DÉU AMOR

Jaume Patuel

ADVERTIMENT:

  Aquest  article, l’original, ha estat publicat a la revista digital VALORS. En publicar-lo a “entresssions” de l’ACPP està més ampliat en atenció a l’especificitat de l’associació.

      Inicialment em va costar trobar el títol: com calia relacionar les dues paraules que el composen? Amb un punt, una coma o d’altra forma. Tant conscient com inconscientment la relació entre les dues paraules pot generar reaccions no volgudes en els lectors com lectores. L’inconscient funciona sense intervenció de l’ego. Una associació de paraules tancades (Jung) o obertes (Freud). Cal recordar que al 1909  els dos van ser convidats a la universitat Clark University (Worcester, Massachusetts), per tal d’exposar les seves teories. La invitació la va fer  Stanley Hall, psicòleg nord-americà i  responsable del departament de psicologia. I com costa encara avui en dia acceptar aquest enfocament de la psicologia profunda arribant a la psicologia transpersonal. Quantes resistències! Dit això, amb els dos termes no em refereixo a cap mena de religiositat ni espiritualitat. És important que la persona lectora es deixi anar per veure aquestes dues paraules què li fan ressonar al seu interior, sense filtrar res de la part cognitiva. Són dues realitats, o una tal volta? Universals? L’enigma de l’interior de l’estructura psíquica humana que intentem descobrir o  revelar o conscienciar o ressorgir o despertar.

    Cada cultura té els seus propis mots. Anem a veure, en primer lloc, la seva etimologia o estudi del sentit vertader. És un afer d’esmicolar les paraules.

La paraula “Déu” sense dubtes reenvia de sobte, per cultura, a un Ésser Suprem o Superior, i pot ressonar  bé, regular o molt malament en cadascú de nosaltres. No únicament hi ha l’inconscient individual (Freud) també hi ha el tribal o familiar (Szondi) com el col·lectiu o social (Jung) i avui cal afegir els nivells de consciència (Grof).  Aquesta paraula, Déu, ve del llatí i aquest del grec i aquest de la llengua més antiga, l’indoeuropeu.  En resum: el significat original és “llum”. I aquí la cosa canvia ja moltíssim. Aquesta “Llum”, que per tant il·lumina, no és una paraula sinó una Realitat. M’atreveixo a indicar un  nivell de consciència que permet veure i viure les situacions interiors que tenen com a base tota l’anatomia i fisiologia. Avui ho ubiquen tot, no ben encertat, en el cervell: el cervellcentrisme. Aquest no pot existir aïllat sinó en el context no únicament biològic sinó que permet sintonitzar tant amb la realitat interior com l’exterior, que és la mateixa. Llum que resplendeix en la macro i micro realitat: El cosmos i l’ésser humà. Ara bé, no hi ha més cec que aquell que no vol veure. I la psicologia profunda és per poder veure-hi més. La feina de l’oculista és fer que l’ull hi vegi millor, no dir què ha de fer el pacient.

   La paraula Amor ens permet en català fer un joc etimològic, però no acadèmic. La vocal “a” la podem considerar con negació o privació: no. I la segona “mor” per la pronúncia pot sentir-se com mort, amb t. Per tant, amor és on no hi ha la mort: a-mor. On no hi ha mort, hi ha vida. Amor és vida. I si anem  a l’arrel més antiga, la indoeuropea “am”, significa “mare”. I la mare dona la vida. “Ha donat a llum” una forma d’expressar el naixement d’un ésser humà. I ens apropem a un àmbit on hi ha afecte, estimació, afecció, entrega incondicional i d’altres. Dit d’una altra forma, la paraula “amor” sintetitza una quantitat d’emocions. No debades, Freud indica com eslògan com a camí de maduresa: Estimar i treballar. Emoció i cos són dues paraules de la mateixa realitat humana: Corporeïtat. Per tant, diferenciar no és separar. Malauradament, hi ha certes ciències que ho fan i així anem. És un problema molt seriós que cal considerar en la nova societat del coneixement, canvi i creativitat. La  robotització o la mecanització no tenen emocions ni creativitat ni veuen; sí un enorme càlcul matemàtic. La robòtica, com la ciència i tècnica, no estimen ni donen llum vital.

    Déu: LLUM.  Amor: VIDA. LLUM VITAL. I el problema de paraules és que fem servir la paraula amor, com he insinuat abans, amb molts sentits diferents. I aquí rau la confusió. La nostra llengua és pobre per expressar aquesta riquesa pneumapsicosomàtica. O dit d’una altra forma l’energia vital dinamitzant les emocions expressades en la corporeïtat. És a dir, la totalització radical de l’ésser  humà.  Aquesta gran “qualitat humana profunda”, que és una dada antròpica, forma part de l’estructura humana. És constitutiva, no un afegitó. Els entesos ens diu que el finès té unes quaranta paraules per expressar els matisos diferents de la neu. I un poeta sufí persa Ḥusayn ibn Manṣūr al-Ḥal·lāğ (858-922) fa servir unes seixanta paraules per expressar els matisos diferents d’estimar. I la llengua grega té tres mots per expressar l’amor: Eros, fília, àgape. I en català una: amor. I aquí entrem en el gran àmbit de l’erotisme. Aquest instint pulsional, alhora genètic i sense objecte específic, empeny, dona energia: llum i vida. La paraula “amor” és una gran tapadora a molts matisos perversos, quan és simple instint..

     I si hi ha un àmbit on cal “educar” molt, és en aquest món psicoafectiu o sexualitat o sexuació. Repassar l’escrit freudià del 1904: Tres assaigs sobre la sexualitat donaria un cop de mà a la situació actual, que cal aprofundir per tal de diferenciar bé que no ésseparar.  I les experiències dels altres no són vàlides pel procés d’autorrealització. Ningú camina per l’altre. Aquest procés és LLUM VITAL i intransferible. I la font o la deu és el nucli profund de tot ésser humà, que no té nom, però és. En néixer, fruit de la relació amorosa com ideal, que sorgeix  al moment del desig de  voler “donar a llum vital” tant el pare com la mare. Cal “educar o fer emergir de l’interior” en  reconèixer a través dels diferents nivells de consciència que la corporeïtat n’és l’expressió.

   Dit amb una metàfora: La llum que la bombeta dona no té la font en la bombeta mateixa, que s’ho pot creure (i aleshores tenim els diferents narcisismes o perversitats), sinó que l’energia li és donada o prendre consciència la bombeta de quina és la seva fondària. I l’energia respecta la quantitat de watts de cada bombeta.  Tota una gran taleia de l’hominització a la humanització. O un treball de perelaboració freudiana o procés d’individuació junguià. Com em deia un bon llibreter de Santiago de Compostel.la a la pregunta dels pelegrins: Quan falta per arribar a Santiago? Els responia, i n’ha fet una postal: No corris! que  on has d’arribar és a tu mateix. És a dir, fer-te conscient de la LLUM VITAL. La fondària ets tu mateix/a.

Jaume PATUEL PUIG (1935)

Pedapsicogog

jpatuel@copc.cat

Deja un comentario