable i pel que fa indispensable el sentit de la continuïtat històrica (cal fer nous relats dels Pobles i el relat de cada ésser humà)”. Un text de lectura atenta i discutida com discutible. A la societat actual li manca un relat que animi: l’Ànima/Ànimus, allò que anima, inspira, empeny, impulsa, energetiza o l’alè vital. Cal parar esment per no deixar-nos emportar com a resposta definitiva actual pel “cervellcentrisme”. Al piano o instrument musical li cal sempre el pianista o el músic: Inseparables o una sola realitat.
Dit d’una altra forma: les vacances impliquen desconnectar de la voràgine diària del treball o quelcom semblant per tal de poder dedicar temps a un mateix de tal forma que es pugui despertar i veure quina és la realitat: Com gaudeix d’aquest temps?. I, a més, com dèiem abans és un dret. Però, el té tothom? Vet aquí una altra de les qüestions actuals.
A més hom hauria de poder permetre uns moments al dia “vacare” per viure dignament. El terme ve del llatí, que vol dir: lliure, res a fer. O en referència a l’indoeuropeu: buit (castellà vacío). Aquest temps diari tan necessari com vital i sabut, però no actuat. I com sempre, cas per cas.
Davant d’aquesta pluralitat, cito un pensament de Santiago Ramón y Cajal (1852-1954): “El pitjor no és cometre un error, sinó tractar de justificar-lo, en lloc d’aprofitar-lo com avís providencial de la nostra lleugeresa i ignorància”. No cal comentar-la, penso.
Quin concepte es té de VACANCES? Només existeix la resposta personal des del propi m2 i conduit per l’ego. I si no té pensament crític propi som marionetes dels sistemes de dominació en ple S. XXI. Cal ser realistes, no il·lusoris, però sí il·lusionats. Freud va presentar el lema: Estimar i treballar.
Jaume PATUEL PUIG (1935)
Pedapsicogog
626 96 50 12