LA VOLUNTAT DE PODER o ALFRED ADLER

Jaume Patuel

Alfred Adler (1870-1937) junt amb d’altres psiquiatres com Carl Jung (1875-1961) i Wilheim Stekel (1968-1940)  van ser dissidents de l’escola de Sigmund Freud (1856-1939). Cal tenir-ho en compte per comprendre la pluralitat psicoanalítica. Adler partia del criteri  que certa  funcionalitat de l’organisme podia produir un complex d’inferioritat que era compensat  pel domini sobre l’altre. Amb això coincidia amb Nietzsche (1844-1900): la voluntat de potència. “Quant més intens és el sentiment d’inferioritat, tant més s’experimenta la necessitat de controlar i dominar els altres” (Grotjahn M. Historia del psicoanàlisis I. p. 132. Paidos. B.A., 1968)). No és una especulació sinó una realitat clínica verificada i molt humana, malauradament. A més, la psicologia profunda té molt a dir socialment.

     És el punt de partença de l’escola de la psicologia individual (no individualista), fundada per Adler. Molt estesa i treballant alhora el sentit social o comunitari. Hem de recordar que els moments en temps d’Adler, la psiquiatria i la medicina no tenien en compte el medi social. Adler va posar en marxa més de una trentena d’institucions clíniques per a infants en certes dificultats físiques. Totes van ser  tancades pel feixisme. Tant Freud com Adler eren jueus i van haver d’exiliar-se.

     Evident que caldria parlar-ne molt més d’aquest dissident de Freud com dels altres. El seu punt de vista és de gran actualitat. Cal comprendre que la voluntat de poder o de domini o l’impuls agressiu és un aspecte molt important de l’arquitectura mental de tot ésser humà. Qui està exercint poder de domini, en quin lloc social està i per què? Una anàlisi des d’Adler ens podria ajudar a comprendre moltes actuacions de certes personalitats públiques d’arreu del  món.

     Però cal fer un pas més d’antropologia: Quina voluntat de poder pot i vol exercir tot ésser humà? La situació és des del pare de família fins l’autoritat màxima social. Cal recordar la situació del patriarcat en quasi totes les cultures. A més, totalment vigent encara en el món actual, manifestant-se molt  inhumana.

     En aquesta voluntat de poder, de domini, de compensar certes inferioritats, tenim que les minories són perseguides per poders totalitaris amb fòbia i odi a ser anul·lats i no accepten  les diferències:  O sou com nosaltres o desapareixereu. La història en va plena i actual. Cal recordar, entre d’altres  actualment,  els Ouïgours a la Xina o els Rohinyà  a Birmània. I la persona lectora en pot saber de moltes d’altres. Ens pot ajudar una cita de Martín Luther King (1929-1968): “Allò preocupant no és la perversitat dels dolents o malvats sinó la indiferència dels bons”. O en terme sociopolític, la manca de resposta de la vera esquerra contra el pensament únic per interessos financers  bàsicament per bé que no els únics. A més de la plutocràcia i hi ha l’oligocràcia. Aquests  poders no són fàcils de superar perquè toquen  l’esglaó primer de la piràmide de Maslow (1908-1970) que són les necessitats bàsiques: menjar, vestir, hàbitat, treball. Sense aquest pack no es pot viure ni sobreviure. I el quòdlibet és: El virus econòmic, matarà  més vides que el C.19?

  Doncs bé, Adler ens informa, com he indicat al principi, que per  compensar la inferioritat orgànica o el complex d’inferioritat, el qual  ens enfronta no únicament amb  un mateix sinó amb la comunitat o societat, l’ésser humà s’imposa a  l’altre amb força física, força militar, força econòmica o força moral o força emocional i d’altres formes, embolcallant sempre la inferioritat, de la  qual en pot ser o no conscient, amb la voluntat de poder, de domini i d’autoafirmació sense commiseració.

      I en aquest nou canvi d’època o en vista d’un  nou horitzó, com se situa l’ésser humà en aquest món globalitzat?  No oblidem que  amb  la pandèmia ha aflorat i s’ha manifestat més tota la degradació, depredació, ambició, cobdícia o domini total d’uns cap als altres. Certament cap ésser humà se n’escapa per la senzilla raó que aquests ingredients emocionals formen part de la constitució de l’estructura psíquica. Per altra banda, hem de recordar que no són els únics, també hi ha d’altres ingredients en l’arquitectura psíquica com el  d’ajut, suport, col·laboració, cooperació, respecte, estimació i d’altres. Em ve a la memòria el senzill conte de la llegenda dels indis cherokee que explicava un avi a la seva neta, que anava a veure’l, i molt enfadada: Els  dos llops. Ingredients constructius en un i els destructius a l’altre. I anava fent una meravellosa descripció que la neta si va veure reflectida. I a la  pregunta: Qui guanyarà dels dos llops, avi? I la resposta sàvia de l’ancià d’una cultura índia: A qui tu alimentis. I avui cal afegir l’aprendre a gestionar les energies de l’altre. Emergeix l’afer de l’Ego, que cal clarificar. Un tema molt actual en el món psiquista i popular.

     Arribats aquí, ens trobem amb el gran treball, no de l’ensenyament, que es dona en institucions, sinó de l’educació, que és responsabilitat de tota la comunitat. Doncs, si  les paraules mouen, els exemples arrosseguen. De paraules se n’està ple, d’exemples, n‘hi ha molt pocs. Hi ha un gran buit de líders que arrosseguin. Sinó com s’explica el discurs de l’odi, del menyspreu, de la supremacia, de la superioritat o de la voluntat de poder? Al meu entendre, convé treballar per passar de la voluntat de poder sobre els altres, a la capacitat o valor de donar-se als altres. Evitar ser fort amb el feble i feble davant del fort. Només en aquest caminar podrem construir a més de l’ hominització (la dimensió biològica i psíquica), la  HUMANITZACIÓ (la dimensió cultural integral).

   Adler expressa: ”Els únics individus que realment poden afrontar i superar problemes en la vida són els que mostren en els seus esforços una tendència a enriquir a tots els altres”.

  O la de Stekel: La marca de l’home immadur és que vol morir noblement per una causa, mentre que la marca de l’home madur és que vol viure humilment per una causa”.

 

Jaume PATUEL PUIG (1935)

Pedapsicogog, psicoanalista i teòleg.

Deja un comentario