FA CENT ANYS: PSICOLOGIA DE LES MASSES.(1921)
Un senzill record sobre un home investigador i indagador d’un continent humà desconegut, però existent, l’inconscient: s’accepti o no. La seva originalitat és no només la descoberta, que ho és, sinó la seva actitud de recerca: La seva genialitat. Sabent què va dir Freud en el seu context cultural, què diria avui en el nostre context global? És a dir, què diem ?
Cal conrear la memòria cultural, les seves efemèrides que ens enriqueixen. El món de la psicologia del profund, o psicologia profunda o també psicologia dinàmica, que és la psicoanàlisi tant en singular com en plural, gaudeix d’aquest privilegi: Memòria cultural. A més, gaudir d’aquests esdeveniments que van sorgir al segle anterior i fer ara memòria històrica i cultural és sempre una nova oportunitat de continuar investigant, indagant, transformant i actualitzant.
Vaig escriure en aquest mateix àmbit un article sobre «Més enllà del principi de plaer» al segle d’aparició, 2020. Ara em centre en un altre article PSICOLOGIA DE LES MASSES. La seva lectura contextualitzada pot i, de fet és així, ajudar a comprendre esdeveniments actuals ja que el nostre «tòpic és diferent» i ens cal una reinterpretació. Freud va impactar en la nostra cultura. Si tot el que és conscient és psíquic; no tot el que és psíquic és conscient. Aquí entra la funció de l’ego freudià: el genet que galopa amb el cavall o el timoner que condueix el vaixell o el director de l’orquestra musical o la funció de gestor, no propietari. Freud ens recorda en el seu article de l’any 1938, pensaments ja enunciats en el 1921, en «Algunes lliçons elementals sobre la psicoanàlisi: Però amb tot això no es diu que la qualitat de la condició de conscient hagi perdut la seva significatividad per a nosaltres. CONTINUA SENT LA UNICA LLUM QUE ENS IL·LUMINA I GUIA EN LA FOSCOR DE LA VIDA ANÍMICA «. És a dir, aquesta qualitat de consciència que és l’ego. I sigui dit de pas tan maltractat en la nostra cultura per no entendre’l o definir-lo. Aspecte també recordat pel seu dissident, però autònom Jung, que integra Freud, aspecte oblidat per alguns: «També vaig saber que aquesta petita flama era la meva consciència, l’única llum que posseeixo. El meu propi enteniment és el meu únic i gran tresor. Encara infinitament petit i fràgil en comparació amb els poders de la foscor, segueix sent la meva llum, la meva única llum «. No en va el títol sencer de l’article és I ANÀLISI DEL JO. És a dir el llibre de Freud apunta en dues direccions diferents. D’una banda, explica la psicologia de les masses sobre la base dels canvis que tenen lloc en la psicologia de la ment individual, i de l’altra, porta un pas més enllà la investigació sobre l’anatomia estructural de la psique, que prefigurava en Més enllà del principi de plaer (1920) i més desenvolupat el l’article «El jo i l’allò» (1923). Precisem, al meu entendre, d’una «Egodicea».
Aquest treball se li va ocórrer a Freud cap al 1919. Era el final de la primera guerra mundial., Una guerra cruel i innecessària en la qual els seus fills van participar. Al 1920 ja treballava sobre el tema. Va realitzar la forma definitiva al febrer de l’any 1921 i es va publicar uns mesos més tard. D’això fa un segle.
Què ens diu el text?
En aquest senzill record no pretenc, ni de bon tros, presentar un text acadèmic rigorós ni tampoc un comentari al text. Sinó només, i únicament, considerar algunes perles o pensaments que al meu parer són d’actualitat. A més, presentar-lo a la consideració de la persona lectora perquè pugui exercir el seu criteri de validesa.
Com a metodologia he seguit la lectura del text en les seves obres de Strachey i el comentari d’Alain Rauzy (2016) en Amorrortu / editors (1). Així els llibres consultats, entre d’altres, per Freud: El llibre de Le Bon (1841-1931): Psicologia de les multituds, publicat el 1895 i traduït al castellà el 1921. Val la pena llegir-lo. Les aportacions de Mc Dougall (1821-1938) «La teoria dels instints» (1908), intenta obrir camí i de mirada àmplia. A més, he tingut en compte, per la meva banda, a Ortega i Gasset (1883-1955) a «La rebel·lió de les masses» (1930) on es veu la seva gran intuïció. I fent un salt en el temps a David Colon (1973- …), professor d’història a París: Propaganda o La manipulació de massa en el món contemporani (2020) i tancant amb el nostre ínclit investigador Jorge Tizón (1946- ….), psicoanalista, fincat a Barcelona i autor de molts llibres. En aquest cas, Psicopatologia de poder (2014). Una nova lectura psicosocial.
Fer aquest repàs de textos, m’ha ajudat a valorar algunes aportacions freudianes o perles com he indicat. N’ escullo només tres. N’hi ha moltes més i de valor actual. És evident que hi ha hagut moltes altres aportacions amb diferents enfocaments i certament d’un gran calat científic i que cal consultar a les diverses revistes psicoanalítiques o taules de debat. Això sí, no només en anglès, sinó també en francès, italià, alemany, xinès i rus, per no dir també en àrab, on la psicoanàlisi o la psicologia profunda ha entrat. La psicoanàlisi no desapareix, té bona salut i robustesa sempre que no se la tanqui únicament en el camp clínic com deia el mateix Freud. La psicoanàlisi és una nova visió antropològica, actual i vigent. I, a més, sempre que hi hagi el sofriment humà, la psicoanàlisi és una excel·lent teràpia.
La primera perla, una cosa molt debatut, és una exposició claríssima de part de Freud del concepte de «libido», tan resumit en certs diccionaris i maltractat en l’imaginatiu popular i cientificista. Cal saber què entén Freud per això. El text demana una lectura calmada i atenta. Com ressona en la persona lectora. Diu el text:
En canvi, intentarem aplicar a l’aclariment de la psicologia col·lectiva, el concepte de la libido, que tan bons serveis ens ha prestat ja en l’estudi de la psiconeurosi. Libido és un terme que pertany a la teoria de l’afectivitat. Designem amb ell l’energia -considerada com a magnitud quantitativa, encara que per ara no mesurable- dels instints relacionats amb tot allò susceptible de ser comprès sota el concepte d’amor. El nòdul del que nosaltres anomenem amor es troba constituït, naturalment, pel que en general es designa amb tal paraula i és cantat pels poetes, és a dir, per l’amor sexual, l’últim fi és la còpula sexual. Però en canvi, no separem de tal concepte allò que participa del nom d’amor, és a dir, d’una banda, l’amor de l’individu a si mateix, i d’una altra, l’amor patern i el filial, l’amistat i l’amor a la humanitat en general, a objectes concrets o idees abstractes. La nostra justificació està en el fet que la investigació psicoanalítica ens ha ensenyat que totes aquestes tendències constitueixen l’expressió dels mateixos moviments instintius que impulsen als sexes a la unió sexual, però que en circumstàncies diferents són desviats d’aquest cap sexual o detinguts a la consecució d’aquest, encara que conservant de la seva essència prou per mantenir recognoscible la seva identitat. (Abnegació, tendència a l’aproximació). Creiem, doncs, que amb la paraula «amor», en les seves múltiples accepcions, ha creat el llenguatge una síntesi perfectament justificada i que no podem fer res millor que prendre-la com base de les nostres discussions i exposicions científiques. Amb aquest acord ha desencadenat la psicoanàlisi una tempesta d’indignació, com si s’hagués fet culpable d’una innovació sacrílega. I no obstant això, amb aquesta concepció «amplificada» de l’amor, no ha creat la psicoanàlisi res de nou. El «Eros» de Plató presenta, pel que fa als seus orígens, a les seves manifestacions i a la seva relació amb l’amor sexual una perfecta analogia amb l’energia amorosa, és a dir, amb la libido, de la psicoanàlisi, coincidència complidament demostrada per Nachmansohn i Pfister en interessants treballs, i quan l’apòstol Pau lloa l’amor en la seva famosa «Epístola als corintis» i el situa sobre totes les coses, el concep segurament en el mateix sentit «amplificat», d’on resulta que els homes no sempre prenen de debò als seus grans pensadors, tot i que aparentment els admirin molt. Aquests instints eròtics són denominats en psicoanàlisi a potiori i en raó al seu origen, instints sexuals. La majoria dels homes «cultes» ha vist en aquesta denominació una ofensa i ha pres venjança d’ella llançant contra la psicoanàlisi l’acusació de «pansexualisme». Aquells que consideren la sexualitat com una cosa vergonyosa i humiliant per a la naturalesa humana poden servir-se dels termes «Eros» i «Erotisme», més distingits. Així ho hagués pogut fer també jo des d’un principi, cosa que m’hagués estalviat nombroses objeccions. Però no ho he fet perquè no m’agrada cedir a la pusil·lanimitat. Mai se sap on pot portar-se a un tal camí; es comença per cedir en les paraules i s’acaba de vegades per cedir a les coses. No trobo cap mèrit cap en avergonyir-me de la sexualitat. La paraula grega Eros, amb la qual es vol vetllar allò vergonyós, no és al capdavall sinó la traducció de la nostra paraula Amor. A més, aquell que sap esperar no té necessitat de fer concessions. Intentarem, doncs, admetre la hipòtesi que en l’essència de l’ànima col·lectiva existeixen també relacions amoroses (o per emprar una expressió neutra, llaços afectius). Recordem que els autors fins ara citats no parlen ni una sola paraula d’aquesta qüestió. Allò que correspon a aquestes relacions amoroses apareix ocult en ells darrere de la suggestió. La nostra esperança es recolza en dues idees. Primerament, la de que la massa ha de trobar-se mantinguda en cohesió per algun poder. I a quin poder resulta factible atribuir aquesta funció si no és a l’Eros que manté la cohesió de tot l’existent? En segon lloc, quan l’individu englobat en la massa renúncia al que li és personal i es deixa suggestionar pels altres, experimentem la impressió que ho fa per sentir-hi la necessitat de trobar-se d’acord amb ells i no en oposició a ells, és a dir, per «amor als altres». (Cap. IV. Suggestió i libido). Cal aclarir que «a potiori» vol dir «de més valor». I la cita de la primera carta als de Corints és el capítol 13, que aconsello vivament com em va confirmar en el seu dia una pacient docta: Excel·lent text, que no coneixia.
Sóc conscient que la cita és una mica llarga, però entenc que val la pena. Una realitat emocional molt actual. Aquest text, al meu entendre, ens obliga a repensar el nostre concepte de libido. I res lluny de la realitat actual, que ajuda a comprendre-la millor com la LGTBIAQ +. Aquest punt només ja mereixeria tot un article o debat en ple primer quart del segle XXI. Sense oblidar que per a Freud, la psique o l’aparell psíquic era la totalitat de l’Ésser Humà, no només el mental o cognitiu.
La segona perla. Freud fa un salt molt important, a tenir en compte, malgrat tot: La col·lectivitat. I en aquest segle més que en l’anterior, resulta molt necessari considerar-la, i més en el moment actual pandèmic i d’altres avatars culturals com polítics globals i particulars: Quin paper té la psicoanàlisi en aquest nou món global? Així ho expressa al principi de tot, a la Introducció:
L’oposició entre psicologia individual i psicologia social o col·lectiva, que a primera vista pot semblar molt profunda, perd gran part de la seva significació quant la sotmetem a un més detingut examen. La psicologia individual es concreta, certament, a l’home aïllat i investiga els camins pels quals ell mateix intenta aconseguir la satisfacció dels seus instints, però només molt poques vegades i sota determinades condicions excepcionals, li és donat prescindir de les relacions de l’individu amb els seus semblants. A la vida anímica individual, apareix integrat sempre, efectivament, «l’altre», com a model, objecte, auxiliar o adversari, i d’aquesta manera, la psicologia individual és a el mateix temps i des d’un principi, psicologia social, en un sentit ampli , però plenament justificat.
I Freud recorda també que La psicologia col·lectiva, tot i això trobar-se encara en les seves primeres fases, abasta un nombre incalculable de problemes, que ni tan sols apareixen encara prou diferenciats.
I en l’apartat X ens diu: La massa se’ns mostra, doncs, com una resurrecció de l’horda primitiva. Així com l’home primitiu sobreviu virtualment a cada individu, també tota massa humana pot reconstituir l’horda primitiva. Haurem, doncs, de deduir, que la psicologia col·lectiva és la psicologia humana més antiga. Aquell conjunt d’elements que hem aïllat de tot el referent a la massa, per constituir la psicologia individual, no s’ha diferenciat de l’antiga psicologia col·lectiva sinó més tard, molt poc a poc, i encara avui en dia, tan sols parcialment.
En aquests textos, l’ego no ha estat un producte per si mateix ni per a si mateix, i no procedeix del no-res. És fruit de relació, per a la relació, en la relació, i en base material. No dóna peu per a un individualisme encara que es faci; sí, en canvi, per a la individualitat. Freud no tanca mai les seves elaboracions, tot el contrari. Per això va poder expressar en el seu moment: Prefereixo un bon enemic que a cent aduladors en el camp científic. D’altra banda, al meu entendre i de gran ajuda, és pedagògicament considerar el bon mapa antropològic freudià amb contingut ampli i profund. ¿Per què, en ple segle XXI, tota explicació sobre l’ésser humà queda en la col·lectivitat, en les estructures, en la massa, en la psicologia social o merament cognitiva o conductal? Hi ha una forta resistència a aterrar en el profund i enfrontar amb si mateix. És més fàcil «atacar» (projectar) a l’altre que «pensar» (introspecció). Sinó per què tant d’odi, venjança, manipulació, violència? La massa no és aliena a la totalitat de l’ego individual. Aquest tema, com l’anterior, demana debat clar, honest i intel·ligent. És més fàcil jutjar que pensar. Remeto a l’article que vaig publicar al mes d’agost: DES D’ON MIREM?
La tercera perla. El món inconscient freudià, que Carl Jung integra i amplia i Leopoldo Szondi que contempla el tribal o familiar. Cal no confondre amb el pre / sub-conscient, aquest es coneix amb una introspecció seriosa. Freud retreu en el seu text que no es tingui en compte aquesta realitat psíquica, la qual dirigeix , sense detriment de les funcions de l’ego que demanen la seva anàlisi: L’inconscient. I m’atreveixo a afirmar que en moltes escoles psiquistas de segle XXI ho neguen, o potser, no ho consideren, quan la realitat és clara i manifesta. Tot l’article de Freud respira aquest inconscient. Hi ha diversos textos.
El primer extret del cap. III: Hem utilitzat com a punt de partença l’exposició de Gustau Le Bon per coincidir considerablement amb la nostra psicologia en l’accentuació de la vida anímica inconscient.
El segon es troba al final del primer capítol: En realitat, és que només un escàs nombre de les qüestions que la mateixa comporta, interessen especialment a la investigació psicoanalítica de les profunditats de l’ànima humana.
Al cap. II posa una cita de Le Bon:
Per arribar, almenys, a entreveure-les, cal recordar, abans de res, l’observació realitzada per la psicologia moderna, que no només en la vida orgànica, sinó també en el funcionament de la intel·ligència exerceixen els fenòmens inconscients un paper preponderant. La vida conscient de l’esperit se’ns mostra molt limitada en relació a la banda de la inconscient.
I encara més clara la següent, que he extret del llibre de Le Bon, pàg. 35: «La vida conscient de l’esperit no és sinó una part feble de la vida total d’aquest, al costat de la seva vida inconscient».
Freud posa una frase que abasta tot, a l’apèndix cap. XII: La psicoanàlisi, que il·lumina les profunditats de la vida anímica, demostra ….
I contemplo aquesta tercera perla amb un text posterior, de l’any 1938, molt significatiu en «Algunes lliçons elementals de psicoanàlisi» s’expressa així: La qüestió de la relació de l’inconscient amb el psíquic pot ser considerada ara com establerta: la consciència és només una qualitat o atribut del que és psíquic, però una qualitat inconstant. Però hi ha una altra objecció que hem d’aclarir. Se’ns diu que, tot i els fets que hem esmentat, no cal abandonar la identitat entre el que és conscient i el que és psíquic; els anomenats processos psíquics inconscients són els processos orgànics que des de fa temps s’ha reconegut que corren paral·lels als processos mentals. Això, naturalment, reduiria el nostre problema a una qüestió, aparentment intranscendent, de definició. La nostra resposta és que estaria injustificat i seria impropi establir una bretxa en la unitat de la vida mental per aconseguir una definició, ja que en qualsevol cas està clar que la consciència només pot oferir-nos una cadena incompleta i trencada de fenòmens. I seria una qüestió de sort que fins al canvi hagués estat fet en la definició del psíquic, no és possible construir una teoria àmplia i coherent de la vida mental. Ni cal suposar que aquesta visió alternativa del psíquic sigui una innovació deguda a la psicoanàlisi. Un filòsof alemany, Theodor Lipps, va afirmar amb la major claredat que allo psíquic és en si mateix inconscient i que l’inconscient és el veritablement psíquic. El concepte de l’inconscient ha estat des de fa temps trucant a les portes de la psicologia perquè se li permetés l’entrada. La filosofia i la literatura han jugat amb freqüència amb ell, però la ciència no va trobar com usar-lo. La psicoanàlisi ha acceptat el concepte, l’ha pres seriosament i li ha donat un contingut. Amb les seves investigacions ha arribat a un coneixement de les característiques del psíquic inconscient que fins ara eren insospitades i ha descobert algunes de les lleis que el governen. Però res d’això implica que la qualitat de ser conscient hagi perdut la seva importància per a nosaltres. Continua sent la llum que il·lumina el nostre camí i ens porta a través de la foscor de la vida mental. Com a conseqüència del caràcter especial dels nostres descobriments, el nostre treball científic en la psicologia consistirà en traduir els processos inconscients en processos conscients, omplint així les llacunes de la percepció conscient “. Un altre text, també una mica llarg, però que dóna peu a reflexionar.
Amb aquestes tres perles entenc que és suficient per fer una reflexió actual sobre la psicoanàlisi. Com es maneguen aquests conceptes avui en dia? Han passat cent anys, un segle: La dinàmica humana es coneix millor i s’aprofundeix encara més i en això han ajudat les neurociències, la física quàntica, biologia molecular entre d’altres. Freud superat, per sort, però no anul·lat o sepultat, contínua actual. Anul·lar-lo és l’altra cosa que molts corrents de pensament desitjarien. Però no és així. L’esquema de «Id.Ego.Superego» és vigent com a mapa comprensiu de la psique, en sentit freudià: La totalitat de l’ésser humà, però amb un timoner o genet o director d’orquestra o gestor o bombeta o llum: l’ego, el qual ha d’anar prenent consciència de les seves diferents nivells conscienciales. A més, queda ampliat i aprofundit pels psicoanalistes posteriors. Entre d’altres, i n’hi ha molts, Klein, Jung, Szondi, Dolto, Winnicott, Ferenczi, Lacan, Lebovici, Recalcati, Lauret, Tizón, Coderch, Pommier, Grof i d’altres fins arribar al que ja s’anomena, en un lloc, Associació psicoanalítica Transpersonal Iniciàtica (nascuda el 2018).
Cent anys o un segle d’una societat tancada en si mateixa, com era Viena, a una Barcelona i altres ciutats, obertes i en un món global. Un món científic més que interdisciplinariat cal que sigui transdisciplinariat per la globalitat. L’acte psicoanalític continua sent un moment d’expansió lliure de la psique, de superar sofriments i obrir la consciència. Tres perles, com tantes altres de el text, que brillen però posant-les en altres ostres. El que tantes vegades he indicat que és convenient posseir: «Una visió global del món psiquista i una acció concreta». O una globalització amb una glocalització, així ja es pronuncien alguns. Totes dues són necessàries per a una actuació ètica humana. La psicoanàlisi està en el món psiquista, però no tot psiquista és psicoanalític. El dolor científic és que no sigui acceptada per altres escoles que són reduccionistes en la comprensió de la psique. Només cal veure els debats a França, Bèlgica i a Espanya perquè la psicoanàlisi sigui considerada en el món de les teràpies. Què passa en la ment dels responsables públics i en la ment d’alguns científics?
El divan, simbòlicament, continua sent aquell lloc de coneixement propi i profund, d’expressió lliure sense censura i sense tenir cap patologia. D’antany ve l’eslògan del Temple de Delfos: «Coneix-te a tu mateix i coneixeràs els déus de l’univers». Per tant, no només la conducta (ritus) ni només el cognitiu (doctrines) sinó el dinàmic (vivencial). Un ego que ve del pre.ego i va el trans.ego que són els àmbits no.egoics, que cal prendre consciència el millor possible. Si no hi ha «ego» no hi ha vida integral. Convé elaborar, com he indicat, una «Egodicea», i que Freud expressa ja en el cap. XI: Participa així, de moltes ànimes col·lectives, les de la seva raça, la seva classe social, la seva comunitat confessional, el seu estat … Pot, a més, elevar-se fins un cert grau d’originalitat i independència, en el nostre segle actual, global, plural i incloent contra el pensament únic, uniforme, tecnificat, paranoide com actualment fa la Xina amb el Tibet: Construeix infraestructures bones i necessàries quedant així el poble tibetà satisfet, però a costa d’anul·lar la llengua i cultura, la seva pròpia identitat. Aquí no pot entrar la psicoanàlisi. I els intents estan en Monique Lauret en el seu llibre: La conscience de l’humain. Dialogue entre psychanalyse et pensée chinoise (2020). L’acte psicoanalític genera llibertat interior en qualsevol cultura oberta.
Penso que seria adequat anar celebrant aquestes efemèrides freudianes, els articles, al llarg dels seus cent anys de publicar-se. Sense oblidar sobre tot que mentre hi hagi dolor i sofriment, recerca del coneixement propi i aliè, ànsies i anhels, gaudi i plaer, desig de llibertat interior i millor convivència, la psicoanàlisi sempre estarà present, com una via més d’aquest treball interior humà per a una veritable democràcia. Una nova Humanitat emergeix i en ella, tots i totes, sense excepció, són ciutadanes i ciutadans d’aquest únic Món a millorar i expandir amb els seus diferents nivells de consciència i amb la dignitat que té inherent tot Ésser Humà.
Jaume Patuel PUIG (1935), pedapsicogog i psicoanalista.
Membre de la FEP i de l’ACPP.
(1) INDEX DEL LLIBRE
I. Introducció
II. Le Bon i la seva descripció de l’ànima de les masses
III. Altres apreciacions de la vida anímica col·lectiva
IV. Suggestió i libido
V. Dues masses artificials: Esglèsia i exèrcit
VI. Altres tasques i orientacions de treball
VII. La identificació
VIII.Enamorament i hipnosi
IX. L’instint gregari
X. La massa i l’horda primordial
XI. Un grau a l’interior del jo(ego)
XII. Apèndix