DO UT DES
Do ut des és una expressió llatina que vol dir: Et dono perquè tu em donis. Una forma de transacció. de reciprocitat. O també dono perquè em facis. Sempre donar o fer per rebre o fer. O en termes populars: Ningú dona res per res. Aquesta idea està molt i molt estesa: Desconfia de qui et regala quelcom! Què vol? Sempre que es dona es busca de forma conscient o inconscient una recompensa: Res és gratis. I més en un món capitalista on el diner ho és tot com a principi i fi. Certament, segons els contextos, una frase té moltes lectures. En psicoanàlisi, seguint a Melanie Klein (1882-1960), especialista en infància, recordava per una part, que tot acte ve a ser com una reparació d’haver fet quelcom amb malestar, o sempre en deute.
Però també, diu, que hi ha persones que donen perquè estimen i no esperen cap recompensa ni han faltat a ningú. Donació gratuïta.
L’exemple més clar, i de fet així ha estat i és: L’amor dels pares per al fils, com l’amor d’amistat. Es dona i no s’espera res a canvi. No vol dir que no hi hagi una satisfacció per tenir aquesta actitud. Però aquesta persona no espera ni es frustra ni es desespera perquè no se li reconegui ni se li doni res a canvi.
Donar sense esperar res és una actitud humana madura i pregona. Però cal un treball interior. I aquest treball és sanar i clarificar les ombres que tothom té. Un meravellós diàleg amb un mateix.
Què s’espera quan es dona? Aquí cal una reflexió. Perquè si penses o creus que no esperes res, i així pot ser, cal esbrinar quines són les reaccions interiors. Aquí es veu el grau de maduresa de qualsevol ésser humà. Això tampoc no vol dir que en un moment donat, no hagi de recordar els favors davant d’actituds inadequades.
No sempre es la frase de Hobbes (1589-1679): Homo homini lupus (L’home és un llop per a l’home). També existeix la frase de Feuerbach (1804-1852): Homo homini Deus (L’home és un déu per a l’home). Podem anar encara, un xic més lluny, a Sèneca (4 aC-65 dC): Homo homini sacra res (L’home és una cosa sagrada per al home). És a dir, quina mirada tenim del qui dona i també de qui rep?
Dit d’una altra forma: Entenc que no es poden donar afirmacions universals, que pot ser que siguin orientatives però no d’aplicació matemàtica o de lògica aristotèlica, sinó que cal anar “cas per cas“, és a dir, la situació concreta. I més avui en dia al món global, basat en l’economia, la tècnica i la digitalització. Com si fos una màquina en lloc de ser un organisme viu, relacional i amb consciència. A més a més, la tecnocràcia ens porta a una relació virtual. Qui dona o qui fa, perquè ho fa o dona? Hi ha la donació gratuïta sense res a esperar? Cal, més que mai, practicar els valors de maduresa, de despreniment, de desafecció per poder anar-nos trobant en un món millor, que estigui a l’abast de tothom.
En aquesta aturada que la pandèmia ens ha portat, ha mostrat quantes persones han donat i molt, àdhuc la vida, sense esperar ni voler respostes. Per tant, en la pandèmia ha quedat ben evident que hi ha persones que donen i no esperen res. Però també a la pandèmia hi ha hagut tot el contrari: Dono si em doneu, si no em doneu, no dono.
En un anterior article reflexionava sobre l’agraïment: Qui rep sigui agraït. Aquí ho miro des d’un altre angle: Del d’aquell que dona…ho fa generosament. O també, perquè no, dono raonablement i no me n’aprofito de la situació. Altres, i això ha estat ben evident, dono i me n’aprofito molt de la situació….I com sempre persona per persona. Hem de partir del cas concret i veure què en diu la llei. Perquè la llei per molt perfecta que sigui, mai pot incloure tots els casos. D’aquí la saviesa dels jutges i de les persones amb responsabilitats de la cosa pública com de les cíviques privades.
Es cert, i ben natural, que l’ésser humà, quan és a la matriu, en néixer i fins que comenci a caminar, tot se li dona. No fa cap esforç ni pot. Tot és protecció: Una entrega dels altres, esperant, que de gran se’n recordi o maduri. Però alhora el nen ha d’aprendre que també ha de donar així com li han donat. Llei de reciprocitat. I en aquest procés d’individuació o esbadellament o maduració o presa dels diversos nivells de consciència ha de poder veure que hi ha altres que donen i no esperen.
Insisteixo en aquesta idea perquè en el món global, on l’economia no és únicament la base, sinó també el sostre, té com a punt de partença i d’arribada: l’ídol del diner (que és fabricat per l’home per als homes).
Una actitud de servei desinteressada en un món global, en un sistema neoliberal imperant, tecnificat, digitalitzat i excloent o la de donar sense esperar resposta o rebre generosament sense haver de retornar són indicadors de maduresa, d’amor que donen felicitat i alhora obren un Horitzó esperançal perquè vagi arribant a les persones concretes, sinó fos així seria un enderrocament humà, la cobdícia com a fita: UNA INHUMANITAT.
Jaume PATUEL PUIG (1935)
Pedapsicogog