AFRONTAR L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA AMB UNA PSICOLOGIA ECOLÒGICA.
El model industrial capitalista de desenvolupament basat en l’explotació dels recursos està destruint el medi natural. Els estudis científics ja fa temps que ens alerten de l’escalfament global causat per l’activitat humana i les seves nefastes conseqüències per la vida a la Terra, però de moment no som capaços de revertir aquesta dinàmica destructiva. El problema és més i més evident, a totes les latituds del planeta. Com a professionals de la salut, els psicòlegs ja no podem ignorar el malestar físic i psíquic que tots patim o patirem per aquesta causa.
Aquest estiu hem vist com els nostres pacients empitjoraven per les onades de calor continuades. Les condicions climàtiques extremes afecten sobretot a les persones més vulnerables per la seva situació socio-econòmica; persones d’aquí i sobretot de zones menys desenvolupades del planeta. Ens anem trobant cada cop més pacients traumatitzats per fenòmens climàtics extrems (incendis forestals, inundacions…). Algunes persones, majoritàriament joves, ens parlen de l’angoixa que els produeixen les notícies sobre el canvi climàtic i l’anticipació d’un futur catastròfic. És l’eco-ansietat o dol climàtic.
Aquest malestar consisteix en sentiments de por, culpa, ira, impotència i tristesa. Ser conscient del desgel dels pols, la desforestació, la contaminació de l’aire i l’aigua de mars i rius, la pèrdua de biodiversitat i la destrucció de medis sòcio-econòmics tradicionals és immensament dolorós. Per això construïm defenses més o menys fortes que ens ajuden a afrontar el nostre dia a dia sense tant de patiment. Per tal de no caure en la desesperança, podem negar o minimitzar la magnitud del problema, racionalitzar-lo, refugiar-nos en la fantasia o projectar les culpes.
Una gran part del malestar ens ve d’experimentar que els nostres dirigents no estan prenent suficients mesures per abordar el problema. Existeix un funcionament negador i negacionista tant de la vida política, dels mercats i de la societat en general. La tecnologia, els bens de consum i els entorns urbans faciliten l’aïllament i la omnipotència en relació a l’entorn natural i a zones del planeta on es concentra més pobresa i més destrucció del medi. Vivim en un món cada cop més desnaturalitzat i injust, que ens emmalalteix. Si seguim fent la vista grossa a la sobreexplotació de la biosfera, el problema es farà més gran, i les ansietats i les defenses no faran més que créixer.
Hi ha nombrosos estudis sobre els efectes beneficiosos de la interacció amb la natura. Les persones formem part de la natura, hem co-evolucionat al llarg de milers d’anys i no existeix manera de viure independentment d’ella a mig/llarg termini. A aquestes alçades de l’Antropocè, no hi ha dubte de la necessitat de superar la posició narcisista de l’ésser humà i desenvolupar una posició ecològica on prevalgui l’amor i el respecte per la natura. La psicoteràpia hauria d’incorporar més sensibilitat ecològica, amb una mirada que inclogui la relació amb tots els essers vius: humans de tot el planeta, animals i vegetals.
Tot plegat fa que sigui urgent que abordem el problema del desastre ecològic. Afortunadament ja hi ha nombrosos moviments com l’ecologia profunda, l’ecofeminisme, o la dark ecology que desenvolupen les bases d’una ètica mediambiental. També hi ha psicòlegs i psicoanalistes que estan posant llum als factors sòcio-psicològics que causen el problema i treballen per impulsar solucions.
Si podem ser sensibles al patiment causat pel canvi climàtic en un context terapèutic, podrem ajudar a les persones a viure sense tanta dissociació. Cal obrir-nos al patiment de la vida vegetal, animal, o la dels ésser humans més desfavorits, que son els que més pateixen les conseqüències d’aquest problema. Es tracta d’escoltar la complexitat d’emocions, ambivalències i contradiccions que genera la realitat del canvi climàtic per tal d’incrementar la capacitat de canvi i reparació, que tant necessitem com a individus, com a societat i com a espècie.
Susanna Tres, psicòloga i psicoterapeuta
Membre de l’ACPP