NADAL: PARLAR DE DÉU.

NOTA: L’article està publicat a la revista digital VALORS de desembre,  però en aquest espai és molt més extens.

La vanguàrdia del dia 27 de juny d’enguany portava un article amb aquest títol: Parlar de Déu. No és la única  premsa que  toca el tema. Hi ha d’altres diaris que també el toquen  no en tanta freqüència com abans. Fora de la premsa, en el nostre àmbit psicoanalític és un tema que alguns ja tracten. Vagi com a mostra els dos llibres que acaben de ser publicats. El primer és de  Gorostiza  Leonardo. El títol: ¿Somos todos religiosos? (Buenos Aires. Grama Ed. 2020). El segon de Masino Bruno (coord) amb el títol ¿Podemos vivir en una civilización sin Dios? ( Xoroi Ediciones 2021), d’autors argentins. Ambdós de línea psicoanalítica lacaniana. Emergeixen de la frase de Jacques Lacan dita als universitaris  el 24 de novembre de 1975: “Tot el món és religiós, àdhuc els ateus. Sense oblidar que Freud parlava ja d’aquest tema. Cal fullejar El psicoanàlisis freudiano de la religión (Paulinas, 1990), tesi doctoral de Carlos Domínguez  Morano  (1946-…) on ens recorda que la majoria de treballs de Freud són sobre religió. I el mateix autor va fer un pas més: Creer después de Freud, (Paulinas, 1992) traduït a l’anglès: Belief after Freud (2018).  Certament, la llista pot ser molt més llarga però en els terrenys anglosaxó, francès i germànic, no així al castellà. És ben cert que un institut o associació de línia psicoanalítica hauria d’oferir aquestes matèries en la formació com indicava ja Freud. Sortosament, aquí a Barcelona, tenim la Fundació Vidal i Barraquer (1964) on la seva especificitat és aquest terreny. El fundador Jordi Font sj (1928-….) n’és l’ànima. Per tant, recordem la frase: “Soc un home,  penso que res humà m´és aliè”, escrita per Publi Terenci Africà, al 165 aC. Aleshores amb molta més raó, qualsevol psiquista ha de poder analitzar bé aquesta dimensió interior de tot Ésser Humà. I amb més raó, però no la única, els que pertanyen a l’escola de la psicologia profunda o dinàmica.

El mes de desembre s’hi presta més a Parlar de Déu. Nadal és una festa molt adequada. De forma universal és el solstici d’hivern o d’estiu. La nit més llarga o el dia més llarg. Depèn de les coordenades. En la cultura de cristiandat, a partir del segle V, es va reemplaçar pel naixement del nen Jesús, 25 de desembre. La construcció  del pessebre va aparèixer el segle XIII, el 1223 creat per Sant Francesc d’Assis. I durant alguns anys en el món catòlic s’hi posava també l’avet,  i el món protestant el va prendre  com a símbol de l’esperança. Avui en dia, és un símbol molt universalitzat. Recordem que ja el feia servir Sant Bonifaci de Fulda  al segle VII, però es va estendre a partir del segle XIX, l’any 1878 a Nuremberg, al sud d’Alemanya quan es va començar a exposar en públic als mercats. I a més, a casa nostra, un costum molt arrelat és “el tió”, un tronc d’arbre per tal d’escalfar  la llar, que fa caliu.

Per altra banda és una expressió recurrent per a moltes persones en aquestes festes parlar de “Déu o el fill de Déu ha nascut”. Unes festes amb ornaments i molt de regals, i un sector es congrega per a celebrar “la missa del gall”. Però, què simbolitza tota aquesta parafernàlia?

Hi ha un fet ben constatat a la nostra societat, el canvi d’un paradigma cultural de cristiandat  per un nou paradigma cultural Humà en oposició al materialista i consumista junt amb l’algorítmic o científicotècnic, que es va imposant. Com l’ensulsiada fortíssima de les dues generacions (1980… fins ara) de tot allò que és cultura religiosa. Però emergeix allò humà. Nadal ha esdevingut una gran festa familiar, embolcallada per un fort consumisme desmesurat. Aspecte molt accentuat en el món occidental ric i en gran precarietat en altres indrets del món. Però tothom, d’una forma o una altra, celebra el canvi d’estació.

I què hi pinta “Déu”? Aquesta és la gran constatació nova: “La imatge de Déu ha caigut”. Freud n’ha estat un teòleg apofàtic i n’ha fet una aportació important en el seu llibre Tòtem i tabú (1913) com  El futur d’una il.lusió  (1927). Anem constatant com la base de la cultura de cristiandat va desapareixent. Però, tinguem en compte que parlem de la imatge o forma que s’ha donat a una Realitat Real, pregona, fonda que és al fons i en el cor de tota la Humanitat: La Realitat Última, la Llum, la Immensitat, la Inefabilitat que no té ni nom ni forma ni discurs. Un nucli antròpic, necessari però gratuït. La gran “qualitat” (calidad) de la “qualitat”(cualidad) profunda humana: “És”. La gran tradició ha estat el cristianisme al món occidental, provenint del judaisme i fent un nou corrent amb el Islamisme. A més, hi ha altres tradicions orientals, com el Hinduisme, el Taoisme, el Budisme, entre altres. Totes elles, sense excepció, viuen aquesta Realitat Última, que és el fons de la Humanitat, i han pres formes, eslògans i discursos diferents. L’espècie humana és una, però molts els credos. I aquí s’ha confós la forma o el discurs amb la Realitat Ultima.

Una metàfora que pot ajudar-nos és: El vi i la copa. El vi és aquesta Realitat de fondària de tot Ésser Humà, la Ultimitat, que mai és individualista, sinó relacional i kòsmica ( amb “k” per a significar que es Totalitat): La immensitat dels mons. Aquesta immensitat la percep i viu tot Ésser Humà que busca en el seu interior o interioritat i exterior o extimitat, la font de la seva consistència que està per sobre l’existència. Però aquest vi li cal una copa, una forma, un porró, sinó, com es beu? El que cal es beure’l, provar-lo.

Malauradament els sistemes o credos de religions (copa), que no la religiositat (vi),  han donat més importància a la copa que al vi. Cal només saber la història de les religions. Una historia de poders polítics i religiosos que, a més a més d’anar junts, tenien a les seves mans la gestió de l’economia. Aquí neixen les perversions dels poders. I la precarietat ha estat en els pobles. O, no és així a la primera part del S. XXI?  O, no és una manifestació de la pandèmia del  C.19?

Per tant, cal una imatge nova: Quina? Cal construir-la, però cal  que indiqui, simbolitzi i respecti la dignitat de tot Ésser Humà. Ja no pot ser el “déu dels exèrcits” o “el déu totpoderós i majestuós” o “el déu de l’obediència i obligacions” on Maurice Bellet (1923-2018) ho ha treballat en el llibre: El Déu pervers  (De Brouwer, 1983).  Aquest “déu” no és més que una construcció de la ment humana i de fa segles. I cal recordar  un article del català psicoanalista, Joan Coderch (1930…): L’evolució de la psicoanàlisi afebleix la suposada incompatibilitat entre psicoanàlisi i religió (  Revista catalana de psicoanàlisis. Vol. XXVI/2-2009). Una lectura molt clarificadora per bé que continua l’evolució. I no deixo d’esmentar una altra vegada el llibre Psicoanálisis y religión en el siglo XXI.¿Competidores o colaboradores?de Black, David (Herder, 2006). I per cert, traduït pel psicoanalista català Pere Folch (1919-2013). L’afer religiós  és un fenomen humà, i com a  tal cal tenir-lo en compte amb molt d’àmbits. Un d’ells és el nostre: el món psiquista. Un llibre que acabar de sortit, escrit per Roger Armengol, (1942…), metge- psiquiatra, ens mostra camins: Jesús i Sòcrates. Dos mestres per al futur de la Humanitat (Carena, 2021).

El “Vi”  es troba en totes les tradicions, que està en copes. La fondària és al fons de tot cor de qualsevol Ésser Humà. Un bon treball també al món psicoanalista com ens ho indica el llibre de Miguel Fraile, psicoanalista: Meditación budista y psicoanálisis (Mandala, 1993). I no oblidem el gran moviment del “mindfulness” com tot el moviment de la Psicologia transpersonal, el pioner del qual és Manuel Almendro,  fins arribar al 2018 amb la fundació de l’” Institut de Psicoanàlisi transpersonal iniciàtic” (Fréjus, França) i cito una altra vegada a Carlos Domínguez amb el seu darrer llibre: Mística y psicoanàlisis  (Trotta, 2020). I per arrodonir el llibre de Peter Heehs Espiritualidad sin Dios (Kairós (2021). Junt amb la frase de Freud (22.agost. 1938), cal recordar  una altra d’un escriptor francès, André Malraux (1901-1975), no debades va  pronunciar aquesta frase: El problema capital del final de segle serà el problema religiós, dita el mes de mars de 1955. Els grans científics no són cecs davant la limitació de la ment, del cervell humà. Sinó, hom  podria fullejar els llibres de La cosmovisión de los grandes científicos del siglo  XIX i, XX  (Tecnos 2020 i 2021).

Seguint tota aquesta dinàmica pregona, podem anar trobant  una altra forma d’entendre, comprendre i viure els naixements com a simbòlics o com el canvis de la naturalesa, que han de portar a la transformació de tot Ésser Humà. Així anar formant una nova Humanitat que pugui canviar aquestes estructures socials i econòmiques perverses. I poder ser un antídot al cop d’estat global financer. Per això, i a la vegada, millorar les relacions interhumanes o socials.  I aquí entren els llibres del psicoanalista Jorge Tizón:”Apuntes sobre psicopatología basada en la relación”(Herder, 2018) i en són quatre volums. Una nova visió psicoanalítica: Les relacions humanes, com són?

El dia a dia és important. Pot ser la significació del naixement com de la mort. Cada dia naixem i morim. Cada dia és una nova jornada de creixement i de dols. La psicologia dinàmica, profunda o psicoanàlisi té molt a dir d’aquest procés diari, com en s’ho recorda el llibre: El trauma del naixement d’Otto Rank (1884-1939). I a París, es va celebrar el mes passat, novembre, una jornada amb el títol: Libérer la psychanalyse d’un carcan (argolla o dogal) rigide et étouffant, organitzat per la FEP (Fondation Européenne pour la psychanalyse).

I tot això és parlar de Déu (l’etimologia de Déu és Llum), que es parlar de l’Ésser humà  i viure  com aquesta Llum clarifica i il·lumina el dia a dia perquè tot Ésser Humà “és” aquesta Llum. Una Llum que sempre ÉS. Ni passat ni futur: Presència continuada. I en aquest nou paradigma Humà ha de poder simbolitzar i significar la dignitat humana amb la seva fondària humana. Però, com és ben lògic i raonable, la Fondària pren corporeïtat o s’encarna.  No és un concepte sinó una Realitat. És el vi de la copa, però mai la copa, però li cal. I aquesta immensitat que no té paraula, però sí vida, es pot viure i celebrar en la contemplació d’una nit estel·lar, una turmenta sorprenent, una poesia amorosa, una música que envaeix, una estètica sense pensar, sentir-la, de sensitivitat, com  la formositat i bellesa del rostre humà i del seu cos o també l’escena del pessebre, o la verdor de l’avet o el  foc del tió. O si més no, el silenci en una sessió psicoanalítica o psicoterapèutica. I en aquesta línia tenim les psicoanalistes franceses François Dolto (1908-1988), Annick de Souzenelle (1922…), Marie  Balmary (1940),  Júlia Kristeva (1941) i tant d’altres.

Celebrar el Nadal és celebrar el Naixement de la Fondària Humana, que és la Plenitud. La dimensió profunda i absoluta de l’existència. Un misteri que engloba la totalitat de la immensitat dels Universos. Ens cal tant el telescopi com el microscopi. Tot és una sola i única Realitat: El misteri de la immensitat dels mons. És parlar de Déu. I parlar de Déu és parlar  de la subjectivitat humana. “Déu” no és una descripció ni una interpretació ni un discurs, sinó un símbol de la fondària i nivell profund de tot Ésser Humà.

 BON NADAL:  PARLAR  DE DÉU,

ÉS PARLAR  DE L’ÉSSER HUMÀ.

Jaume PATUEL PUIG (1935), pedapsicogog.