DARWIN, Charles i KROPOTKIN, Piotr
Dos noms coneguts, tal volta, el segon no tant. Els cito no per debatre amb ells, sinó pel que poden significar llurs aportacions en la concepció de tot Ésser Humà.
Charles Darwin (1809-1882) va ser un naturalista anglès que va publicar una de les obres científiques més influents al món de la biologia :» Sobre l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida”( On the origin of species…)(1859), però a la sisena edició del 1872, va ser més dràstic sense “on”: “L’origen de les espècies…”. Així va assentar les bases de l’evolució. Un procés que és possible gràcies al que ell va anomenar “la selecció natural: Qui s’adaptava millor era el més fort. Psicològicament seria prendre l’egoisme com a punt de partença i no en sentit negatiu. Si l’ego no pensa per a si mateix, ningú ho farà. Un valor a tenir en compte. Certament, parteixo del concepte freudià per tal de clarificar la meva posició. Un dels aspectes a mostrar avui en dia és: Quan parlem de l’”ego”, què volem dir? Ego és una etiqueta d’un caixonet de la calaixera, però què hi ha a dintre?
Piotr Kropotkin (1842 – 1921) va ser geògraf, zoòleg, naturalista i cert caire polític. Va publicar :”El suport mutu: un factor de l’evolució”(1902). És l’obra més representativa de la seva personalitat . Fa una particular lectura del darwinisme. És a dir, per comprendre el sentit de la seva tesi bàsica cal partir de l’evolucionisme darwinià. Kropotkin l’accepta, però considera que en la seva versió divulgativa que ens arriba està filtrada per la ideologia capitalista com també avui no es filtra, sinó que impera. Així doncs, la victòria en la famosa «lluita per la vida» ha passat en el imaginari occidental a ser patrimoni dels “més forts». No obstant, Darwin en la seva teoria s’inclinava més per la figura “dels més aptes”. I va veure que “els més aptes” no tenen perquè ser els més forts sinó els que s’adapten millor a llur entorn. I les espècies que més possibilitats tenen de sobreviure són les que saben trobar en la solidaritat i simbiosi, la millor arma per assegurar llur futur. I així tenim la noció de “suport mutu”. Però no constitueix un ideal ètic ni una anomalia que trenca les rígides exigències de les dificultats o obstacles de la vida ai per la vida, sinó un fet científicament comprovat com a factor de l’evolució, paral·lel i contrari al famós “la lluita per la vida”.
Ho he expressat d’una forma molt simplificada, però el suficient per veure que també la biologia busca la vida solidària. El punt de partença es l’ego corporal, però no la meta. Un ego que ha d’esdevenir també i alhora solidari, altruista, generós.
Faig un pas més. Tenint en compte només la divulgació de Darwin, podem constatar que la base del capitalisme és el “ego.isme”. Tot entorn a uns aspectes de les necessitats vitals per a l’ego. Certament, indispensables per al creixement. Però el neoliberalisme ho agafa com a apunt de partença i alhora també d’arribada. L’ego és la infraestructura com superestructura: alfa i omega. I des d’aquest angle podem comprendre la inhumanitat de la ideologia neoliberal: Uns pocs “egos”, centrats en si mateixos, volen fer comprendre i creure a la societat que només la competitivitat, el triomf del més fort, el rendiment sense límit, sempre el guany a costa del que sigui, impulsen la societat, i sense oblidar que calen executius o directors agressius per a tirar-la endavant o d’altres que els facin la feina desagradable. Aquesta és la base de l’antropologia neoliberal. Reduccionista total, i per tant, inhumana en l’aplicació.
Per tant, l’altruisme i la sostenibilitat les recolza sempre que siguin rendibles. I quan no és rendible, no hi ha suport ni ajut. Per tant, com vaig sentir en una tertúlia sobre l’ètica del capitalisme: “Treballem per l’ego, que és sa; i també per l’altre, sempre que sigui rendible”. Però, els moments on es manifesta la pregonesa de tot Ésser Humà és en les crisis com la que estem patint tota la humanitat en aquests moments. Hem pogut constatar aquesta tesi: Les vacunes sí que ajuden, però la gestió econòmica, com les patents o distribució, condicionen l’alteritat però no l’egoïcitat. O dit amb un refrany: “En temps de belluga, campi qui pugui”, que en castellà és: “A río revuelto ganancia de pescadores”. Evidentment que les investigacions per desbancar el C.9 són fructuoses. La ciència és un gran ajut, però axiològicament no dona valors. El quòdlibet és, i no superficial: En mans de qui ha estat, està i estarà? De l’egoïcitat només o també de l’alteritat? Apel·lo a les experiències i informacions de la persona lectora.
Per al món psiquista és el moment de fer prendre consciència no únicament a la societat, sinó als diversos poders clars i ocults de la importància de la salut humana integral, no únicament de la fisiològica. L’Ésser Humà és una totalitat; no una sèrie de fragments.
Vistos els dos autors, cal conjugar-los i no separar-los. La vida biològica parteix d’anar enfortint un ego fràgil, vulnerable que pugui aprendre a conèixer i gestionar la seva limitació. I aquest ego, en la seva evolució o en les preses dels diversos nivells de consciència, viu i sap que no creix si no és relacionant-se amb els altres. No oblidem i cal recordar que l’ego és fruit de la relació i s’autorealitza sempre en la relació. L’ego no és individualitat, sinó alteritat. Una relació de l’ego total o jo amb el tu (l’altre ego) o tu total. Faig un parèntesi: Convé tenir en compte que el terme jo (en català com en castellà) es fa servir com un total o parcial. Per això parlo de l’ego, i no del jo. Dit d’una altra forma, l’ego és el gestor d’una nau que hi ha moltes parts que funcionen de forma inconscient. I veiem que l’ego condueix la nau, però no la guia. La qual cosa no el treu de la responsabilitat de les seves funcions.
I per això cal una escala de valors o una axiologia que de forma dialogal, l’ego ha de muntar amb l’alteritat. Fer projectes en comú. També cal tenir en compte el creuament de paradigmes o visions del món en el moment present. Per tant, el diàleg és bàsic per l’autorealització de tot Ésser Vivent Humà. A més, trobant-nos ja en un món digital i telemàtic. Això no s’ha d’imposar com es fa en el regne imperial de les formigues. Ho cito perquè ha mort, fa poc, el biòleg evolutiu Wilson, Edward O., a l’edat de 92 anys, un dels seus llibres és “La creació. Salvem la vida de la terra” (2007) i el creador del concepte: “consiliència” o la unificació del coneixement. I especialista en mirmecologia o formigues.
I Wilson ens ajudarà a comprendre que la biologia ha de ser una base, no la única, per fer una ètica dels drets humans universals (que demana un altre diàleg entre cultures diferents), puix que la realitat de l’Ésser Humà no s’esgota ni es redueix a la fisiologia/cervell/emocions. I així entrem en un diàleg per diferenciar la Natura de la Cultura. Ens toca dialogar interdisciplinàriament com transdisciplinàriament.
Jaume PATUEL PUIG,
Pedapsicogog.