Buda i Freud

  EL VEÏNATGE UNIVERSAL (VU) (aldea global, terme anglès) demana una visió universal, però alhora una acció  concreta. Vivim una realitat social radicalment nova. No hi ha història i ens toca fer història viva. I en aquesta història viva, ningú hauria de viure fora d’aquest VU, no n’hi ha un altre ni aquí ni allà. Per tant, cap exclusió ni per sexe ni per ètnies(només hi ha una sola raça: la humana) ni per religions ni per ideologies ni per diferència de poder adquisitiu entre d’altres. El VU  és la casa de tothom i  cal cuidar-la entre tots: El Planeta terra. Aquest es troba en un mar immens de galàxies i universos o en la immensitat dels mons o un multivers  infinitament obert. Això més que un enigma (a resoldre des de la raó) és tot un  misteri (incorporar-nos-hi dinàmicament) amb visió humana pregona.

    I per això ens cal uns criteris de convivència. Només fa uns set mil anys que tenim textos escrits; no tenen més autoritat que els textos actuals, però sí que són testimonis de com eren els éssers humans en un moment donat, per les orientacions que indicaven. I, sorpresa certament, aquests  textos són molt actuals. L’ésser humà es fa humà perquè  no neix humà, però sí que té la dignitat humana. Es fa en un procés d’autorrealització o d’anar madurant, i en cada moment obté el seu fruit. Sempre en un lloc concret d’espai i temps, o si voleu,  en un m2, com m’agrada expressar.

       El títol de l’article se m’ha acudit en llegir el llibre de Jean-Charles Bouchoux (2018): Por los caminos de Buda y Freud. Transformar el dolor en sabiduría con la meditación y el psicoanàlisis. I acompanyat d’altres  publicacions recents: Psicoanálisis y espiritualidad  (Longhi, 2022) amb el subtítol: Del diván a la meditación.  Com de Estudios de metapsicología. I subtítol, la vigencia de un pensamiento (Sales, 2022), cal remarcar la comprensió de la paraula “vigencia”. I per últim, certament dels que jo conec, doncs n’hi ha molt més: El cuenco vacío (Stern, 2022) i el subtítol:Aportaciones de un psicoanalista al estudio del buddahadharma. Sense deixar de banda Budismo zen y psicoanálisis (Suzuki-Fromm, 1960) per la qual cosa podem constatar que la relació ja ve de lluny. Però vull, a més a més,  remarcar el gran moviment  interveïnal  de la “psicologia transpersonal”, iniciat per psicoanalistes, i  tant mal comprès i no acceptat encara  pels àmbits acadèmics com també psiquistes. La mirada miòpica no és gens científica. No tot el món o àmbit psiquista és tangible. Perquè tot allò tangible és real, però no tot el real és tangible. I això ho constatem pel principi psicoanalític: El principi de realitat, funció que pertany a l’àmbit de l’ego (freudià). I només indico que la base de la realitat del que existeix no és la matèria, sinó l’observació, i aquesta demana la consciència. Valgui aquest pensament últim com entrada a un  debat ja obert.

       Doncs bé, tota persona, com Freud (1856-1939) i Buda (S. VI-V aC), són  com uns fars, que busquen  alleugerir el dolor. Porten al pas d’una homonització a una humanització. Dit d’una altra forma, el procés dinàmic de l’autorrealització per fer un pas més consciencial, que és l’autotranscendència o ser conscient de Si Mateix.

      El VU està marcat per infraestructures, que són necessàries, i una d’elles és l’economia. Però aquesta, a més a més,   en esdevenir superestructura posa, com en un sandvitx (metàfora que ens pot ajudar molt) , al  mig la humanitat. No  permeten l’autotranscendència ni poder pujar el segon esglaó de l’espiral de Maslow: l’autorrealització. Atrapa i fixa al primer esglaó maslowià. L’economia mai és només una ciència. Caldria llegir El capitalisme i el setè de cavalleria (Alfons Duran-Pich,2022).   Veuríem la perversió  davant  les necessitats bàsiques indispensables no per viure sinó sobreviure. I Freud i Buda ajuden a saber situar-hi no passivament sinó activament i dinàmica. És a dir, sempre amb una actitud oberta i crítica.  

        Aleshores, podem constatar que aquest VU  no té escala de valors humans, sinó  només criteris científico-tècnics. És a dir, una força sense ànima o sense sentiments. Per això hi ha sempre un malestar cultural, com indiquen Freud i Buda. I com indicava qui ho guia o dirigeix, sentint que és infra/super.estructura alhora, està portat per un narcisisme pervers. També explicat  per Bouchoux (2012) en la seva publicació: Los perversos. I amb el subtítol: Quiénes son, cómo actúan, cómo desahacerse de ellos.  És evident que davant una situació humana així, ens cal Savis, Mestres i Pensadors que ajudin alliberar  d’aquest esclavatge per tal de progressar humanament de forma integral.

    Per això Freud ens presenta com eslògan: Treballar i estimar. Buda: Evita el dolor i sigues compatiu (compassiu). Ambdós venen a dir: Eviteu el patiment inútil i de fer  mal. Un bon punt de partida. Cal passar del no-fer a fer. No debades, tot Ésser Humà té un cor per sentir, un cap per pensar, unes cames per anar a i unes mans per obrar. Certament, que tot això es pot explicar de moltes maneres; d’aquí la gran pluralitat a tenir en compte i considerar, però sempre amb la integració de totes les dimensions que configuren l’estructura psíquica: Visió integral. Freud i Buda són uns indicadors d’una forma o mapa, que poden impregnar  la cultura veïnal universal. Els dos parlen d’autoobservar-se, conèixer-se, cuidar-se, prendre consciència d’un/a mateix/a, ser responsables, cercar el benestar sense oblidar el ben-ésser. La gran sort en català de diferenciar: ésser i estar.  A més, diferenciar el dolor, que és inevitable, del patiment que és innecessari. Els dos autors accentuen el valor del silenci i  l’autocomprensió. És a dir, persones sàvies que orienten cap a un esperit humà crític o lluminós. I aquesta capacitat crítica o lluminosa que hi ha en cada Ésser Humà  pot clarificar  la forma de pensar i actuar: Sentir el pensament i pensar el sentiment.  Estem en el terreny de dades antròpiques, no en el món de les creences o món màgic i mític.

    En el VU ens cal un nou llenguatge per poder expressar tota aquesta dinàmica o potencial humà amb què tot Ésser Humà  neix. La psicologia dinàmica o profunda, que no passa de ser temes que indiquen la psicoanàlisis, poden ser el nou llenguatge d’aquest VU. Un veïnatge de molta relació presencial, acústica i virtual. Aleshores, cal partir  d’un ego, ben entès, que condueixi el timó del vaixell, però sabent que no el guia, doncs ens trobem en nivells diferents de consciència. Un ego que en ser conscient de la seva fondària descobreix o pren consciència d’una identitat més profunda. Es com mirar-se al mirall amb els ulls obert: L’ego es veu. Però amb una mirada més pregona, que pot ser amb els ulls tancats,  contempla  la seva pròpia fondària o el principi fontal. Tant la psicoanàlisi com el budisme, començats per Freud i Buda, però continuats per altres, hi poden portar. És la lluita i la visió com satisfacció que cada Ésser Humà ha de fer per estimar, treballar i evitar el dolor, acompanyat del silenci: Humanitzar l’Ésser Humà. Pot ajudar a situar-nos el llibre El ego y el Fundamento Dinámico (Washburn, psicoanalista, 1995). I pensar en construir una “ego-dicea”.

En aquest VU cal anar treballant de nou perquè tot el que ens hi ha portat  la ciència.tècnica, no és més que un nou mitja. Ni tecnofília ni tecnofòbia ni tecnocràcia sinó tecnoètica, és a dir,  amor a la Ciència i a la Tècnica com a vertaders mitjans d’humanització en funció sempre de la “dignitat humana”.

Jaume PATUEL PUIG (1935)

Pedapsicogog