CIUTADÀ CÒSMIC

Fa uns quants anys, al segle passat, en una conversa amb el meu amic sobre la independències dels Pobles em va dir aquesta frase: Jo soc ciutadà universal. Avui, diria còsmic. No vaig saber què dir en aquell moment, però he anat reflexionant que podia significar molt, però alhora implicar algun perill.

    Certament, considerar-se ciutadà universal, còsmic o del món, no de la globalització, és tenir una mirada ampla. Jo diria el lema de la revolució francesa portat a l’extrem: Igualtat , llibertat, fraternitat. Tota una confraternitat mundial; això, però, comporta, renunciar a la pròpia identitat del meu Poble on he nascut i visc?

   Si ésser universal significa renunciar o no comprometre’t amb el teu Poble entenc que és tota una forma de no pronunciar-te per por a ser marginat o haver de renunciar a una part de tu mateix. Defensar la pròpia identitat de Poble  és una opció ben conscient enfront a les invasions dictatorials dels sistemes de dominació amb poders de tota mena. Hi ha les culturals invasores,  dominants i intolerants que no suporten ni permeten una llengua diferent de la seva ni una visió diferent de la societat. Sempre ha de ser allò seu: llengua, societat, cosmologia.  Recordem la frase  «Carthago delenda est», pronunciada pel senador romà Cató, el Vell, al final dels seus discursos durant les Guerres Púniques al segle II aec. La significació és ben clara: Cartago ha de ser cremada  fins a les seves arrels i que no romangui ni vestigis de la seva civilització. I així va ser.

   Entenc que això s’està repetint al segle XXI al món de la globalització. Cal tenir en compte aquestes cultures que dominen actualment. Considero les que em són més a prop: La cultura francesa, la cultura àrab, la cultura castellana i el koiné anglès. I deixo la xinesa, la russa que ens cauen una mica lluny, geogràficament.
Només exposo l’àrab i en concret, partint d’Algèria. Ja fa segles que hi és aquest problema. Els nadius, els berebers, són encara sotmesos culturalment. Llengua prohibida, i parlada per més de 10 milions, que és una quarta  part de la població. I es multa o es posa a la presó qui es manifesta amb la seva senyera, que és molt significativa: Tres colors: el blau de l’oceà Atlàntic i mar Mediterrani com el cel; el verd de la terra i l’esperança; el groc de la sorra i les dunes del desert. I al mig hi ha una lletra com a símbol de l’home lliure i feliç. I així podríem explicar les senyeres del Poble català, el Poble Occità, el Poble Bretó, el Poble basc, el Poble Cors i d’altres….Tots indicant llur pròpia identitat.

    A més, cada llengua conté una visió del món diferent perquè cada cultura presenta una explicació diferents del cosmos i de l’ésser humà. El Poble català és, per exemple com d’altres, pactista i de diàleg. I les cultures dominants ho consideren com a una feblesa o fragilitat.  El Poble occità no pot mostrar-se culturalment perquè  l’economia és centrada a París. I no diguem el que pateix el Poble tuareg pels afers polítics de la seva terra, dividida en quatre  estats. O s’uneixen o desapareix una cultura rica en històries i poesia.

   Ser ciutadà universal o del món o còsmic és d’un gran esperit i alè, però els peus en la terra d’on ha nascut. Peus trepitjant la terra; mirada ampla cap un horitzó fratern; mans per treballar junts; i cap per acceptar les diferències que enriqueixen i uneixen, sinó és defugir el compromís de la pròpia identitat.

   Penso que la  idea de “respectar la identitat dels Pobles” és una utopia, però no una distòpia. I alhora una eutopia: gaudir del lloc amb la seva pròpia història que conté mitologia amb el seu folklore. I com deia Ciceró  (S.I aec) que podem aspirar a un amor universal i que cada ésser humà la de poder expressar de forma individual.  O com m’agrada expressar: “El meu ego en el meu metre quadrat”, ben comprès.

     Però cal afegir avui en dia un altre problema, greu i important, que s’està inoculant de forma conscient i sobre tot inconscient: el ciutadà global, és a dir, el ciutadà consumidor. Un sistema de dominació econòmica que no  li preocupa cap mena de cultura ni llengua, sinó produir per tenir, consumir. I aquest sistema és arreu, a través, com exemple, de les cadenes de mercat amb la seva gran religió, del qual “déu” és el diner,  es predica “tenir”. Una religió amb la seva gran jerarquia, amb les seves grans catedrals i sucursals. Les visites diàries al lloc “sagrat” els caixers a l’abast de tothom. I si hi entra pel bateig que queda confirmat amb la llibreta a nom personal. Una visió general que valdria la pena aprofundir. I aquí hi entra un gran debat….Quin és el valor suprem? Quina ciutadania neix actualment? Amb quina llengua ho expressem? On roman l’eslògan de la Revolució Francesa: Igualtat, fraternitat i llibertat?

 I la dissidència és condemnada sense miraments. I tal volta els sistemes de dominació culturals intolerants, ajudats per la Intel·ligència Artificial, persegueixen com dominar el pensament interior de cada ésser humà per tal que esdevingui “consumidor”, ”robòtic” o “esclau”.  Abduït per la cultura imperant, intolerant i anul·lat per la cultura només del tenir.

És això cultura? Cal anar a la resistència o tal volta Passar a la defensiva (2023) com diu el títol d’un llibre.

 Jaume PATUEL, pedapsicogog