QUÈ ENS ENVOLTA A LA NOSTRA SOCIETAT ACTUAL? QUÈ NO VOLEM VEURE?

El passat divendres 11 de desembre els alumnes de l’optativa de comunicació i periodisme vam visitar l’exposició del World Press Photo a l’espai CCCB ( Centre de Cultura Contemporània de Barcelona).

El World Press Photo és una exposició internacional, organitzada per la Fundació Photografic Social Vision amb el suport d’altres organitzacions que s’instal·là al CCCB (també conegut com a casa de la caritat de Barcelona), amb les 134 fotografies guanyadores i 7 treballs multimèdia guanyadors del concurs internacional.
Aquest any, el certamen, en les seves vuit categories fotogràfiques, ha rebut 97.912 imatges enviades a concurs per part de 5.692 fotògrafs de 131 països, 281 d’ells espanyols. Enguany ha atorgat 45 premis a 41 autors de 17 nacionalitats diferents: Austràlia, Bangladesh, Bèlgica, Xina, Dinamarca, Eritrea, França, Alemanya, Iran, Irlanda, Itàlia, Polònia,Rússia, Suècia, Turquia, Regne Unit i Estats Units.

La mostra es completa amb un gran nombre d’activitats paral·leles. Va estar en exhibició a la nostra ciutat des de Dijous dia 12 de novembre fins al diumenge 13 de desembre de 2015.

Des de ben petita sempre m’han dit:  “Una imatge val més que mil paraules” o “Amb una bona imatge ho dius tot” . Aquestes frases, a mesura que he anat creixent les he anat entenent millor però, l’altre dia, a l’exposició del World Press Photo ho vaig acabar d’entendre del tot.

El sentit de la visita era familiaritzar-nos una mica més amb el que treballem a la classe de periodisme, però d’una forma més pràctica i engrescadora, podent veure,  i viure, les millors fotografies de l’any 2015. La majoria d’elles eren tan impactants, que resultava difícil contemplar-les durant molta estona, tot i que crec que el sentit/objectiu més important de la visita va ser posar-nos a la pell de cada fotografia i del fotoperiodista, podent sentir, per un moment, el que estava succeïnt.

L’ exposició no era gaire llarga, però molt intensa. La vaig trobar molt ben classificada, la qual cosa ajudava a seguir-la amb facilitat,  ja que estava dividida en petites sales que tractaven fotografies del mateix tema, conflicte, situació, etc.

Vam poder degustar les millors imatges relacionades amb el tema dels “refugiats”. Aquí cal destacar, que una de les  fotografies guanyadores d’aquesta edició va ser una imatge aèria on s’observa una “patera”, plena de refugiats sirians, intentant creuar el mar Mediterràni. Era semblant a una fletxa, que senyalava dos camins: un l’esperança, l’altre la mort. La fotografia  transmet un sentiment d’angoixa i pena cap aquestes persones en aquell moment on la seva vida penja d’un fil.

 Una de les imatges guanyadores del World Press Photo 2015.

Una altre imatge guanyadora va ser la del danès Mads Nissen, que retrata una parella homosexual, formada per Jon i Alex, compartint un moment d’intimitat en el seu apartament de Sant Petersburg, on l’homosexualitat encara està legalment penada. La vida per a lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals és molt difícil en aquest país , on les minories sexuals han d’afrontar discriminació legal i social, assetjament i, fins i tot, atacs violents i crims per part d’alguns grups extremistes i religiosos.

Cal destacar la perfecció d’aquesta fotografia, especialment per la llum en la que està realitzada. Suposo que el que vol transmetre es la sensació d’invasió d’un espai on no cap més que la intimitat de dos persones, i on es “colen” els prejudicis, les lleis, la justicia injusta, ….

Imatge guanyadora del World Press Photo 2014 per reportatges gràfics i temes contemporanis.

Altres temes que vaig poder copsar van ser la contaminació mundial, la violència de gènere, les violacions a països com els Estats Units, la guerra de Bielorússia, les nenes segrestades per el grup Boko Haram a Nigèria, etc.

Envoltada d’imatges, vaig arribar a una sala on em va sobtar una història recollida per diverses imatges realitzades per la fotògrafa Darcy Padilla (E.E.U.U). Es tracta d’una sèrie de fotografies que van durar 20 anys. La protagonista principal de les fotografies es Julie Baird, una jove drogoaddicta amb una història d’abusos i pobresa darrere, que va acabar morint de sida amb tan sols 36 anys.

És la primera vegada que la sèrie s’exhibeix sencera, i inclou imatges inèdites. Instantànies no mostrades per «falta d’espai a les exposicions», explica Padilla, i perquè «són experiències que viu la gent i decidir com i què mostres és delicat, perquè afecta els seus protagonistes».

Em vaig preguntar el paper dels fotoperiodistes: en la majoria de casos observant sense poder intervenir.

La fotoperiodista ha documentat la vida de Julie des de la primera vegada que la va veure, quan la jove comptava amb 18 anys: «Era al vestíbul de l’hotel Ambassador, descalça, amb els pantalons descordats i amb una criatura de vuit dies als braços «. Fins al final: «La contemplava dormint, plena de morfina per no sentir dolor, esperant la mort». Entremig, una vida de marginació, exclusió, pobresa, dependència i soledat d’una noia on el seu  primer record era dels sis anys emborratxant-se amb la seva mare i rebent abusos sexuals per part del seu padrastre.

Tants anys de relació entre Padilla i Julie van acabar en amistat. Una cosa que segurament ha influït en el treball de la fotoperiodista. Tot i que els començaments no van ser fàcils i argumenta que van ser molt durs, però amb el temps van canviar. Al final, la implicació va ser tal que «el projecte va esdevenir una manera d’explicar als seus fills qui era la seva mare i perquè havien estat adoptats». Quatre nens i dues nenes, cinc dels quals van acabar lluny de Julie, però que gràcies a les imatges de Padilla s’han reconciliat amb ella.

A part de la vida que portava  la Julie, un fet que em va sobtar va ser que l’Elyssa, la filla de la Julie,  després de la mort de la seva mare, va haver de conviure amb el seu pare en Jason, i no estava ben atesa, la castigava continuament, no tenia hàbits, fins que va anar a viure una temporada amb la germana adoptiva del Jason on va ser atesa.

Més tard, en Jason és detingut i sentenciat amb càrrecs per abusos sexuals a una menor. És curiós, fins i tot increïble, que la història es repeteixi una i altra vegada…

Em va fer molta pena la situació que marcaria a la petita Elyssa, sense mare i amb el pare a la presó. Tant de bo la vida li donés a partir d’aquell moment millors oportunitats.

Sèrie d’imatges fetes durant 20 anys sobre la vida de la Julie Baird exposades al World Press Photo 2015. Realitzades per la fotógrafa Darcy Padilla.

En conclusió, l’exposició del World Press Photo va ser una molt bona experiència, que vaig gaudir molt, i a mi em va servir per obrir més els ulls al que ens envolta en la nostra societat.

Paula Avellaneda Codosero

16 anys. 1er Batxillerat Cientific. Granés Batxillerat