QUÉ POT INFLUIR EN QUE ELS MENORS DELINQUEXIN?

 

1431724099196

 

 

Tots els que treballem, d’alguna u altra manera, amb la Justicia, sabem que molts dels actes trasgressors socialment, es produeixen en la franja d’edat- entre 14 i 18 anys-, el que entenem per preadolescència i adolescència.

I també sabem que l’Adolescència es un moment d’alta movilització emocional i psicosocial pel jove, que el sacceja globalment en tota la seva entitat, i també a la seva familia.

Fernandez Moujan, expert psicoanalista, afirma que, de totes les crisi vitals, “la crisi adolescent es la més important de les crisis al llarg de l’evolució, perque encara no está totalment constituit ni definit personalment. I allí es quan es decanta o bé cap a la salut o cap a la normalització o bé cap a la patología en quant a salut mental o antisocialitat”.

Molts actes trasgressors poden arrivar a ser molt sorolloros, i a vegades, amb forta ressonància pública, e inevitablemente, repercuteixen en l’entorn més próxim o societat global. Però resulta sempre, tremendament rellevant, el paper que, ha jogat i hi juga, el que els envolta, el seu entorn més proper, que pot donar contenció, frenar o incrementar encara més, els problemas que presenten.

Els nois que cometen actes trasgressors avui en día, no provenen forçosament com avans, de families desestructurades, de baix nivel social o conflictives, sino de families benestants, clases mitjanes, inclús altes, molts cops normalitzades.

Les conductes dels joves acostuman a ser un reflexe o consecuencia del que están vivint o patint en la societat d’adults. Els joves acostumen a ser un mirall del món que els adults hem creat.

Els nens aprenen i maduren quan es senten estimats i especialment, amb el model que els hi oferim día a día en el nostre estil de vida com a pares (a través del carinyo i de l’ autoritat).

Els nens tenen un natural egocentrisme, propi de la edat, que s’ha d’anar socialitzant progresivament amb l’ajuda dels pares, familia i escola. Nens petits de guardería pegan per aconsseguir el que volen, pero gracies a la socialització que reben de les persones mes significatives del costat, aprenen que la agresió fisica no es una conducta tolerable i començan progresivament anar ho deixant, a cada cop més, fins que deixan de ferho.

A l’ adolescent no l’hem de mirar de forma aillada, sino, sempre, al costat dels seus pares, perque les seves conductas están molt més lligadas a las dels pares que a les dells mateixos. Un tracte com “entre cotonets” (“per favor guapo recorda de fer tal cosa”), es la pitjor herencia dels anys 60 (on sembla que els pares tinguin al cap que “han d’agradar” o caure bé” als seus fills i per això els tracten d’igual a igual). I la relació entre pares i fills mai pot ser horitzontal.

Petites trasgressions que no s’han controlat als tres anys, poden donar lloc a una conducta incorregible als 10 anys (i ja no diguem si están sobreexposats a conductes de violencia durant l’infancia, que predisposa a personalitats antisocials en el futur).

No volem que pateixin, ens sentim culpables o estressats i els hi volem estalviar esforç, acabant fent nosaltres el que els hi correspondría a ells, i això es un error (excessiu consentiment afavoreix el parasitisme, adiccions i la insaciabilitat de molts joves que no deixan d’aprofitarse o de manipular als seus majors).

A les consultes veiem síndromes de petits emperadors (creient’se, inmersos en un poder infantil absolut). Pares desbordats els hi admeten tot i s’oblidan de donar-lis criteri, doncs una tolerancia pasiva o desidia els equival a indiferencia, pasotisme i no criteri.

Quan a la adolescencia s’els hi vulgui exigixir, els hi vindrá de nou, doncs ja tenen els seus drets adquirits e inclús, es poden rebotar contra els pares amb agressions. Si no som conscients d’això, cada cop ens trovarem més en els jutjats a nois rebels, fills de familias benestatnts, convertits en perillosos bandas.

I els divorcis ho han potenciat. Les separacions matrimonials (especialmente les contenciosas), son un motiu seriós dea disbaugia en els nois, perque agafa als pares mirant cap un altre lloc, absorts en les seves pròpies dificultats; es desentenen involuntariamente dels problemas dels seus fills perque prima el seu propi malestar i dolor. Resta disponibilitat mental pels seus fills. I molts cops, l’unica forma que troven els pares per compensar les ausencies o expresar els seus afectes es el material, perpetuant sense ser ells massa conscients, una actitut tirana en els seus fills: “petits tiráns avui, grans dictadors demá”.

A això se li afegeix que, avui en día existeix el fenòmen de parentificació dels fills, quan els pares s’apoian emocionalment en ells i es dona una inversió de papers que els sobrecarga encara més als nens.

Documentals exitosos com Supernany o Hermano mayor confirman aquest problema i venen a tractar de restablir d’alguna forma, el límit necesari (hérois que posan en vereda a nens i nois descontrolats de families exhaustes i despistadas).

Hem rebutjat tant la dictadura que oblidem que la autoritat es necessària. I hem passat d’uns models autoritaris a un vuit d’autoritat, a més de la incertesa moral actual (nens de infancia plácida en entorns familiars civilitzats de clase mitjana que creixen en bombolletas permisivas, pujarán tractant de manegar el mon a la seva voluntat).

La paraula avui en día está desvirtuada i ha d’esser quelcom sagrat per un nen. Tenir autoritat es un referent válid esencial. Es la base de tota educació.

 

Teresa Pont Amenós
Especialista en psicología clínica
– Pont T. (1998): Breves encuentros con delincuentes. Aportaciones psicológicas a la Justicia Penal. Herder.
– Pont, T y Sauch, M.(2008): Profiling: el acto criminal. UOC

Deja un comentario