L’EGO i EL PRINCIPI DE REALITAT
He llegit aquest text que el considero adient com a introducció per al tema d’avui, certament important però breu.
“L’imperi fou acceptat com a “maduresa dels temps” i unitat de tota la civilització coneguda, però fou desafiada en la seva totalitat per un eix complement diferent i ontològic (…) De l’abisme del mon social sempre s’aixecà la memòria de tot allò que intentava enterrar” pertany al llibre Imperio (2000) de Michael Hardt i Antoni Negri, filòsofs postmarxistes.
Tot allò enterrat, sepultat, reprimit o suprimit torna sempre a sortir per altres llocs imprevistos i a vegades perillosos. La memòria no es pot enterrar ni parcialment ni totalment. És un dels treballs més importants que es fa en món de les teràpies de la psicologia profunda. Fer conscient l’inconscient per tal que l’ego esdevingui més fort. La veritat mai es pot tapar; i quan unes persones volen tapar-la, es torna en contra d’elles mateixes, Porta aleshores una lluita ferotge continua sense efectes constructius: Cal estar sempre alerta per por a la veritat!!! D’aquí paranoies infundades projectades en els altres i tantes perversions
El paper de l’ego freudià, dins l’estructura on hi l’allò (ço) i el superego, -a més una estructura anímica oblidada en els avenços de la psicologia profunda actual-, és com el genet que ha de conduir el cavall d’acord amb unes normes. Normes ancestrals que és la crinera; normes cultures, que són les brides que li donen. Però al final el genet posar unes brides pròpies que són els valors o axiologia que ha elaborat i elabora. Així i tot, el genet sempre ha de tenir en compte l’energia del cavall i l’entorn per on cavalca.
El genet és fruit de tota una evolució, que emergeix –fent metàfora- de l’energia del cavall de la qual se’n separa. D’aquí que podem indicar que l’ego es una estructura psico.genètica, formant part d’una totalitat. Per a Freud la psique era la totalitat de l’ésser humà. Per això podem parlar, i així és, dels diversos nivells de l’ego: corporal, mimètic, màgic, mític, racional, raonable, profund i d’altres. No són egos diferents, sinó aspectes del seu procés o diferents nivells de consciència.
Però ha de romandre un principi molt clar. Freud l’anomena: el shibbólet. Així com la tribu dels galaadites diferenciaven llur enemics, els efraïmites, perquè aquests no podien pronunciar “shi”, sinó “si”. I aleshores com era la contrasenya, si no ho pronunciava bé: el mataven. Freud ho va treure del llibre “els jutges” de la Bíblia (no oblidem que Freud coneixia molt bé la bíblia i la llegia en hebreu). La temàtica més estesa en les seves obres és la religió. I aquesta partint de la clínica. Tema de plena actualitat, però molt desatès per algunes escoles.
Doncs bé, el shibbòlet de l’ego freudià, cosa indiscutible, però molt negada avui dia, és el món inconscient individual. Cal recordar que no és el preconscient ni el subconscient, fàcils a conscienciar amb una introspecció seriosa o amb una sana capacitat crítica. Aspecte aquest que tota mena de poder intenta anul·lar, però mai ho aconsegueix malgrat les morts dels dissidents. Però hi ha l’altre nivell, allò inconscient, que si pot arribar, però cal unes eines més adequades. La introspecció cognitiva no és suficient. I cal també recordar que tot allò reprimit (no suprimit, això pertany a l’ego), i es fa d’una forma inconscient, pertany a les arrels de l’ego inconscient. I així, no tot allò que està al món inconscient és reprimit. Molt important tenir-ho en compte. I sense oblidar que el deixeble predilecte i se’n va allunyar del mestre, Jung, mai va negar aquest aspecte freudià, sinó que va anar més enllà puix que Freud va deixar la porta oberta al món inconscient col·lectiu. Així com ens podem apropar a l’individual a través dels somnis, al col·lectiu ho fem amb els mites o el mon imaginari col·lectiu. Cal conèixer molt més a Jung a l’estat espanyol com a casa nostra. Això no treu que tenim escoles junguianes, en plena activitat.
Per tant, l’ego té les seves arrels en aquest món inconscient i profund. Tota psicologia que parteix de l’ego (jo) ha de recordar que no tot és conscient en ell. No oblidem que en català tenim una sola paraula “jo” per indicar la superfície, la alçada com la profunditat. Per això algunes persones parlen del jo superficial o del jo profund. Personalment, m’inclino per parlar de l’ego. Cal fer una matèria que s’anomeni EGODICEA. Pel moment només he trobat una persona que ho citi així, és Michel Onfray (1959), filòsof francès, que es “l’enfant terrible”, i fundador d’una universitat popular a Caen. En certes corrents de pensament popular, àdhuc espiritual, es parla que cal matar l’ego, o l’ego ens fa molt de mal…. La meva pregunta és: Què entenen per ego? És un afer molt important clarificar el rol de l’ego. I aquí ve la feina de cada escola per pronunciar-s’hi. No es pot sobreentendre com es fa avui dia. Estem en un món plural, sortosament o amb altres paraules postmodern o també en podem dir postoccidental com postoriental.
Dit això, el genet o l’ego per cavalcar ha de conèixer molt bé el terreny o la realitat. És la seva funció. Aquesta realitat la percebem amb tota la nostra corporeïtat. I com també construint el nostre món “imaginari”, que no és la realitat de fora. Mirar la realitat tal com és, per dura, forta i dolorosa que sigui (tant l’interior com l’exterior) permet no adaptar-nos-hi. La passivitat i anul.lació de la personalitat és l’actitud de les masses, però com transformar-la és l’actitud de l’ego en procés maduratiu. Un bon arquitecte per fer una casa ha de haver realitzat un bon estudi geològic; del contrari la casa por enfonsar-se. Això és saviesa o maduresa. D’aquí, la gran responsabilitat de l’ego. Malauradament hi ha en el mercat psiquista molta confessió de termes com he indicat abans. Però cal recordar sempre, el suprimir (l’ego n’és conscient), però el reprimir (l’ego no n’és conscient). Existeix un món inconscient individual, col.lectiu i avui podem afegir, fruit de les indagacions, uns altres nivells més abrasants o holotròpics. Indico un llibre que acaba de sortit: El camino del psiconauta o la enciclopèdia del viaje interior (2022) de Grof (1931), l’original és del 2019. Ens presenta una cartografia de la psique molt més ampliada amb els dominis perinatals i transpersonals. No passa de ser un mapa com el de Freud i Jung, però els inclou. Al meu parer, el més clar i pedagògic sense deixar de ser ben científic amb les seves experiències mostrades, indagades i investigades. Grof ha dedicat més de seixanta any a l’afer de la psicologia profunda per arribar a la transpersonals. Tota crítica sobre Stan Grof és vàlida si s’ha llegit les seves obres, sinó no hi ha opinió.
Fent un resum breu: l’ego o el genet per conduir la vida o el cavall, li cal un bon coneixement dels entorns i de la seva pròpia energia. Per això la funció bàsica del ego és el principi de realitat. Ara bé, les pors, les angoixes, les culpes, nodrides pels mass.media o els poders diversos en crear no opinió sinó ideologies poden ofegar l’ego i fer actuar un aspecte del superego: les normes culturals de seguretat i d’opressió en contra de la llibertat de l’ego. No cal anar massa lluny. A nivell mundial: La anomenada pandèmia Covid-19. Un fet real, però manipulat o en frase del president de l’OMS: No lluitem només contra una pandèmia certament, sinó també amb una infodèmia. Com l’altre fet molt situat i exposat: Rússia i Ucraïna amb repercussions globals on el menys important són les vides dels éssers humans. Les contradiccions de la premsa a l’ordre del dia. Per això ens pot orientar, i aconsello, el llibre de Byung-Chul, Han (1959) que acaba també de sortir: La infocràcia.(2022). Un filòsof coreà, de nacionalitat alemanya, professor d’universitat. Entenc que tot ego, que vulgui tenir una informació crítica, li cal conèixer aquest autor, per la seva funció de “el principi de realitat”.
Estem en una situació de globalització i digitalització, paradigma completament nou i emergent, dirigida per uns poders profunds fàctics, els valors dels quals no són humanitaris. Això demana enfortir l’ego, des de la perspectiva de la psicologia profunda per tal de construir les seves pròpies brides o axiologia.
Jaume PATUEL PUIG (1935)
Pedapsicogog
jpatuel@copc.cat