Jesús i Sòcrates
La revista VALORS és per expressar valors. Però el valors els fan les persones. L’article anterior parlàvem de LA PIRÀMIDE MASLOW, és a dir, d’una axiologia feta per una persona, certament amb el seu equip, però era una persona com a punt de referència.
Hi ha d’altres persones que són també punts de referència a nivell cultural. A la nostra cultura occidental, que va néixer amb els grecs (S. VII aC), hi havia punts de referència, un d’ell va ser Sòcrates(470-399 aC). Ell va preferir la mort abans que trair la veritat. Amb altres paraules, les autoritats civils no suportaven que Sòcrates ensenyés a la joventut a pensar lliurament perquè això sacsejava tant el poder civil com el polític.
Un altre referent i fonament a la nostra cultura occidental és Jesús (04 aC-33 dC). Va ser executat per predicar també la llibertat de consciència. Això sacsejava el poder religiós (jueu) i polític (romà). En sabem poc de la vida històrica de Jesús. En canvi, els seus seguidors van fer unes narracions, que eren teologia narrativa, de la seva vida com a model de persona responsable, madura i, sobre tot, d’una fondària i alçada humanes o maduresa integral.
Doncs bé, sobre aquestes dues figures els darrers segles se n’ha parlat. Així tenim Erasme de Rotterdam (1515) o Émile Rousseau (1762). Continua Hegel (1795) i, en l’actualitat, Jesús, Sòcrates y Buda (Lenoir, 2013). No diguem google, a l’abast de tothom. Però vull esmentar de forma especial, i això ha donat lloc al títol de l’article: Jesús i Sòcrates (2021).
L’autor és Roger Armengol (1942), metge psiquiatra. Acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Membre del Comitè de Bioètica de Catalunya i de la Comissió de Deontologia del Col.legi de metges de Barcelona. Ha escrit diversos llibres. Cal citar-los: El pensamiento socrático y el psicoanàlisis de Freud (1994). Creer en Dios o creer en Jesús (2017). La moral, el mal y la conciencia (2018) y Felicidad, moralidad y el dolor (2019). Convé dir, de bell antuvi, i com ell mateix afirma, que no és una persona creient, sinó agnòstica. Remarco aquest punt perquè és gaudir no únicament d’una ment oberta, sinó investigadora i alhora indagadora junt amb l’honestedat d’un intel·lectual que sap reconèixer, i així ho expressa en públic, que és lector dels grans especialistes i que ell no n’és. Això no obstaculitza que es faci la seva pròpia opinió i l’expressi, però basada en aquests personalitats de la Ciència de la Vida.
Per això el subtítol és, al meu entendre, molt significatiu: Dos mestres per al futur de la humanitat. Entenc que l’article no és el lloc de fer una recensió. Però sí que porta a considerar que actualment cal, en la nova societat dinàmica, de canvi continu, de nous coneixements, de creativitat, de tecnologia a l’abast ja de tothom, evitar una manca de punts de referència clars. Sembla ser que caiem en la tecnofília o tecnofòbia. La gran angoixa i por de ser “empassats o deglutits” pel món artificial, algorítmic on les màquines solucionen no únicament els problemes tècnics i emocionals sinó també la resposta a les qüestions existencials. Dit d’una altra forma: ens porta a la l’ésser humà bio.psico.consciencial sigui dirigit per la intel·ligència artificial, cuidat per robots i que solucioni algorítmicament problemes humans greus o d’importància. No és una especulació o un possible futur, sinó una autèntica realitat.
Si estem cavalcant entre un paradigma o model cultural de cristiandat i un model o paradigma tècnic, per educar la infantesa, la adolescència o la joventut ( de 0 a 40 anys), ¿quins referents o persones hi ha que puguin ser un model a admirar per la seva dinàmica d’esperit i seguir el que ells van fer? Certament, aquí ens trobem amb un gran buit. I Armengol ens dona un bon cop de mà.
La pantalla petita, que enganxa tanta gent, no els ofereix. I si ho fa, no ho fa amb un llenguatge entenedor per les noves generacions, nascudes amb la pantalla mòbil a la mà i apresa des dels tres mesos. Una pantalla mòbil que és l’entrada a les xarxes socials i a un món desconegut que atrau la curiositat de les primeres edats que entren al món i els toca descobrir l’únic món que hi ha. Un món per humanitzar, per fer-lo més viable. Tota la responsabilitat pertany a tots els éssers humans. Certament, més a un(es) que d’altres. No tant per buscar quin sentit té la vida, sinó què em demana la vida per fer-la més humana integralment.
Jesús i Sòcrates són dos mestres que indiquen que la vida val la pena sempre que hom eviti fer mal, actuar constructivament i ser crítics. Això, malauradament, no és el que presenten, amb poca pedagogia i manca de criteris objectius, els mass.media, en general.
Cal una contrarreacció, un anar contracorrent, un pensament propi sense por a les conseqüències. Així ho expressa l’Armengol en la darrera pàgina: “La proposta moral de Sòcrates diria: pensa, reflexiona per saber si el que vas a dir o fer és just. La proposta moral de Jesús diria: mira, observa si el que vas a dir o a fer ocasiona dolor, dany o perjudici; si els causa, encara que creguis que és just, no ho facis”.
Dona a pensar.
Jaume PATUEL PUIG (1935).
Pedapsicogog