RECURSOS HUMANS  O  HUMANS AMB RECURSOS?

Jaume Patuel

 

Fa un cert temps vaig escriure un article amb aquest mateix títol, però ara les consideracions en seran unes altres. L’anterior el podeu trobar a internet, el gran magatzem màtic.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dona tres significats a recurs. El primer i segon indiquen un mitjà per aconseguir una cosa o satisfer una necessitat, i  aquell mitjà per viure i subsistir. El tercer és reclamació. A la segona paraula, humà, allò que té relació amb tota persona.

Els conceptes són clars. Ara  hi entra la praxi amb la seva combinació. És a dir, com es conjuguen?  Els dos termes “recurs” i “ humà” formen una etiqueta que es contempla en moltes entitats.  De la mateixa forma que  tenim “departament d’economia, de tecnologia i d’altres, n’hi ha un que posa: “Departament de recursos humans”. I aquí queda clar que tota persona és considerada com un recurs o un mitjà d’aquella entitat, però pot fer reclamacions. El personal  n’és conscient. Treballa i cobra a final de mes. Però, el tsunami COVID-19 ha fet, fa i farà uns estralls d’una tal magnitud i calat que hem entrat de cop, i sense massa preparació, a un canvi d’època, no en una etapa nova,  que cal un nou horitzó. I per altra banda el C-19 no únicament ens mostra que l’ésser humà és un nou recurs amb les TIC (les tecnologies de la informació i comunicació) sinó a més, una nova forma d’esclavatge, molt soterrada o una nova submissió també molt amagada al sistema. Estem deixant de ser ciutadans per ser súbdits. Però alhora, i sortosament, hi ha moltes persones que en prenen consciència i van fent emergit un nou horitzó per tal que aquesta  hipertecnologització no ens aclapari, no ens deshumanitzi i no ens faci  esclaus. Es a dir, lluitar per no ser un autèntic recurs del sistema i no sols de les entitats o empreses. Però hi ha un agreujant que les persones que porten el sistema a terme són d’una tipologia psíquica que es troben bé fent aquest rol de “botxí” o “maltractador” envers les altres persones com els poders amagats o profunds.

Convindria aleshores prendre’n consciència i reaccionar per fer comprendre que som “humans amb recursos” i no “un recurs humà”. D’aquí la reclamació a ser considerats, ben tractats, valorats i també ben pagats com d’altres aspectes que corresponen a la dignitat humana. Molta feina a fer i que també es fa a l’ombra. Entenem que la dignitat humana hauria de ser una premissa dins el canvi d’època i a la nostra nova cultura.

Hi ha un concepte  en la psicologia profunda que és el de “el principi de realitat”. La realitat és com és o és el que hi ha. Però  no passa de ser una constatació obligada i necessària a més ha de ser  ben coneguda, sinó no pot haver transformació. Constatar allò que hi ha no indica quedar-se de braços creuats, ans tot el contrari.  Cada persona ha de poder lluitar, per bé que sap que és un recurs i en té consciència, per poder ser tractada  com un humà amb recursos, amb dignitat humana.

En arribar en aquest punt, malauradament constatem que la realitat està molt lluny de considerar l’humà amb recursos sinó que és un recurs humà. Aquesta mirada no té res en compte de l’entorn; només la producció, el rendiment en funció d’un guany o del  lucre de l’entitat o d’una submissió al sistema. I això ho estem veient més clar que mai en aquestes  circumstàncies per a moltíssimes persones.

Aquí ens cal l’empatia, que tant se’n parla, és dir: la capacitat de posar-te en la pell de l’altre ésser humà.  I sortosament, també és veritat i és també una realitat, quantes persones, i en són moltes, que han vist, considerat i tracten  les persones com a ésser humans amb recursos. Aquests grups o entitats lliures són la gespa i l’herba que cada dia neix, creix al bosc, no fa gens de soroll, com són els que treballen a l’ombra. Aquesta base és la que donar un principi confiançal i esperançal mirant cap al futur: EL  NOU HORITZO, que hi és. Moltíssimes personen en són ja conscients i embolcallen els altres. Una marxa real, però silenciosa, mirant cap al futur: són els humans  amb recursos.  Certament, una premsa no en parlarà. Certa premsa lliure i independent, sí. La premsa controlada, censurada parlarà de la caiguda dels arbres del bosc que fan soroll. I tothom hi va a corre cuita, però no de la gespa ni dels arbres fruiters que són silenciosos.

Un ajut per anar aconseguint-ho, reenvio al darrer article: LA CAPACITAT CRÍTICA I EL SEU ESPERIT.

M’agrada recordar un pensament de  Václav Havel (1936-2011), primer president de la República Txeca (1993-2003): Cal molts anys abans que els valors es recolzin sobre la veritat i l’autenticitat moral  s’imposin, i així  puguin guanyar el cinisme polític; però malgrat tot, sortiran victoriosos sempre.

La paciència és un arbre d’arrels pregones i molt  amargues, però dona uns fruits saborosos i dolços. Per això cal temps confiançal i esperançal. Una actitud de maduresa integral: dignitat humana, de respecte. El discurs de la psicologia dinàmica o profunda facilita explicar i exposar tot aquest desenvolupament del procés d’individuació o creixement maduratiu.

 

 

Jaume PATUEL  (1935) és pedapsicogog.

Llicenciat en teologia i psicologia.

Membre de l’ACPP i FEP.

Exerceix de psicoterapeuta i psicoanalista.

Professor a la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona i de la Formació Permanent als jesuïtes de Borja  a Sant Cugat del Vallès.

Deja un comentario