SENZILLAMENT: UN ANY MÉS

 La durada de l’any depèn de cada cultura: Any sideral, any solar, any anomalístic. A la vida quotidiana, fem servir l’any civil, que és el gregorià, el més estès a occident. Per altra banda, hi ha l’evolució històrica de l’any solar. Només els cito, entre altres,  perquè en són molts: Any solar egipci, any solar julià, any solar gregorià,  que és l’any civil actual. És un tema apassionant veure com la Humanitat ha anat confeccionat una explicació de quelcom que no pot dominar: el temps. I si la base del temps és la Natura, ara comencem anar de forma diferent de les indicacions de la Natura. La foscor de la nit té la llum artificial;  la calor o el fred tenen l’aire condicionat o la calefacció; el camp té el reg artificial i tècnic. El rellotge indica el temps:, la cronologia, però no la seva intensitat  i immensitat. Resumint: nosaltres construïm els mapes del temps. Volem controlar-lo tot. Lluitem contra un impossible. I la psicologia profunda pot explicar molt d’aquests processos interiors que després projectem i en fem proverbis o refranys, conte, poesia, mite, divinitat. I tot això ens impregna, ens embolcalla al llarg de la durada de l’any, la qual explicació és senzillament un producte de la imaginació: un any més.

   Per tant, UN ANY MÉS segons el nostre calendari, però que marca moltes coses noves: Preus i impostos són pujades calculades,  no naturals. Temps dels projectes, construïts per nosaltres. A més, el temps no cura res, però cal temps per a moltes guaricions i d’altres afers. El temps  marca l’evolució del cos com  també de la formositat i bellesa humana: atractiva, seductora, interior, espiritual. El cos és l’indicador de l’evolució d’un temps que no torna. Un llibre, matriu de la cultura occidental fins ara, la Bíblia,  però no l’únic, diu en el capítol 3, versets de l’1al 15 de l’Eclesiastès:

Tot té el seu moment.

Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

Hi ha un temps per a infantar i un temps de morir. 

Un temps de plantar i un temps de collir

Un temps de matar i un temps de guarir

Un temps d’enrunar i un temps de construir

Un temps de plorar i un temps de riure.

Un temps de plànyer-se i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-se

Un temps d’abraçar-se i un temps d’estar-se’n

Un temps de cercar i un temps de perdre.

Un temps de guardar i un temps de llençar.

Un temps d’esquinçar i un temps de cosir.

Un temps de callar i un temps de parlar.

Un temps d’estimar i un temps d’odiar.

Un temps de guerra i un temps de pau.

Escrit aproximadament  al segle III  aC quan el món era agrícola i ramader. Una societat jeràrquica, patriarcal i impregnada de molta religiositat.

 Ara caldria dir, a més a més, al segle XXI, en una societat de canvis imprevistos i ràpids, de coneixement nous:

 Hi ha un temps per l’ordinador i un altre per a mi.

 Un temps per la relació virtual i un altre per la presencial.

 Un temps pel teletreball i un altre per la família,

 Un temps digital i un temps humà.

 Un temps maquinal i un altre vital.

 Un temps exterior i un altre interior.

 Un temps per al soroll i un altre per al silenci.

 Un temps per anar a les estrelles i un altre per estar a la terra.

     Podria ser una visió més ajustada a aquest món actual nostre, emergit fa uns dos o tres segles, i difícil de preveure el procés mirant cap al futur. Entenc que aquest escrit, com d’altres fets en cultures diferents a la nostra, pot ajudar a concebre com vivim el temps actual. La pandèmia, una de tantes, hauria  de poder ajudar-nos a concebre el temps d’una altra forma, partint de les nostres coordenades culturals actuals i de la situació present, no buscada, però real. Estem immersos en una  revolució nova: el món digitalitzat del qual no en sabem les conseqüències. I es pot fer  molta cosa quant amb la (es) psicologia(es) profunda, si salta a la palestra social, per respondre a les angoixes, a les fòbies, a les manies, a les paranoies….i el que darrerament emergeix de forma virulenta: l’odi.

   Però, els poders fàctics, obscurs, amagats, és a dir, la criptarquia  que sempre ha existit de formes diferents, voldrà continuar manipulant la ciutadania, actuant sobre el món inconscient, per tal de dominar i mantenir el poder. I més en aquest moment, que no és una època de canvis sinó un canvi d’època.  O hi entres o desapareixes.

    I aquí cal, com sempre i en tota cultura, la capacitat crítica  per tal de pensar per un/a mateix/a com ens ho han indicat sempre els savis o els mestres, però no els governants. I quant pot ajudar saber conèixer-se per poder comprendre’s.  Si no és així, deixem de ser micròfons, ciutadans o pensament propi,  per esdevenir només altaveus, súbdits o vassalls o pensament únic.

   Senzillament UN ANY MÉS o MENYS a la nostra vida. Cal aprendre a ser savi, sensat i pràxic. Ni mirada optimista ni pessimista, sinó realista amb tonalitat constructiva o destructiva. I entrem aquí al principi de realitat de Freud, com a mestre i considerat per les diferents escoles. Però. cal sempre sense oblidar,en un inici de temporada o d’any, la dimensió humana de la festa, la joia, el gaudi, la dansa, l’àpat i la beguda  i com també el silenci, el treball, l’estimació, la responsabilitat: UN TEMPS PER A CADA COSA.  La nostra cultura digital ens demana saber aprendre a posar límits; només així podrem gaudir de pau interior, de pregonesa o descobrir la fondària humana que hi ha de portar la psicologia profunda i dinàmica. Sense això la depressió, el desesper, les angoixes s’imposen   quan ens enfrontem a la situació pandèmica on hi ha morts, suïcidis, feines tancades, atur en augment, precarietat econòmica i d’altres efectes. Les actituds negatives  s’apoderen de la Humanitat perquè en aquests moments no hi ha un Horitzó esperançal, però amb mirada més pregona, més interior.  mai es perd ni l’esperança ni la confiança perquè hi ha la dignitat humana.

   Què dir més? Tal volta seria deixar tot l’espai de l’article en blanc….i que cada persona lectora hi escrigui o hi dibuixi la seva pròpia espontaneïtat. La contempli per saber-la desencriptar i no procrastinar  (verbs molt actuals).

        Senzillament un any -més o menys a la vida-, però que cal viure’l amb goig, pau, esperança i confiança.

BON ANY SENZILL

Jaume PATUEL PUIG  (1935).

És pedapsicogog.

Llicenciat en teologia i psicologia.

Membre de l’ACPP i FEP.

Exerceix de psicoterapeuta i psicoanalista.