LA INTERIORITAT DE L’ÉSSER HUMÀ
NOTA. Aquest article, com els anteriors, surt en la revista VALORS, editada per dos mataronins. I per a l’ACPP, hi afegeixo algun pensament psiquista. I dit això, començo:
Si seguim els tres termes. Primer: ésser, ens diuen els diccionaris té més de 14 significacions. Parteixo d’allò que existeix i és fruit d’evolució inorgànica com orgànica en el microcosmos i macrocosmos. El segon: humà en té poques. Considero un ésser viu que el caracteritza la parla. El tercer interior té més de dotze significacions. Parteixo d’allò més endins o allò que se sent en fondària. Tema molt psiquista que es parlar de la subjectivitat. Com sempre, les definicions són fruit de l’experiència; aquesta és la base o el punt de partença: l’epistemologia. I de pas esmento el llibre El mapa no es el territorio (2018), el qual autor és l’autor de l’article, com a cas.
Així doncs, aquest “ésser humà que és parlant” i s’adona gràcies a la paraula que té un doble accés a la realitat. A més té la capacitat de silenciar-ne un per contemplar l’altre i aquest el porta al seu interior silenciós, a allò més íntim del més íntim. Només es realitzarà, madurarà, esdevindrà en totalitat si té en compte aquestes dues dimensions. El que acabo de dir en paraules, crec que amb una metàfora puc fer-la més comprensiva. Imaginem-nos en una branca d’un arbre que hi ha dos ocells. Un pica per menjar i juga, l’altre contempla la bellesa de la natura. En aquest quadre ho veiem amb parts, però és un tot. És a dir, que tots dos són necessaris, imprescindibles per la totalitat. Així és l’ésser humà, gràcies a la paraula. La capacitat de parlar és una dada biològica; és donada, pertany a la natura. I el context produeix l’idioma o llengua, aquest és cultural, producte de l’ésser humà. Aquesta realitat de tot ésser humà en ser-ne conscient, segons les etapes de la vida, l’ajuda a veure que no tot és menjar, dormir, treballar, divertir-se, fer l’amor i d’altres afers humans, sinó que cal també contemplar l’exterior i l’interior silenciosament, sense neguits i presses. I per aquesta indagació pregona l’ésser humà viu i constata que té una intimitat o fondària. I s’hi troba, l’embolcalla, l’abraça. És un silenci parlant: Una qualitat que li fa viure la Totalitat.
Podem veure que la interioritat de l’ésser humà és una dimensió de l’existència que cal cultivar per a esdevenir en el procés de creixement un ésser humà madur, complet, integral. Però encanta i atrau més l’ocell que pica, menja i juga, que és necessari, però alhora i hi ha l’altra el que contempla silenciosament, tot i tant necessari com l’altre. O també són les dues ales imprescindibles perquè l’ocell pugui volar. El model “bio.psíquic.social” cal embolcallar-lo, també científicament, per “Energia.biologia.social.psíquic amb Nivells de consciència”.
D’aquí la Psicologia transpersonal, empesa per psicoanalistes. Què ha passat o passa que són psicoanalsites els que empenyen? Dada que obliga a reflexionar. Cal contemplar l’ésser humà en la seva totalitat. I ser conscient que tot angle, que és necessari per a la investigació, indagació i teràpia, és reductor; i evitar el reduccionisme. Ens hi porta el llibre del psicoterapeuta Carlos Domínguez Morano: Mística y psicoanàlisi: El lugar del otro en los místicos de occidente (2020), aconsellable totalment.
Ara bé, en escriure aquestes ratlles sóc ben conscient que la dinàmica embogida de la societat occidental, que és la nostra, només té la preocupació que l’ocell que pica i menja pugui trobar sempre de tot i més, per bé que no és necessari. Li posa al seu entorn tant de soroll: publicitat, pors per la pandèmia, informacions tòxiques, limitacions de moviment mental i físic, com d’altres aspectes, que no vol que s’adoni que té una altra dimensió tant necessària, a més aparentment inútil (per tant, no rendible econòmicament) a la qual li té por. En neix una visió diferent de la realitat que no afavoreix el consumisme ni l’obediència passiva i és camí d’autonomia. I l’autonomia inclou la capacitat crítica de l’ego (freudià). Efecte constructiu i positiu de tota teràpia dinàmica. Recordant que convé clarificar molt què és l’ego per les confusions que hi ha al carrer i entre especialistes. La definició és una afer, i l’experiència de l’ego n’és una altra. I aquesta és la que té validesa. I ple debat amb el tema de què és la consciència.
Intentem fer un pas més. No en va, un llibre matriu de la cultura occidental, la Bíblia, a més molt treballada per psicoanalistes. N’esmento un: Gérard Haddad que té publicat “El pecat original de la psicoanàlisi” (2007) entre molt d’altres. Doncs, la Bíblia disposa que el setè dia sigui per reposar. En aquell moment, no hi havia vacances ni d’hivern o Nadal ni primavera o Setmana Santa ni l’estiu o d’agost. L’ésser humà, que té la paraula per a fer silenci, li cal “repòs i calma”. Trobar-se amb si mateix. Prendre un altre nivell de consciència: Ser conscient que és més profund i de fondària, de més interioritat o intimitat com l’ocell que contempla allò que és gratuïtat, però tant necessari com l’ocell que busca el menjar.
Si l’ocell que consum sap les fugides d’estudi o circumloquis, hi ha, malauradament, un fort autoengany, a més convençut que és la totalitat; l’altre el que contempla s’adona que només amb el silenci, estigui on estigui (muntanya a munt, o caminar pels carrers de les gran ciutats), és el camí. I m’atreveixo a ser agosarat que la pandèmia o sindèmia ha facilitat per a molts éssers humans a descobrir aquest ocell contemplatiu. És ben cert que el sol camí per viure-ho és el silenci. Una humanista catalana, Teresa Guardans (1956), professora i indagadora en el Centre d’Estudis de Tradicions de Saviesa a Barcelona, ens dona una eina. Acaba de publicar: SILENCI(2021). Un llibret valent, coratjós per a fer Silenci en plena ciutat. A més, un altre, publicat per una escola psicoanalítica de Buenos aires: ¿Somos todos religiosos? (2020) ens indica com es contempla aquesta interioritat, anomenada també religiositat, espiritualitat o en termes més actuals: Qualitat humana profunda, així ho descriu l’epistemòleg català, Marià Corbí, director del CETR (Centre d’estudis de les tradicions religioses amb la seva saviesa) al seu llibre Hacia una espiritualidad laica (2007).
La interioritat de l’ésser humà és aquesta realitat tan imprescindible que porta a evitar moltes molèsties i disfuncions psíquiques o certs malestars emocionals. Un aspecte del C.19 ha fet emergir a la població, segons estadístiques oficials, un 45% de quadres d’ansietat com de depressions. Malestar físic, certament sí, però ocasionat per un món emocional alterat i manca d’interioritat, certament també. Aquí hem de contemplar la psicologia analítica de Jung. I així ampliar el marc psiquista com podem saber pel llibre La psicología del futuro (2000) de Stan Grof.
L’article es publica quan ens trobem a Setmana Santa. Què significa aquest bullit cultural? El nou paradigma global ens afirma que la interioritat és una dimensió intrínseca de tot ésser humà. Gratuïta, sí i sortosament, però necessària alhora. És donada si es busca: Són els buscadors de la fondària. I tota teràpia psiquista és per desbrossar les angoixes i bardisses de l’ego. Com bé ho explica el llibre, traduït per Pere Folch: Psicoanálisis y religión en el siglo XXI. ¿Competidores o colaboradores? (Herder, 2009. Original, 2006). Reitero una idea ja esmentada: El quart moviment o corrent psiquista o la psicologia transpersonal, en Manuel Almendro és l’introductor a la pell de brau: Psicología transpersonal. Conceptos clave (2004). I per acabar pensem que Freud va ser “un teòleg negatiu”: Va afirmar el que no era “déu”. Freud, el teólogo negativo (1989) que va escriure Ricardo Cabezas de Herrera. Ell ens va obrir un camí cap aquest endinsament interior amb l’associació lliure. L’ego, bon gestor com a bon genet, ha de conèixer totes les seves dimensions que constitueixen els seus processos. La interioritat de l’Ésser Humà parlant” hi porta. Va ser el gran diàleg de Freud y Pfister: Psicoanálisis y religión o el diálogo interminable. (2000). O la frase que permet tanca aquest article, escrita per Signmund Freud a l’agost del 1938:”Mystick die dunke selbstwa bernehmang des reichs auserbahlt des es”: “Mística, l’obscura autopercepció del regne exterior al Jo, de l’ allò”.
Jaume PATUEL PUIG (1935).
Pedapsicogog.