Una reflexió sobre CITES, la nova sèrie de TV3

El seu format modern, amb actors no tan sols mediàtics sinó també bons, la bona música que envolta les diverses imatges d’una Barcelona maquillada i ben vestida per sortir de nit, tot això, i el títol “Cites”, em convida a ser espectadora d’aquesta sèrie on s’explica què i com es couen les noves maneres de relació i seducció entre les persones.

Aviat s’entreveu el poc que diu cada capítol i com s’embolica amb paper de regal atractiu i sofisticat, i em fa pensar en els personatges que surten: d’una manera o altra mostren la seva buidor i solitud, que intenten pal•liar amb l’excitació de l’encontre que tindran amb la persona amb la que han xatejat, probablement durant temps, amb la que han intimat, sempre amb el preservatiu de la pantalla ja sigui del mòbil o de l’ordinador, això sí, d’alta definició. Quan es troben cara a cara, la mirada que un descobreix en l’altre pot fer saltar les alarmes, provocant llavors la necessitat de fugir de nou al món virtual on “ segur que allà no ens farem mal”.

A banda de la crítica cinematogràfica que es pugui fer sobre la sèrie, la reflexió que faig com a psicòloga és que els capítols que fins ara he vist posen de manifest, l’ancestral problema que tenim els humans per conviure simultàniament amb la necessitat de ser estimats i estimar, de comunicar-nos, de sentir que som importants per l’altre, de saber que estem en el seu cap… i la por terrible de descobrir que això no sigui veritat, de no poder assolir uns suficients nivells de satisfacció i de calma emocional, de tenir por de la nostra nuesa, que volem apaivagar amb la pell tatuada, de la por de no suportar la nostra fragilitat ni la de l’altre sobre el qual dipositem il•lusòriament la responsabilitat de salvar-nos de les nostres penes.

El whatsApp ens pot fer creure que la separació no existeix i tornar a reviure la il•lusió infantil de que la necessitat pot ser calmada d’immediat. Amb la pantalla d’ordinador pel mig ens imaginem el que no som i ens atrevim a desitjar sense vergonya, el que volem, podem confondre l’amor amb l’entreteniment, oblidar les nostres ferides i obviar que més enllà de la xarxa wi-fi hi ha una persona com nosaltres que a l’apagar el dispositiu sentirà…; probablement   coses similars a les que podríem sentir nosaltres, i fins i tot ens podríem arribar a entendre xerrant en un bar, sentint la proximitat en el contacte físic, som únics però no tan diferents, però, no, no, quedem-nos en el mon que jo controlo encenent o apagant un botó, l’altra fa tanta por!.

Pilar Barbany
Psicòloga i Psicoterapeuta de l’ACPP