LES RESISTÈNCIES CONTRA LA PSICOANÀLISI (1925): FA 100 ANYS o UN SEGLE.
Fa 100 anys o un segle, és a dir, en el 1925, Sigmund Freud (1856-1939) va publicar un text de plena vigència i actualitat, malgrat tot de l’intent de desqualificar la psicoanàlisi. Ho va publicar en la revista jueva La Revue Juive, de la qual formava part del comitè editorial, al març del 1925. Uns mesos després, al setembre, es va publicar l’original alemany en Imago. Per tant, un article per a donar a conèixer la ciència psicoanalítica a un públic no especialitzat.
L’article el considero que es pot dividir en quatre parts segons la meva lectura. La primera part és molt general: la por o angoixa davant el nou. Una reacció normal, que, en la segona part, Freud indica que no s’hauria de donar en el món científic. Això, però, esdevé. Freud ho aplica a la ciència que ell va descobrir: el món inconscient i el psicógeno en clínica. Sigmund Freud deixa molt clar que no cal limitar-se només al clínic. Té una mirada molt més àmplia. Diu així el text que segueixo que es troba en el Vol. XIX de Amorrortu editors (Buenos Aires, 1979) en les pàg. 227-237:
A l’origen va tenir una intencionalitat purament terapèutica; es proposava crear un nou tractament eficaç per a les malalties neuròtiques. Però concatenacions que al començament no podien albirar-se van portar a la psicoanàlisi molt més allà de la seva meta inicial… Al final va pretendre haver col·locat sobre una nova base tota la nostra concepció de la vida anímica i, per això, revestir importància per a tots els camps del saber que es fundessin en una psicologia…Després de ser ignorat per complet durant una dècada, de sobte va passar a ser objecte d’interès més universal i… va desencadenar una tempesta d’indignada repulsa.
Després, en la tercera part, considera com van ser les resistències per als metges, i fins i tot filòsofs, per a ser tenir en compte el seu descobriment. Llegim les seves paraules:
En aquest període materialista -o millor mecanicista- la medicina va fer grandiosos progressos, però també va exhibir un miop desconeixement del suprem i més difícil entre els problemes de la vida (p.229). I cita als filòsofs: En la seva gran majoria, ells diuen psíquic solo al que és un fenomen de consciència. El món del conscient coincideix, per a ells, amb l’extensió del psíquic (p. 230). I per tant, conclou: Així, doncs, la posició de la psicoanàlisi, intermèdia entre medicina i filosofia, només li va oferir desavantatges.
I aclareix, que és la quarta part, les resistències que van sorgir. I conclou amb aquesta idea que cal recuperar: La libido no es redueix al plaer genital, sinó que és molt més amb el “Eros” de “El banquet de Plató”, el “Eros” que tot l’abraça i tot el conserva. Freud recorda al filòsof Arthur Schopenhauer (1788-1860), amb aquest paràgraf: El món com a voluntat i representació on diu: “I el secret d’això radica en el fet que l’instint sexual és l’essència mateixa de la voluntat de viure i, per tant, la concentració de tot desig (p. 237). I especifica que les intenses resistències a la psicoanàlisi no eren de naturalesa intel·lectual, sinó que brollaven de fonts afectives (p. 234). La brutalitat i claredat a posar damunt del tapet de la taula o de la consciència la força de les pulsions que cal gestionar i que la cultura reprimeix, a més de suprimir, porta a Sigmund Freud a evocar les tres grans ferides infligides a la humanitat. D’aquí es veuen les grans resistències que no venen tant del món científic sinó de tot ésser humà del món occidental. La primera, la cosmològica que canvia el centre; ja no és la terra, sinó el sol; la segona, la biològica que l’ésser humà ve d’una evolució, no és una creació divina; la tercera, la proposta per Freud, la psíquica que la funció psíquica del subjecte no és el món conscient i l’ego esdevé una criada. I conclou l’article amb la necessitat de formar-se com a psicoanalista i quin valor té la seva identitat jueva? Un tema encara avui dia a considerar.
Com constatarà la persona lectora una síntesi molt subjectiva, però la lectura de la qual no li portarà molt de temps i així podrà fer-se la seva pròpia opinió. Es requereix situar el text en el seu context de la primera part del segle XX per a evitar que sigui un pretext. Així doncs, considero que hi ha un abans de Freud, any 1900 amb el seu llibre La interpretació dels somnis i un després de Freud a partir d’aquest llibre. Entenc que en una gran part de la postmodernitat per a citar una època nova i molt tecnocratista com cosmotècnica, es troba abans del 1900, encara que estiguem en el 2025. A més, de les tres ferides, sempre he considerat personalment que hi ha una quarta: La influenciabilitat de tot ésser humà a un nivell que no és en absolut conscient. I, d’altra banda, d’un gran ús intencionat per tots els mitjans de comunicació: “Crear opinió, inoculant la por o el domini del pensament hegemònic o dominant en aquest món que no es vol parlar, però se sap que existeix”. I no diguem ara amb l’ambient i imaginari col·lectiu que es va inhalant amb la Intel·ligència Artificial o tal vegada millor Memòria Artificial
I l’aspecte que m’interessa recalcar en aquesta breu reflexió sobre aquest article, que hagués de portar a un gran debat, Freud no l’escriu per a un públic psiquista, sinó inquiet i cercador com és el jueu. Freud dona peu, com a inici o punt de partida a una nova antropologia, basada en la clínica:
El subjecte (o l’ego, el genet de la seva metàfora) es mou pel seu món inconscient. I que la via règia és el mètode de l’espontaneïtat a expressar-se sense sentir-se jutjat ni condemnat juntament amb els somnis. Així, doncs, prendre consciència del “amagat” com el reprimit, ignorat per l’ego, però realitzat per ell; o el suprimit, que pot recuperar amb una reflexió. Perquè sabem que, en castellà, els emprem indistintament: suprimir com reprimir.
I a un segle de distància, podem constatar que a més del mètode psicoanalític, que té la seva plena vigència, van apareixent altres vies per a conscienciar aquest món humà inconscient com a preconscient dinàmic, que conté el millor com a construcció i el pitjor com a destrucció de l’ésser humà. I obrint els ulls, tenim una mirada clara, si es vol veure en aquests moments per diversos esdeveniments no sols globals sinó mundials en redactar aquest article (16.03.’25).
Entenc, i aquesta és la meva opinió, que a partir del 1995 amb el cèlebre llibre de Daniel Goleman (1946…): La intel·ligència emocional (eslògan que va fer fortuna), però tal vegada mal interpretada com va aclarir en el llibre del 1998: La pràctica de la intel·ligència emocional. És a dir, es pren com a inconscient, sol i únicament, el preconscient.
I tornant al principi, Freud, pioner i emprenedor de la psicologia profunda, no en contraposició com si les altres psicologies fossin “superficials”, sinó quan posa al descobert l’ignorat per l’ego o genet, però només com a punt de partida imprescindible i necessari per a anar madurant. I per això, va saber expressar-ho amb la metàfora del cavall -com ja he indicat-, genet i regnes per a comprendre millor la tríada del “Aneu.Ego.Superego”. Freud va anar sempre molt pedagògic en els seus escrits. Alguna cosa que s’ha perdut en molts dels escrits psicoanalítics o de psicologia profunda o de psicologia dinàmica. Cal un llenguatge nou per a poder aprofundir el que sòl titular, en els meus seminaris: “El meu ego en el meu m² integral” o “Expansió i Impansió del meu ego en aquest m² integral”. A la nova cultura que va imperant de la post veritat o el nou paradigma tecnòcrata, que reemplaça en el món occidental amb les seves derivacions colonitzadores culturals la cultura jueva-cristiana o el règim de cristiandat. Un paradigma que en si mateix i per si mateix no té valors o axiologia. I és responsabilitat de l’ésser humà construir una nova escala valoral amb totes les dimensions que l’ADN de tot ésser humà té. I així Freud li ho va comunicar a L. Binswanger (1881-1966) en anar a publicar “El futur d’una il·lusió” (1927), en ple diàleg amb Oskar Pfister (1871-1945): ”Jo no he fet més que expressar el pulsional de l’ésser humà; no parlo de l’espiritual”, que el deixava en mans d’uns altres. Cal no oblidar que les dimensions humanes no estan separades, sinó que formen una totalitat.
I és de notar que llibres com aquests dos, entre moltíssims: ”Psicoanàlisi de l’experiència ètic-religiosa” de Pedro Fernández Villamarzo (1928-2001) sobre la base de la tríada freudiana, del 1979 o com el de Jean Batiste Lecuit (1965…) del 2007: L’anthropologie théologique à la lumière de la psychanalyse” ens mostren valentia agosarada en els pioners de fronteres culturals com Freud. I aquest descobridor, que no creador del món inconscient, no fa por sinó tot el contrari. Un gran respecte a la seva aportació en totes les dimensions: ego corporal, ego relacional, ego afectiu, ego cognitiu i ego interior: la integralitat. Va continuar aquesta indagació C.G. Jung (1876-1966) i en aquests temps en Stan Grof (1930-…) i Manuel Almendro (1953-…) promotors de la Psicologia Transpersonal.
Davant una nova situació, no global, sinó mundial, entenc que la psicoanàlisi té una funció antropològica per a valorar o donar valor al món tècnic, com deia François Rabelais (1494-1553):»Ciència sense consciència no és més que la ruïna de l’ànima». Com ho expressaríem avui dia? Labor de tots els que treballem en el món psiquista: Una visió de l’Ésser humà “integral”.
Fa un segle o 100 anys que Sigmund Freud va obrir finestres per a contemplar millor el paisatge de la Humanitat. I en aquests temps on la vida en el seu conjunt sembla esdevenir més difícil, cal superar l’assimilació com la síntesi, per a situar-nos en la coincidència dels oposats o la diversitat en la unitat. Un pas més d’evolució o desplegament de consciència per a no caure en el pensament únic, intolerant, excloent o la llei de la força hegemònica. S’imposa un diàleg honest, holístic i respectuós per totes dues parts. Dret i deure, però gens fàcil en l’actualitat. Aquest és el repte de les ciències humanes, especialment, la psicologia dinàmica que haurà d’enfrontar-se i anar resolent les resistències amb les quals es va trobant. Davant una nova antropologia psicoanalítica, les resistències seran molt fortes ja que posen sobre la taula el famós aforisme grec: NOSCE ET IPSUM i SAPERE AUDE.
Jaume PATUEL PUIG (1935)
Pedapsicogogo