Sobre la veritat i la creació de mentides

 

Vivim moments convulsos a nivell sociopolític, això no és pas una novetat malauradament, no es tracta tant d’un moment puntual, sinó d’un procés que es va intensificant i que també ens va emmalaltint amb el pas del temps. No és doncs estrany que prenguin protagonisme en les tertúlies de tot tipus i condició, neologismes com “postveritat” o conceptes com “creació d’estats d’opinió” o el seu equivalent “construcció de relats propis”, que es confronten davant d’altres “relats propis” aparentment contraris, però a l’hora complementaris, atès que uns solen ser reflex dels altres. Són formes totes elles capcioses d’influir en l’altre, sovint mitjançant la falsedat, fent creure com a certes consideracions que no ho són pas del tot, o que estan esbiegades.

Meltzer i M. Harris (1989) en el seu llibre: “El paper educatiu de la família”, parlen de vuit funcions bàsiques que tindrien lloc en la vida familiar, sent cadascuna d’elles característica d’un tipus determinat de funcionament. Podríem extrapolar aquest model a un grup més gran, fins i tot a nivell social i parlar de que hi ha varis modes de funcionament que poden caracteritzar en un moment donat el comportament d’una societat, o la seva dinàmica prevalent. Val a dir que aquests modes no són fixes, i cada família pot anar variant el seu, així com les institucions, organitzacions i les societats, també poden transformar les seves dinàmiques de funcionament. Clar que per aconseguir-ho el seus membres han de ser ben conscients. Es necessari per tant, fer un cert treball crític i d’aprofundiment sobre el que ens està succeint.

Aquest article versa sobre un d’aquest vuit modes de funcionament que D. Meltzer y M. Harris van anomenar: creació de mentires i de confusió, i que descrivien com la capacitat per a crear mentires, habilitat aquesta que fàcilment es pot desenvolupar en els nens, però que en mans de l’adult encara és més perillosa. La presencia d’un mentider provoca que amb freqüència l’ambient familiar es vegi amenaçat per confabulacions que l’enterboleixen, i fan que es torni confós e incert. A la vegada, la confabulació o la mentida tenen una influencia destructiva sobre l’impuls d’aprendre, corrompen el valor de la veritat en la vida familiar, i porten fins i tot a oblidar allò que ja s’havia aprés, promovent tendències essencialment psicopàtiques entre els membres del grup.

Trobem mostres d’aquest funcionament en societats contemporànies, no sols en la nostra, sinó també en altres tan del món occidental, les anomenades societats avançades, com en altres amb menys recursos. Però què passa quan aquest funcionament es propi dels progenitors, dels adults, d’aquells que tenen la responsabilitat de dirigir les institucions, responsabilitats de govern sobre la resta? Doncs que en lloc de promoure actituds de cooperació, de diàleg, d’aproximació, es generen reaccions defensives, de protecció i aïllament que porten al empobriment i a la patologia.

El grup ja no regeix perquè amb les mentides i la confusió, no es possible treballar, i des de l’angoixa i la persecució que aquest clima genera, la creativitat no pot pas fluir. El creixement s’atura i els recursos es marceixen per no poder-los utilitzar adequadament.

Arribats a aquest punt recordo un article que fa temps vaig llegir i que parlava de la figura del dol i del significat de la paraula veritat. L’article es titulava: «Dues imatges de la veritat» de Gregorio Luri, i el podeu trobar encara publicat al Blog de Cristianisme i Justícia. La primera imatge que descrivia l’article és la que portava a la nostra imaginació un escriptor de l’antiguitat anomenat Fedre (15 aC – 50 dC), el qual va escriure una faula sobre la veritat titulada Prometeu i Dol. La faula tracta de Prometeu, un tità que va robar el foc del cel i el va lliurar als homes. El tità estava tan sorprès de les mentides que els homes podien arribar a explicar-se entre si, que va decidir modelar una figura de la veritat en argila per a que els homes poguessin veure-la cara a cara.

Potser pugueu reconèixer dins vostre l’esforç que de vegades ens porta mirar la veritat a la cara, ser sincers amb nosaltres mateixos. No és una tasca fàcil i comporta en ocasions cert patiment, però és aquesta classe de sofriment la que ens porta a superar-nos, a acceptar les coses tal com són i a tractar d’avançar amb aquest coneixement que hem aconseguit de nosaltres mateixos, afrontant la nostra pròpia realitat. Em ve a la memòria el significat profund de la cèlebre frase que Jesús va llegar als homes: «la veritat us farà lliures«.

Doncs bé, la faula conta que modelar la figura de la veritat requeria la dedicació d’un artesà, i això li va portar a Prometeu cert temps. Per qüestions que no vénen ara al cas, el cert és que al acabar-la, aquest es va veure obligat a deixar-la en mans de Dol (del ll. Dolus que significa engany, frau, simulació), el seu aprenent, perquè la fornegés. Aquest en l’anonimat del taller, va decidir modelar una nova figura a imatge i semblança de la veritat, però no va calcular bé i no va tenir prou fang per acabar-la. Al final, a la rèplica de la veritat de Dol li van faltar els peus. Igualment va decidir no explicar-li res a Prometeu quan va tornar al taller, i va posar les dues figures a fornejar. Un cop cuites Prometeu els va donar vida amb la flama del foc que havia robat del cel.

L’article acabava aquesta imatge explicant que «amb el primer alè, la Veritat de Prometeu es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura mutilada de Dol, es va quedar immòbil«. Per el seu autor la moral que es desprèn de la faula és la següent: «La veritat s’obre pas entre els homes, mentre que la mentida és coixa.»

És una moralitat que dóna per pensar, doncs en el seu significat profund la Veritat en majúscules necessita d’un bon suport per aguantar-se. No és un concepte absolut ni únic, necessita de dues cames per caminar i per això, tampoc estem parlant d’un concepte inamovible. És un constructe que es modela a partir de la gratitud i la sinceritat de cadascú, i perquè sigui certa ha de ser confirmada per aquells que la comparteixen, altrament no es podria obrir pas entre els homes.

Tot això em porta a preguntar-me llavors si en el fons el que passa és que formem part d’un món que camina coix, dins l’obscuritat que esdevé de la mentida, la superficialitat, la influencia tendenciosa dels mass media i el paper poc edificant de les xarxes socials promotores de la cultura de l’ego, on sembla que no hi ha temps per la reflexió i el silenci, i encara menys per al cultiu de relacions humanes profundes. Per contra, ens veiem empesos a consumir i actuar sense parar per omplir el buit que tot plegat ens provoca. Sense esmentar la traïció de la confiança mitjançant la corrupció del òrgans de govern i la perversió de la política, al servei d’unes minories aferrades al poder.

Com a societat hem deixat el taller, es a dir les nostres institucions, i també la nostra capacitat crítica, en mans d’aprenents que, com Dol, forneixen figures insubstancials i inacabades, que fan i desfan al seu arbitri i pel seu propi interès, generant una confusió que ens porta a caminar malament i el que és pitjor, a fer-nos mal entre nosaltres.

Sembla que ningú treballi per la conciliació, per generar amor i promoure la esperança, que són altres funcions descrites per Meltzer i Harris (1989) en el seu llibre. Funcions que també es poden exercir en el si de la família i les institucions, i que promouen el creixement al generar un clima on sí es pot realment confiar, i és que tan sols des de la pròpia honradesa i generositat, es construeixen vincles de confiança capaços d’aguantar el pes de la veritat, encara que aquesta sigui de vegades difícil d’acceptar.

Per últim, afegir que podríem concebre aquesta funció de descoberta i construcció conjunta d’una veritat que és sostinguda, com un fenomen que també s’esdevé en el vincle psicoterapèutic entre el pacient i el terapeuta. D’aquesta manera, a partir del treball cooperatiu, honest i sincer entre ambdues parts, fructifica una sort de veritat compartida: una entesa sobre el funcionament mental del pacient, sobre la qual és possible anar treballant, aprofundint i modelant progressivament, donat que llur acceptació es sustenta per ambdues parts al llarg de tot el procés terapèutic.

 

Xavier Pérez Pérez

Psicòleg Sanitari col. 10826

Psicoterapeuta (FEAP-ACPP)

xaviper@copc.cat