FA UN SEGLE:ABRIL, 1923: EL JO I L’ALLÒ. SIGMUND FREUD
Commemorar dates que reflecteixen esdeveniments influents permet comprendre l’esdeveniment perquè recordar, rememorar són aspectes del cor i la memòria de la Humanitat, concretat en éssers humans. I tot ésser humà sense excepció té llums i ombres. I per tant l’ésser humà és capaç de tot per a la construcció (eros) o la destrucció (tànatos) en el pensament freudià, que cal actualitzar. Alhora, ens trobem en la realitat, encara que cavalcant, en un nou paradigma l’escala de valors o axiologia del qual cal anar construint. I aquesta construcció s’ha de fer partint de l’ego freudià que connecta amb les diferents realitats tan tangibles com intangibles i alhora amb la seva pròpia profunditat, que constata experièncialment. Hi ha una realitat que ho supera i ho va aprenent tant de forma conscient, però més encara inconscientment. I en aquest esdevenir conscient l’ego percep sensitivament que la seva última realitat no és tot allò que coneix (molt occidental) ni tot allò que sent (molt oriental), sinó una vivència de totalitat, viscuda en el profund silenci interior pel que no pot expressar-se, sinó sol i únicament viure’l. Tota expressió no és pas l’experiència, que és el territori, sinó l’explicació, que és el mapa. Tot mapa és expressió cultural, producte de la totalitat de l’ego.
Freud va intentar donar una explicació d’aquesta totalitat de l’Ésser Humà. Va fer passos processals, però mai no va tancar el procés. Sempre obert al que podia aparèixer o descobrir al pacient i de les investigacions del món científic i cultural. El mes d’abril del 1923, fa cent anys o un segle, va publicar una obra: El jo i l’allò. L’article presenta un pròleg i cinc apartats. Es nota una tasca profunda de Freud. Un cop feta la lectura de l’article, el quòdlibet principal o bàsic és formular-se un/a si mateix/a: I “jo” com sento “el meu ego” i ho formulo? Si s’evita aquesta qüestió, sempre parlarem, com es diu popularment, de memòria o d’un mapa, però mai del nostre ego real, el nostre territori i aleshores no passa de ser una ficció o un mapa o un constructe científic.
Freud ho clarifica amb la metàfora del genet i cavall: Diu així: “Podem, doncs, comparar-ho, en la seva relació amb això, al genet que regeix i refrena la força de la seva cavalcadura, superior a la seva, amb la diferència que el genet porta això a terme amb les pròpies energies, i el jo, amb energies prestades. Però així com el genet es veu obligat alguna vegada a deixar-se conduir on la seva cavalcadura vol, també el jo se’ns mostra forçat de vegades a transformar en acció la voluntat d’això, com si fos la seva pròpia”. I penso que es pot ampliar així que el genet que condueix el cavall emergeix de l’energia del cavall en contacte amb la realitat, que és l’ego, ja que es regeix pel principi de realitat. El genet o ego ha d’anar construint les pròpies regnes, que són l’axiologia personal, per substituir la crinera o cabellera del cavall on s’agafava al principi d’emergir, que eren les normes ancestrals i culturals. El genet o ego, que es va generant en nivells o etapes següents, ha de anar, si pot, substituint les regnes imposades o cabellera del cavall, on en el creixement s’agafa amb fermesa per dominar les pulsions o energies, ja que el cavall es regeix pel principi de plaer; i no sucumbir, que són les figures parentals i culturals, a la base del superego primari, que es regeix pel principi del deure o ideal il·lusori, fins a poder arribar que el genet o ego pugui construir les seves pròpies brides o regnes. És a dir, l’ego pugui tenir la seva pròpia personalitat i cavalcar elegantment amb una harmonia i equilibració en relació amb els altres genets. I així sobreviure, viure, relacionar-se, estimar o transcendir-se. Cavall (allò), regnes (superego) i genet (ego) una sola unitat en un context familiar, social i cultural. I el genet/ego connecta amb la realitat interior i exterior. I avui ho podem contemplar també, i és avançar, des del paradigma quàntic on la realitat no és la matèria sinó l’energia amb les seves vibracions i freqüències.
I en arribar a aquest punt, vull deixar clar un punt epistèmic. És bo i necessari conèixer totes les teories sobre el jo/(ego), però l’autèntic laboratori de treball sobre què és l’ego, realment, només s’obté des del propi territori, és a dir, d’una pròpia i profunda autoobservació, acompanyada del silenci. Partint de la corporeïtat. Per tant, cada persona hauria de poder tenir clar quin i com és el seu ego, un fet d’existència, però a més una pregunta de qui sóc jo? D’aquesta part és totalment conscient però molt reduïda ja que les seves arrels són moltes i profundes i inconscients. Per què ho expresso? Per la frase última de Freud en el primer apartat de la consciència i inconscient:
“Nogensmenys, guardem de menysprear-la ja que la propietat de ser o no conscient és en definitiva l ‘única torxa en la foscor de la psicologia de les profunditats” (subratllat personal), d’aquí la importància d’una egodicea amb totes les aportacions de les ciències dures i toves. I sense oblidar, per cert, que els governs o poders invisibles o profunds volen apagar aquesta torxa a través de la infocràcia perquè la humanitat estigui a la foscor i no conegui la llum. I a més, no només des del profund sinó des dels mateixos ministeris de la salut on “l’escolta de l’altre en la seva subjectivitat” no pertany a la ciència. Eradicar la subjectivitat en nom de les ciències actuals, com ara la intel·ligència artificial o el cervellcentrisme o la salut digital. Deplorable, però és així. I pregunto: què s’entén per ciència? Només el mètode o una ideologia?
I davant aquest nou paradigma l’ego o el subjecte humà del qual amb la seva pròpia subjectivitat té la gran responsabilitat de cuidar la terra i defensar la Humanitat davant d’altres egos, plens de hybris, i que en aquest moment postoccidentalisme com a postorientalisme o un nou paradigma transpersonal:
FREUD ÉS ENCARA UNA TORXA MOLT LLUMINOSA.
O bé com indica Jordi Pigem, autor de “Tècnica i totalitarisme”, publicat a l’editorial Fragmenta (Barcelona), 2022, cita al principi una frase del psicoanalista cultural Erich Fromm (1900-1980):”El respecte pel caràcter únic de cada ésser humà i el cultiu d’aquest caràcter únic, és la meta més vàlida de la cultura humana. Però aquesta meta avui dia està en perill”. Treta del llibre “La por a la llibertat” del 1941.
L’àmbit o el món psiquista té una gran responsabilitat en ple segle XXI, malgrat i juntament amb les oposicions exteriors i contradiccions interiors, donar a conèixer a aquelles persones que, en les seves coordenades de temps i espai, van saber donar uns aspectes nous de la comprensió de l’ésser humà.
Jaume PATUEL PUIG
Pedapsicogog
Nota: Aquest article és un senzill tast del que ha estat publicat a INTERCANVIS PAPERS núm. 29, desembre, 2022 i que també serà publicat a la revista digital de l’ACPP.