L’EUTANÀSIA, UN AUTOCIDI.
Entenc que podem considerar l’eutanàsia com un autocidi, però ni un suïcidi ni un homicidi. El poder de l’Estat té el dret i el deure d’alliberar el patiment del Poble enviant la joventut a una mort segura. Mort, o per suïcidi (per fracàs emocional o desesperació), o per homicidi legal (matar l’enemic). Tal volta els dos amb decoracions. La guerra Rússia-Ucraïna ja s’ha cobrat en data del 23 de febrer de 2025, entre 167.194 i 234.669 homes, segons el bàndol. Uns 30 mil de civils (homicidis, certament; suïcidis també, però cap autocidi puix que ningú volia la mort pròpia ni la aliena). Deixem de banda la quantitat exacta, però l’edat es troba entre els 18 i 30 anys. Una generació. I, no passa res. Tot per la pau!!! I penso que passen moltíssimes coses: El suïcidi com a fracàs i l’homicidi com a venjança són dos actes inhumans: No humanitzen ni molt menys. I més quan se sap que les guerres són “negoci”…. Malgrat que la Constitució de l’Estat Espanyol, específicament en l’article 30, exposa que “els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”, això planteja la qüestió ¿quins ciutadans seran reclosos en cas d’un conflicte armat que s’hi hagués de participar? I sense oblidar mai que en les guerres actuals es maten les generacions del futur. I no se’ls consulta, ans tot el contrari. Un dret del poder de l’Estat a enviar a una mort segura.
Però, en canvi, quan una persona amb ment clara, intel·ligència clara, amb sentiments clars i afectes madurs, decideix que la vida ha tingut sentit o que no vol morir dement o no vol patir inútilment o no vol allargar la vida puix que no té sentit i decideix “avançar” el moment de morir; creu que seguir vivint amb forma degenerativa no és continuar una vida digna, ni qualitativament humana; o sent que ja ha fet una missió i vol morir com Sòcrates amb coherència, dignitat i acomiadant-se dels alumnes, amics, i familiar resulta que no ho pot fer legalment. Perquè?
Segons l’actual llei, suposem que no per massa temps, queden exclosos de penalització l’equip mèdic oficial; la resta, no. Penso i entenc qui pren una decisió d’aquest caire realitza un “autocidi”; a més, la llei no hauria de penalitzar en absolut qui està al seu costar per ajudar-lo, si cal. Que hi hauria abusos? Quina llei al principi no porta abusos? Però, poc a poc es va normalitzant… I exemples, a pilons. Podríem construir la definició d’autocidi segons la chatGPT: decisió conscient i voluntària d’una persona de posar fi a la seva vida de manera digna, amb o sense assistència mèdica, sense ser considerat un acte de violència contra si mateix ni contra els altres.
Parlem d’un tema de plena actualitat. Quantes vegades se sent dir a moltes persones: Déu meu, emporta’m, què faig aquí? O d’altres: No voldria pas morir així. O: Perquè patir i fer patir sense cap necessitat? Aquesta visió es té en hospitals, en geriàtrics, en la soledat, en la família i en la maduresa. Senzillament, avançar el moment de deixar de respirar, per sentir-se lliure o en un altre nivell de consciència, és exercir un dret de llibertat, no un deure. Tota eutanàsia és una opció personal que cal no imposar-la ni per llei ni per moral. És la llibertat davant de la mort biològica, no de la vida.
Quan un acte humanitza el final d’una vida, quan un és conscient de desitjar no viure més i poder compartir el final de la seva vida, que és avançar el moment de morir, amb els ulls oberts, agraït, estimant la vida: Això és un acte que no humanitza? El que no humanitza l’Estat del dret i del deure és impedir-lo o esperar que un no tingui ja consciència de si mateix/a, una malaltia degenerativa o una demència forta o que caigui en l’Alzheimer o d’altres situacions. Aleshores: pal·liatius… però mai, “una eutanàsia”. Es a dir, no gaudir d’una digna mort, fruit d’una digna vida, viscuda en llibertat interior.
Quin “Déu” permet aquesta deshumanització? O no és, tal volta, un “déu” construït per la ment humana? O un “déu” al servei de la por del poder de l’Estat de no poder decidir la mort dels seu súbdits? Se’ls envia a suïcidar-se com a homicidar. Es la llei de la guerra, però humanitza?
Amb aquesta reflexió intento que es vegi l’eutanàsia com un acte d’amor, d’humanitat i dignificar la vida. Però deixant ben clar que no és parlar ni de suïcidi, que es pot considerar fruit d’una malaltia tant física com mental, o fracassos emocionals o econòmics. Es a dir, el suïcidi o donar-se a si mateix/a la mort com a fracàs de la vida. Contra això cal lluitar, educar. I aquí hi entra, malauradament, el suïcidi de molts adolescents i gent problemàtica i algunes casos amb problemes. Cal un bon ajut humà per fer-los veure la vida amb una altra mirada. Sense oblidar que el suïcidi és una pandèmia mundial. He sentit a dir que hi ha un suïcidi al món cada minut.
Com tampoc parlo de l’homicidi: matar a un altre ésser. Tampoc és humà, és molt inhumà. Matar per matar, matar per odi, matar per venjança, matar a la guerra, matar per no controlar el temperament com d’altres casos, no humanitza gens. Però altra cosa és l’ajut a qui entén i comprèn que ha fet una vida plena, que veu que no té sentir continuar la forma de vida que pateix ara; ajudar a una persona així perquè no esperi una mort “inhumana” o “no desitjada”, no és matar, sinó ajudar a morir dignament. ¿Quin “Déu” no voldria aquest acte humà amorós, de respecte, de confiança, de gratitud per la vida empresa, viscuda i poder deixar-la amb dignitat, amb els ulls oberts, amb gratitud i amb una pregària d’acció de gratitud?.
Com ha d’anar canviant el sentit de la mort, i caldria afegir-hi l’adjectiu “biològica”. Com viure la mort que s’apropa o que un decideix posar-hi fi. La negació em fa recordar quantes vegades hem sentit a dir: Què hi faig aquí? O fill, dona’m una píndola!! O, no voldria morir pas així!!!! La por a prendre una decisió d’estar al costar de la persona que pren una decisió que és lliure, voluntària, espiritual, per estimar la vida que és estimar una “digna o bona mort”: eu-tanàsia.
No al suïcidi, no al homicidi; però sí un clam a l’eutanàsia: avançar el moment de morir, que no és deixar de viure, sinó acabar bé el viure: autocidi. La mort biològica, com ens ensenya la història i qualsevulla reflexió espiritual, no és un valor absolut; certament, un gran valor, però sempre relatiu.
Cito només un autor francès, Jacques Pohier, (1926-2007), teòleg i psicoanalista, que ha estat secretari i president (1984-1995) de l’ADMD i que va publicar un llibre: LA MORT OPORTUNA (1)… Un bon text per a comprendre el canvi que cal de mentalitat. Al final del llibre, esmenta: Un punt de vista catòlic positiu a favor de la eutanàsia voluntària. És sempre i molt clar una decisió lliure del que la demana, i queda ben clar que mai és imposada.
Comporta aquesta visió, al meu entendre, un treball interior d’una nova consciencia o modificació de mentalitat a la societat. ¿Qui és l’Estat per negar una mort digna, quan envia a la guerra i la mort és distanàsia? Cal tot un treball mental en la societat; d’aquí les associacions del DMD (el Dret a Morir Dignament) com tenim aquí a Catalunya i d’altres indrets. Com també la necessitat del Document de les últimes Voluntats Anticipades(DVA) per tal de no portar inquietud en les persones que han d’intervenir. O poder impedir que l’amor (?) d’un pare negui l’eutanàsia a la filla que en plena i ferma consciència la demana.
Sento i penso, en el meu entendre, que si, un ésser humà té plena consciència de si mateix segons la seva pròpia antropologia o viure que la vida biològica, que cal viure plenament, és un desplegament de consciència i en morir biològicament, la Consciència o la Vida continua; o una altra visió de totalitat de la vida humana aquí i ara, ¿Quin sentit té prohibir una decisió plena i conscient de poder optar per dir: Ja he viscut bé i dignament, i així desitjo morir. Quin bon encontre, trobada, traspàs amb la “Plenitud” o amb “Déu amorós”! L’eutanàsia és un acte d’amor a viure amb dignitat el final de la vida biològica; un autocidi. Així m’ho narrava una persona que tota la família va recolzar cordialment la decisió de llur pare. Una pau en tots.
Jaume PATUEL PUIG (1935)
Pedapsicogog
- POHIER, Jacques. LA MORT OPPORTUNE. Les droits de vivents sur la fin de leur vie. Ed. Du Seuil. Paris, 1998. ISBN 2-02-034973-6.