LA LLIBERTAT “RELIGIOSA”

                     Jaume Patuel

El títol és ambivalent, per això poso religiosa entre cometes. Parlar de llibertat és un tema central en la psicologia profunda como de la dignitat humana basada en la confiança i respecte a tot ésser humà. En parlo per l’esdeveniment que va tenir lloc fa seixanta anys. L’11 d’octubre de 1962 va haver l’inici del Concili Vaticà II (CV.II). Va ser un esdeveniment, en aquell moment, de gran empenta i envergadura en la cultura de cristiandat, malgrat la crisi cultural que ja hi havia i anava emergint amb força. I ara hi som de ple. Un esdeveniment mundial i amb gran ressò en aquell  moment. Va concloure el desembre de 1965. Certament, sobretot a nivell del món occidental, les generacions a partir dels 60 anys en poden tenir un record.
El concili es va reunir a la basílica de Sant Pere de Roma durant quatre períodes (o sessions). I un temps molt important era el de entre sessions, que donava a la cúria i als grups minoritaris  la possibilitat de desfer el que feia el Concili. Aquesta mena de moviment de poders es troba en totes les institucions i també en el món psiquista: Ofegar corrents o persones que no entren en les ideologies de poder. Actualment podem veure el cas a França, expressat pel psicoanalista lacanià i fundador de la FEP (Fédération Européenne pour la Psychanalyse), Gérard Pommier,  on al ministeri de la salut només vol contemplar una línia psiquista per a la salut mental. I en nom de les “ciències” ofega la subjectivitat.

  Remarco dos aspectes d’aquell esdeveniment. El primer el repte que va significar lluitar per la dignitat humana, expressat en la segona sessió del CV.II (setembre-desembre 1963) que va ser molt tensa, en presentar el document “Dignitatis humanae” (La dignitat de l’ésser humà) on es demana de forma clara i contundent la llibertat religiosa. És a dir que es tenia en compte totes les altres religions, com a portadores de llibertat o salvació.
Això, que aleshores es veia tan clar  en aquell moment una minoria important s’hi va oposar. Uns dels protagonistes va ser l’episcopat espanyol. Posava en joc el “nacional.catolicismo”, un aspecte que encara continua predominant, tant implícitament com explícitament. I actualment en altres nacions.

  I aquesta llibertat religiosa no existeix actualment en ple S.XXI.  Els cristians són perseguits com d’altres religions. Per una banda, uns 200 millions de cristians s’enfronten d’una forma o una altra de persecució en uns 60 països. Concreto en Nicaragua o Corea del Sud. O com també els musulmans Rohingya a Myanmar (Birmània). Cal afegir la indiferència religiosa  en la cultura emergent al món occidental i estesa per tot el globus a través del:  nou paradigma.

   Però la qüestió ja no és aquesta únicament, al meu parer. El nou paradigma, que és económico.científic.tècnic, és a dir en si no presenta valors, usa la informació o la infocràcia per treure  implícitament no la llibertat “religiosa” (qüestió de creences), sinó la llibertat humana (qüestió cultural), que és molt més greu i profunda. Comença a no haver  fàcticament ni el dret d’expressar-se ni el deure d’exposar la veritat, No es tenen en compte. El món dels algorismes o la Intel·ligència Artificial o el dadisme, entre d’altres,  s’imposen com a mitjans d’expressió, que té com a punt de partença els eixams o nuclis col.lectius, no la individualitat, quedant-se en les formes superficials on els fake.news, els anuncis dels purs esdeveniments o la fotografia són la “veritat”. I la mentida quan més gran i més repetitiva esdevé “una” veritat a creure, com les mitges veritats o la calúmnia i d’altres, que els poders visibles polítics la fan creure o els poders fàctics profunds la maneguen. Cito del diari “Le Monde Diplomatique”, de setembre de  2022. El títol de l’article es “Un voluptuoso lavado de cerebro”, p. 32.  Comença així. “El presidente ucraniano Volodomir Zelenski es el redactor jefe de la mayoría de medios de comunicación occidentales. Sus vídeos diarios marcan la pauta, sus temas y anatemas los reproducen en las horas siguientes desde el The New York Times a Le Monde, pasando por el canal Arte, Paris Match, las cadenas de información contínua y las radios públicas”. I com d’altres mitjans que creen opinió i no donen informació a les ordres dels poders profunds amagats.
I encara més, qualsevol pensament que no estigui d’acord amb el poder de qualsevulla mena, es considera no únicament dissident, sinó que va contra la llei de premsa (!). Dit d’una altra forma: El poder no té ètica. O com diu el fiscal al jove advocat defensor de l’innocent en el film “La conspiración” (2010) : “En temps de guerra no hi ha lleis”. Y fabricar “guerres” (n’hi ha de moltes menes)  en la ment dels poders no és gens difícil. Cal mirar als nostres entorns críticament, cercant una informació no manipulada.
Si al CV.II hi va haver una minoria, que no va arribar a imposar-se, ( del document 70 vots en contra i  2.308 en pro), una realitat històrica posterior  va anar negant aquesta  llibertat. I avui, amb el nou paradigma, que no conté valors, que es presenta com humanitzant,  una minoria està prohibint, manipulant i gestionant que “la veritat” no emergeixi. I els qui defensen la veritat esdevenen “dissidents” i són morts, presoners, desapareixen o condemnats al silenci. Per tal de poder aprofundir, indico el darrer llibre  de Byung-Chul, Han: La infocràcia (2022). I es pot anar veient que una greu conseqüència de la digitalització és no únicament la crisi de la democràcia, sinó la restauració de poders totalitaris i el retornar a noves esclavituds, fruit de “la llibertat en els usos dels dispositius electrònics i digitals”. Tota una paradoxa.

      I el segon aspecte  a remarcar va ser les paraules del bisbe de Cuernavaca (Mèxic), Mons. Sergio Méndez Arceo (1907-1992), també historiador, dites al CV II. A la seva diòcesi al monestir dels benedictins es feia l’assaig d’introduir la psicoanàlisi per tal d’aprofundir la vocació dels monjos. Parlem de la dècada del seixanta del segle passat. Hi ha literatura interessant sobre el tema, i de recent publicació, com la de Fernando González: Crisis de Fe. Psicoanálisis en el monasterio de Santa María de la Resurrección, 1961-1968.  México. Tusquets Editores (2011).  I anem per les paraules del bisbe Méndez Arceo, que són molt significatives:  “No me explico el silencio del Esquema XIII acerca del psicoanálisis […] no podemos ignorar la revolución psicoanalítica, la cual no es menor que la revolución técnica. El discurso psicoanalítico forma parte de la cultura humana, implica una renovación del concepto de hombre y suscita problemas sobre los que no se tenía hasta ahora la menor idea, […]. No faltan católicos que acarician la ilusión de un psicoanálisis cristiano o católico cuando la realidad es que la verdadera ciencia no es cristiana ni no cristiana”. No va haver en aquell moment ressonància en l’aula conciliar. ¿No passa quelcom semblant avui dia en molt d’indrets on la psicologia profunda o psicoanàlisi o psicologia dinàmica no es té en compte perquè no té “el marc científic oficial”?  Per altra banda, sabem que la psicoanàlisi ha entrat a la cultura àrab com a la xinesa… o al contrari,  prohibida o no considerada en lloc totalitaristes.  En recordar un esdeveniment de fa 60 anys, podem constatar la ment oberta d’algunes persones en presentar la psicoanàlisi com a revolució. Malgrat tot al llarg d’aquestes dècades la psicoanàlisi ha entrar i forma part de moltes matèries, entre elles, l’espiritualitat com la teologia o humanitats. Els temps evolucionen i les ments obertes s’expressen i s’imposen. I la dignitat humana és la base de tot ésser humà.  I així es manifesta en documents pontificis com el de la Pontifícia Comissió Bíblica: La interpretació de la Bíblia a l’Església (1993) on es contempla la psicoanàlisi com a mitjà exegètic. Hi ha bona literatura en aquest aspecte, però molt poca en català.

    La gran taleia de tots els que d’una forma o una altra, treballem al món psiquista, i més especialment en la psicologia de les profunditats com de les alçades, ens toca lluitar per la Dignitat Humana per tal que es pugui  expressar…. I no ser ni alienats ni dirigits ni adoctrinats. La historia psiquista està plena de contradiccions. Cal aprendre’n i més en la situació actual de la mal anomenada globalització, tecnificada i mecanitzada i l’ésser humà considerat com una màquina o un farcell de neurones o manyoc d’emocions  o un robot o un esclau pagat.

   La caiguda de la cultura de cristiandat a l’occident després d’influenciar al llarg de més de quinze segles, la forta regressió social cap a la seguretat més que a la llibertat,  la pluralitat de societats, l’encreuament de cultures, la mediocritat dels dirigents polítics, com afirma Ken Wilber en el llibre Trump i la postverdad (2018) i al moment d’acabar l’article: Itàlia amb la dreta, Ucraïna-Rússia on anar a la guerra és salvar l’ànima,  la guerra econòmica a la UE en perjudici dels febles i pobres, o el nou focus de poder al Indo.Pacífic, i un llarg etc etc tot això demana una capacitat crítica de la sola Torxa de llum que té tot ésser humana, com diu Freud en el seu article “El jo i l’àllò” (1923). Cal  cuidar-la o com intento apostar per una “egodicea”: Enfortir conscientment l’ego, segons la tríada freudiana.

  Per tant, ens toca  informar-nos,  reflexionar i decidir des del nostre m2 si volem ser lliures abans que la seguretat, amb la capacitat crítica personal però que hom intenta “apagar la torxa” per governar sense ètica a la massa. Freud en parla en  La psicologia de les masses (1921).

Jaume PATUEL PUIG (1935)

Pedapsicogog

Deja un comentario