Lluïsa Etxeberria

  en temps infinit, quan l’aire negre tentineja en el minso degoteig de respir de tons de grisa pedra,   enmig de la fosquedat a la via, a prop de la boca del riu, on les aus no volen fer niu,   i tu esmicoles el polsim dels minuts en la solitud i la vida negada a tants, per tantes hores tan desiguals, …   i després, en el dol de la distància, un plegat de síl·labes retallades en el revés d’estretes voreres, criden que la primavera és ara silenci, que el temporal cruix arreu i sense treva,   fins…