Veritats ocultes darrera els lapsus linguae: exemples polítics

Els polítics solen jugar hàbilment amb el llenguatge, buscant ser correctes, honestos i creïbles, però a vegades l’ inconscient els traïciona.

En que hauria de pensar Dolores de Cospedal del PP quan, a un míting de Guadalajara, va dir:”saquearemos” al país. O Susana Diaz del Partit Socialista andalús, quan a la campanya andalusa va donar per descomptat que el PP estaria quatre anys més a la Moncloa? (“no saben lo que les espera los próximos años con esta presidenta, referint-se a Saenz de Santamaria, al davant”)

Els lapsus o errors involuntaris sistemàtics en el llenguatge succeeixen de forma involuntària i espontània, com a través de les contradiccions involuntàries, oblits, incoherències o inconsistències. Aquests errors apareixen perquè dir mentides no és quelcom natural o espontani en la major part de les persones.

Freud va dir que els lapsus no poden considerar-se simples errors i que, també son aportacions comunicatives que flueixen del nostre inconscient o desitjos reprimits que escapen al control.

Però l’ esforç mental que un pot fer no impedeix que es pugui manifestar la veritat a partir de determinades senyals: emocions que es manifesten generalment en comportaments verbals i no verbals que no és poden dominar del tot.

La detecció emocional de falsedat s’ infereix a través dels errors derivats de les emocions o del intent d’ ocultar-les, moltes vegades, a través de diferents indicis, como son l’ emissió de paraules errònies, pauses per donar-se temps per pensar, per analitzar les possibles conseqüències del que es va dient o per calcular el que saben o poden saber els demés.

Qui comet lapsus sol dir el contrari del que realment pensa, enlloc del que seria políticament correcte. Generalment es així, encara que no sempre pugui resultar tant clar qué es el que es pensa.

“El que sorgeix a través del lapsus és una veritat, però no una veritat eterna, sinó passatgera, que oblidem”, segons el psicoanalista i professor de filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Antoni Vicens, a un article de La Vanguardia (maig del 2015). “El que és verdaderament important es el que hi ha a sota”.

“Si algú està seguint una psicoteràpia psicoanalítica, parla, i a través de l’escolta Professional pot acabar sorgint el que té reprimit, el sentit profund del lapsus, però si es tracta d’un polític sols podem preguntar-nos que hi ha d’amagat rere les seves paraules, perquè potser ens incumbeix a tots”, sosté Vicens, membre de la Associació Mundial de Psicoanàlisi. Hi ha casos en els quals s’intueix quin contingut del inconscient es el que acaba aflorant, ja que, més enllà de l’ imatge positiva de sí mateix que es pugui desitjar plasmar, és la coherència interna i externa o la congruència que existeixi entre els elements del missatge verbal que s’escolta i el comportament que presentin, les que finalment atorgaran una verdadera credibilitat i confiança.

“Però sovint, també sosté Vicens, totes les càbales que podem fer quedarien curtes davant l’ originalitat del subconscient que es reflexa en els lapsus o somnis”.

Un dia i agraint un premi, Rosa Diez, membre del, darrerament reduït, partit polític UpD, se li va escapar: “Este premio es el máximo al que podemos aspirar como partido….aparte de ganar las elecciones, ¡claro!”.

Enmig dels escàndols sobre els presumptes sobres al PP, Rajoy va dir a un debat al Congrés: “La desconfiança dels inversors sobre la capacitat de la Unió Europea…”. A una altra ocasió, i retrocedint en el temps, al referir-se a la independència de Catalunya: “Es una cosa totalmente impropia del año 2011…el año en que vivimos, 2014, lapsus”, va admetre. Arrel la ruptura del alt al foc de ETA i reunit Rajoy amb Zapatero, el primer també va dir: “ETA es una gran nación…perdón, España es una gran nación”

Per altra part, Zapatero va sorprendre a una roda de premsa amb un ministre rus a la Moncloa, quan parlant sobre l’impuls al turisme, va dir: Hemos logrado un acuerdo para favorecer, para follar…para dar apoyo al turismo”.

A un esmorzar amb ciutadans, en campanya per la presidència del estat que li preguntavan sobre la situació econòmica, Rubalcaba va comentar: “Si yo gobierno, usted tendrá paro y su hijo una escuela digna”.

Joan Clos, antic alcalde de Barcelona, famós pels seus lapsus, va dir a una ocasió en que se li va preguntar per qui substituiria a Floquet de neu com a emblemàtic de la ciutat: “Ya lo veremos, pero lo que se aprecia más, es que ya tenemos dos gorilas en el Ayuntamiento…ayy…en el zoo de Barcelona”, va corregir.

La socialista Leire Pajín, com a ministra i parlant sobre la crisi, demanava a tots els partits: “Todos hemos de rezar…ayy, remar en la misma dirección”.

Un ex conseller valenciá, Juan Cotino, al sortir de declarar als jutjats per presumptes delictes de corrupció, va dir: “Puedo a veces haber metido la mano, lo he dicho mil veces, pero nunca la pata. Perdón. Lo he dicho al revés, ¡aaarrrgggh!”.

Magdalena Alvarez, quan era ministra de Fomento el 2008, defensant al seu equip al que s’acusava de filtrar informació d’una comissió d’ investigació, va dir: “ Cómo se atreve a decir que yo he dado la cinta? Qué respeto tiene usted a las filtraciones…quiero decir al Parlamento!”

El que és més important d’un polític que comet lapsus, és que per un moment sembla “descansar” de representar al partit i diu el que pensa. I davant d’això, Vicens també sosté que,” després d’ escoltar determinats lapsus, un mateix no pot quedar-se igual, però els altres, tampoc”.