EL NOSTRE COS I ELS SEUS DIÀLEGS

Bon vespre a tots,

 

Abans de començar, us demanaria si podeu tancar els ulls, i restar en silenci durant uns instants.

Us proposo respirar de manera natural (la què us surti) i, poc a poc, fer-ho de manera més lenta i profunda.

Si venen pensaments (lòbul frontal), intenteu concentrar-vos en el cos, com el sentiu ara mateix. Poc a poc, torneu a la vostra respiració natural.

Ja podeu obrir els ulls. Segurament tingueu més despertes les sensacions del vostre cos que abans de parar a sentir-vos. Potser alguns estigueu cansats, d’altres amb el cap a un altre lloc, d’altres pre/ocupats per temes quotidians, o bé amb certa energia i curiositat per l’aquí i ara, etc.  

Però potser fins que no heu parat no heu connectat amb el vostre cos (jo corporal de Freud) (Bion parlaria del buit –que genera la incertesa- necessari perquè emergeixi l’experiència emocional i pensament vero).

 

Segons Alexander Lowen, psiquiatra que creà la bioenergètica a partir de Wilhelm Reich i investigà la connexió cos-ment (llibre “La espiritualidad del cuerpo”, pàg.50) quan estem tensos, la respiració es torna superficial (una senyal seria la respiració inaudible).

Quan respirem profundament, destensem el cos.

És important tenir consciència  de la nostra respiració: si respirem pel nas o per la boca, si contenim l’alè de manera inconscient. Sospirar (deixar sortir l’aire) és una resposta a l’anterior. Badallar (agafar aire) succeeix quan la nostra energia necessita restablir-se.

Respirar profundament és sentir profundament.

 

Faig un incís: al llarg de la xerrada, us proposaré anar connectant amb la informació del vostre cos, des del vostre sentir, i alhora, intentaré que sigui de manera integrada, aportant dades teòriques així com experiències de la meva trajectòria personal i professional.

 

El coneixement corporal (= memòria corporal) és un mode de coneixement i està relacionat amb la reflexió mental (article “Mind the Body”, E. Anttila).

Aquesta relació pot facilitar l’autoconsciència.

Posar atenció conscient al cos permet un procés de clarificació així com de formació de significat i enteniment.

Quan no som conscients, som inconscients.

Jeffrey Maitland, filòsof i psicoterapeuta corporal parla de l’inconscient prerreflexiu. Les sensacions que teníeu abans de tancar els ulls i respirar profundament però que potser no havíeu copsat (per exemple, algun punt de tensió o dolor).

Després, les heu experimentat sense pensar-les des de la raó (reflexivament, que implicaria desconnexió/separació entre el vostre jo observador i la realitat observada). Això ha ajudat al que diríem consciència prerreflexiva.

Fem un pas més: us proposo que pareu atenció a alguna part del cos (per exemple, l’esquena, per la postura en la què estem tots asseguts) en la què sentiu tensió, un cop localitzada, interveniu com necessiteu: potser copets, massatge, apretar, acariciar, etc.

Us invito a que sentiu com esteu ara a nivell de sensacions corporals. Segurament, hi haurà més intensitat en la vostra sensibilitat, cert? Si tinguéssim un espai per córrer, saltar, moure’ns com volguéssim, la nostra sensibilitat crearia encara més consciencia de nosaltres mateixos.

Us he proposat aquest petit experiment perquè vull donar importància a la consciència corporal (” Beyond Words”, Moore and Yamamoto), començant per la consciència del Jo. La informació sobre el món extern i intern prové de tres fons (nervis sensorials), que contribueixen a la percepció del moviment:

-Interoceptors: reben l’estimulació sensorial dels processos interns (sistemes circulatori, digestiu, respiratori, neuromuscular, etc.), controlant els processos fisiològics com la respiració, la temperatura corporal, la pressió arterial, per tal de mantenir l’homeòstasi. Podrien influir en les més altes funcions mentals i en el comportament (Cameron 2001,p. 8/52), sensacions viscerals que es podrien associar amb la manifestació de les emocions.

-Exteroceptors: reben estímuls de l’entorn extern a través dels cinc sentits: vista, oïda, olfacte (sentits d’esdeveniments distants), gust i tacte (de rang limitat).

-Propioceptors: registren informació de la posició del cos en l’espai, el seu moviment i la relació de les parts del cos. Es troben en les articulacions, músculs i aparell vestibular de l’oïda interna.

L’anomenat sisè sentit és la cinestèsia -sentit de moviment- i barreja dades d’exteroceptors amb propioceptors.

 

Podem fer-ho nosaltres mateixos: intentem moure una part del cos, per exemple, la mà. Inclou el sentit de la vista o oïda (sorollets articulacions, per exemple) així com la propiocepció de la nostra posició de la mà en l’espai.

Hem afegit el factor temporal, que està estretament relacionat amb el moviment.

Ara us proposo incloure el moviment: com faríeu moviments lineals? I circulars? Per exemple, amb la mà.

Lineals: amb inici i final (com un director d’orquestra, una coreografia de dansa, la interpretació d’una peça de piano) .

Circulars: repetitius (per exemple, fer petar dits).

Des d’una perspectiva de temps lineal, el moviment és una seqüència única d’accions que comença amb el repòs i acaba amb el repòs.

L’aspecte cíclic del temps també es pot veure en el moviment: amb la repetició aprenem i perfeccionem habilitats físiques, per exemple, caminar, fer salts, etc.

 

En el treball psicoterapèutic des de la Dansa Moviment Teràpia (DMT) es considera la qualitat, com és el moviment.

S’usa el moviment per interactuar amb el pacient i llegir els moviments pels seus símbols i continguts expressius (Stanton Jones).

Davis (1974; 21) explica que aquest reflexa simultàniament patrons intrapsíquics (emoció, ansietat, mecanismes de defensa, o comunicació simbòlica inconscient),

interpersonals (cohesió, relació, dominància, etc.) -ambdós subjectes a canvis-

i culturals (models transitoris o estils perdurables).

 

El moviment sà és flexible, s’adapta a la tasca o expressió en moviment i abraça un ampli rang de combinacions de qualitats del moviment (effort-shape), sistema de notació de Laban. Irmgard Bartenieff afegeix les corresponents correlacions psicològiques:

Espai: Directe/Indirecte. Atenció (de quina manera m’apropo a l’espai).

Pes: Fort/Lleu. Intenció (quin es el meu impacte/jo).

Temps: Ràpid/Sostingut. Decisió (quan necessito completar l’acció, amb urgència o sense).

Flux: Continu/Discontinu. Emoció (com jo continuo, espontània o entretalladament).

Hi ha 8 combinacions d’accions de moviment bàsiques i les seves qualitats dinàmiques, però ara no hi entrarem (si voleu més informació, m’ho comenteu al final i us dono referències al respecte).

 

Val a dir que Sándor Ferenzci (llibre d’Antoni Talarn, “S.F., El mejor discípulo de Freud”, pàg. 214) aportà idees molt interessants a la Psicosomàtica (parlà d’inconscient orgànic), de fet, és considerat com el precursor de la psicosomàtica moderna.

El precursor de la medicina psicosomàtica fou Georg Groddeck, metge alemany, que aplicà les idees freudianes al sanatori Baden Baden. Freud ja havia establert una base sòlida a nivell teòric-pràctic de la comprensió psicoanalítica de les pertorbacions orgàniques.

Ferenzci, més enllà de destacar la influència del psíquic sobre l’orgànic, destacà la importància de l’impacte físic sobre allò emocional.

Exemple: dificultat de digerir/expressar emocions pot generar símptoma de males digestions; alhora, aquestes afecten a com ens sentim (pensem en Bion quan explica com la mare conté tot transformant els elements beta -malestar psicofísic que el nadó no pot digerir- en elements alfa, possibilitant el pensament, fruit d’una experiència emocional).

 

Ferenzci considerà l’organisme biològic com un escenari, un llenguatge que permet representar les vicissituds més íntimes i profundes del ser humà. La fisiologia no és un mecanisme automàtic ni independent dels processos inconscients (exemple, epilèpsia, pàg. 219).

 

Val a dir que per poder desenvolupar la nostra capacitat d’observació hem de trobar la manera de superar la tendència a desconnectar-nos i simplificar la percepció del moviment humà.  

 

Mary Whitehouse (1911-1979), una de las precursores de la DMT actual,  va treballar el moviment en profunditat, com a mètode de descobriment personal.

Treballà (des de 1950) de manera individual y grupal, amb persones sanes (molts estudiants de dansa que ja anaven a psicoteràpies verbals), amb els que podia posar èmfasi en revelar el material inconscient toleraven menys la direcció terapèutica i més la indagació psíquica (versus els pacients hospitalitzats amb estructura joica fràgil).

Ens aporta, entre d’altres, dos conceptes bàsics: consciència kinestèsica i moviment autèntic.

La consciència kinestèsica és el sentit intern individual del self físic, l’experiència personal d’identitat.

L’habilitat per fer una “connexió subjectiva” amb el mode en què un se sent al moure’s d’una determinada manera.

Algunes persones tenen naturalment més sentit kinestèsic que d’altres, però es pot desenvolupar (sinó, el cos reflectirà distorsions, curtcircuits, tensions,… sent assimilats a imatges mentals i actituds determinades).

El moviment autèntic (li posà el nom John Martin (1933), al veure a Mary Wigman actuar) és un procés en el que la ment conscient té el paper d’observadora silenciosa (“participa però no dirigeix, coopera però no escull”, 1979).

Hi ha algun element del “jo em moc” (moviment controlat, sense càrrega emocional genuïna, invisibilitat de les emocions o pensaments subjacents, estilització de l’acció o rigidesa muscular)

present durant l’experiència “jo sóc mogut” (l’individu renuncia al control i permet que el cos es mogui lliurement).

És probable que Whitehouse desitgés unir els oposats i aconseguir una consciència total que abracés moviment conscient-inconscient.

El procés del moviment és un rang continu des d’una polaritat -moviment invisible del self conscient- a l’altra –moviment autèntic del self inconscient-.

Hi ha varis graus en funció de les necessitats individuals i els diferents moments.

L’objectiu és ajudar als pacients a trobar un punt al llarg del continu, o potser transcendir-lo, on “jo em moc” i “jo sóc mogut” coexisteixin i puguin ser experimentats simultàniament.

 

Com dèiem anteriorment, abans de qualsevol divisió subjecte-objecte, el cos és el mitjà de funcionament tàcit de la nostra forma quotidiana de ser/estar al món.

Segur que heu sentit a parlar de tenir sentit comú, podríem entendre-ho tenint com a base l’experiència corporal.

És una percepció sensorial intermodal, que té com a base de la qual l’anomenat coneixement tàcit, és inconscient i és anomenat així des de la fenomenologia per Thomas Fuchs.

Des de la psicologia s’ha conegut com a memòria de procediment o coneixement implícit.

Les estructures essencials d’aquest s’han construït a la primera infància, principalment, per imitació: per les capacitats mimètiques del cos viscut.

Si intenteu fer una expressió facial d’una emoció (és molt clar en els nadons) veureu que hi ha un moment de ressonància mútua, experimentant-vos els dos cossos com a similars.

Stern i Beebe (1985) consideren que el nen internalitza experiències mútues i seqüències d’interaccions, no pas imatges aïllades.

És a partir d’això que s’obté el Coneixement Relacional Implícit (Lyons-Ruth i Stern, 1998), pre-verbal, no codificat simbòlicament.

Bowlby ho equiparà als Models Operatius Interns. Destacar la seva Teoria del Apego, des de la psicologia evolutiva, bàsica per entendre l’anterior.

Integrem també les aportacions des de la neurociència (processos de memòria i percepció), antropologia (experiències relacionals i patrons comunicatius diferents segons la cultura), sociologia (desenvolupament al llarg de l’evolució social), etc.

 

El Coneixement relacional implícit seria com els passos d’un ball que sabem (un fa el paper de leader i l’altre de follower  els rols es fan simultanis, o bé s’intercanvien segons o en una mateixa cançó).

Coneixem el procediment, la sincronització intercorporal, el tempo, el ritme acció-reacció, etc. Seria la memòria “musical”.

 

El procés contrari implicaria el desacoblament dels elements connectats: per l’atenció conscient es perdria l’espontaneïtat, per exemple, en el cas de l’esquizofrènia.

Per exemple, quan ens asseiem, no pensem en com fer-ho. Si fos així, viuríem una divisió cos-ment que ens donaria una sensació de buidor, de ser robots.

 

Fent un parèntesi, recordo que quan vaig estar treballant amb pacients autistes (Centre de Tractaments Carrilet), segons el cas, la meva contratransferència em resultava realment difícil, em generava sensacions corporals de buidor,  de desconnexió que, poc a poc, havia de transformar en una emoció per retornar una vivència d’integració. I per què de la mancança de ressonància emocional en aquests nens?

Faré una breu explicació: l’hemisferi dret (pàg. 57, J. Ibáñez) és el dominant pel self corporal i emocional.

L’esquerra es desenvolupa després, accelera el creixement a partir dels dos anys, maduració modulada per les comunicacions emocionals.

La capacitat d’empatitzar té a veure amb un bon desenvolupament del còrtex orbitofrontal i es vincula amb les neurones mirall (pàg. 66): imiten com reflectint l’acció de l’altre (detecten les emocions, el moviment, les intencions: contagi emocional).

En els autistes hi ha falles en aquestes neurones.

  1. Whitehouse parla de la corporalitat de l’empatia (al llibre “La vida es danza”, pàg. 92): tenim una sensibilitat especial per percebre el moviment humà, en part, explicada per les neurones mirall. Aquestes proporcionen la base per l’aprenentatge motor per imitació i l’empatia. Després, es necessita experiència, esforç conscient i reflexió profunda per comprendre vertaderament el significat de comportaments no verbals, segons contexts culturals i socials.

El nostre sistema nerviós central i perifèric té un alt grau de plasticitat, fet que ens dóna la possibilitat d’aprendre a moure’ns però també la necessitat.

Us explico una vinyeta  d’una pacient amb el cos-ment escindit:

Dona de 44 anys. Creix en un entorn dur, sense ressonància emocional, molt “productiu”. “sóc una supervivent”, diu. La paraula que més anomena és “desorientada”. Els seus ulls són opacs i m’impacta molt el somni que més se li repeteix: mentre dorm es converteix en pedra. Consulta perquè sent una paràlisi corporal en el seu dia a dia que l’espanta i no veu normal. Val a dir que la seva expressió és confusa: quan explica quelcom trist, riu. I al revés.

Em va dir un cop: “Vaig començar a notar opressió al pit i vaig saber que alguna cosa anava malament”. Després descobrí que havia estat molts anys angoixada sense saber-ho.

Després de 7 anys de relació terapèutica, en la que s’han donat canvis en el seu coneixement relacional implícit, els seus ulls brillen més, expressen més emocions i ara pot sentir el llenguatge del cos i posar els seus sentiments en paraules.

Un dia em va explicar un somni que se li estava repetint amb variacions: ella anava al mercat a buscar cartells amb paraules que jo li donava en funció de la cara que ella feia. Cada vegada en trobava de diferents. “I ara me les faig meves”, diu rient.

Diu coses com: “Vist així és diferent”, “això que sento ara m’ajuda a respirar profundament”.

Ara detecta el sentiment d’estimar a la seva parella, sent desig per tot el cos, aspecte inimaginable fa anys, quan amb pànic em deia que no sabia si sabia sentir Amor. Tampoc sabia què era allò autèntic en ella i estava preocupada per si res singular tenia com a persona.

Quan la vaig conèixer, la seva esquena estava rígida, el seu caminar encorbat semblava que contingués un món sencer en el seu pit, tancat (asma com a símptoma).

Poc a poc, el seu cos s’ha anat obrint, és més flexible i respon de manera diferent al context i viceversa. Expressa vida, sexualitat, i pot copsar i dialogar amb els seus sentiments de vergonya, incertesa, enfado, etc. Ella diu que “el seu món” ha canviat tot i que, aparentment,  és el mateix.

La vergonya amb el seu propi cos era impactant: no gosava mirar-se perquè no l’identificava com a seu.

Recordem, quan Rosa Velasco (article ”Dismorfofobia o vergüenza del cuerpo”) ens explica que la vergonya del cos és un tipus de patiment psíquic que té a veure amb una por extrema a no ser acceptat, la persona s’amaga rere sistemes de seguretat per protegir-se, té una convicció invalidant de que el defecte està en ella mateixa. Per tal de què es dilueixi, i doni pas a l’acceptació de la pròpia singularitat, cal la mirada de l’altre. Rosa V. relaciona vergonya amb iniciativa: atrevir-se a ser un mateix, a qüestionar un ideal.

A destacar l’article que complementa l’anterior: “Atreverse a Ser”, de Laura Molet

Podríem relacionar el concepte anterior amb l’arrelament del que parla Lowen (pàg. 116): els humans som com arbres, arrelats a la terra en un extrem i tendint al cel des del altre, quan més “toquem de peus a terra”, més connectats estem a la nostra realitat: al nostre cos, la nostra sexualitat (recordem el desenvolupament en aquest sentit de la pacient), amb els demés. Quan l’anterior es dona, més harmonia corporal, més quantitat d’energia, més qualitat de les sensacions.

 

A “Mind the body” es proposa abandonar la lògica dualista cos-ment per investigar la relació entre cos viu (biològic) i cos viscut (fenomenològic, subjectiu).

Així doncs, el sentit d’estar viu depèn de ser un subjecte encarnat -teoria de l’enactment, des de l’enfoc de la DMT), integrat.

 

Què entenem per ment? Juan José Martínez Ibáñez,  a “Las dos edades de la mente”, la defineix així (p.40): “procés de regulació (cognitiva i afectiva), d’un flux d’energia i d’informació i que es portaria a lloc a través de les relacions interpersonals i processades a nivell cerebral per les connexions neuronals, que deixarien petjades en el nostre cervell”.

La integració implica a la qualitat subjectiva de la nostra consciència i a les formes internes de coneixement que enriqueixen la nostra capacitat de sentir, de donar significats a les coses, d’estimar, de definir propòsits i establir connexions. Tot plegat és el que generarà les petjades, el coneixement relacional implícit.

  1. Ibáñez diu que el pensar o mentalitzar és un procés mental conscient i inconscient, i cognitiu i afectiu que ens permet connectar-nos amb la realitat.

La mentalització només es desenvolupa a partir de l’experiència de la interacció social amb els cuidadors. Activitat mental predominantment inconscient i imaginativa (p.135).

Personalment, penso que la paraula mentalització no fa justícia amb la noció d’integració vera, si tenim en compte el cos. És a dir, la funció reflexiva, el pensar, considero que és un procés que passa pel cos. El cos mateix expressa coses i arriba a on no arriba la paraula, però no només des de la psicopatologia sinó com un llenguatge igualment vàlid que la paraula. Una altra qüestió seria la consciència del que està expressant, o no.

Encara tinc molt present l’experiència a Fundació Puigvert, amb els molts casos portats, i amb les interessants i artístiques obres d’art, fetes supervisions de casos, del Dr. Lluis Farré. També Núria Camps, etc.

Com us ressona a vosaltres el concepte de mentalització i el què abraça?

 

Afegiria que segons la teoria de l’enactment (enacció) (“La vida es danza”, pàg. 82) el coneixement s’entén com a experiència constructiva: integra acció, percepció, emoció i cognició.

Els moviments del nostre cos modelen la nostra estructura corporal, constrenyent o possibilitant el seu repertori propi d’acció, alhora que l’estructura corporal determina els hàbits de moviment de cada espècie.

Coneixement concebut com acció al món, com a moviment (no confondre-ho amb els moviments mecànics dels exercicis gimnàstics, totalment desconnectats del “viure al cos”).

 

Llavors, com podem anomenar d’una altra manera la mentalització? Deixo oberta la reflexió per després.

Perquè si tenim en compte que la paraula emoció té un component d’acció (moció: posar en moviment), estem incloent el sentir com la vida del cos, i el pensar com la vida de la ment (“La espiritualidad del cuerpo”. Lowen, pàg. 93).

 

L’única manera de sentir-nos sans i alliberar-nos de les tensions és, precisament, sentint-les i percebent la seva connexió amb els sentiments suprimits de temor, ira i tristesa.

En molts casos, prendre consciència del que se sent condueix a l’expressió espontània del sentiment i a una descàrrega resultant de la tensió.

A més, l’autoestima, el sentiment de vàlua personal, augmenta.

 

La psicoanalista Judith Kestenberg planteja un perfil del moviment (KMP) que consta d’una observació psicològica descriptiva juntament amb l’aproximació de Rudolf Laban. Considera que hi ha patrons de moviment individual des del naixement, ritmes preferents, expressions de la personalitat. A més, cada nen travessa estats del desenvolupament (oral, anal, uretral, genital, fàl·lic) amb certs ritmes relacionals que serveixen a la descàrrega de forces específiques. L’ ús predominant en un pacient adult de determinat ritme indica una regressió a un punt de fixació evolutiu, o un assumpte sense resoldre en el desenvolupament psicosexual relacionat amb aquest ritme (Stanton Jones). Cal afegir que cap moviment té exactament el mateix significat dos cops.

 

Des de la Psicoanàlisi Relacional (article “Conocimiento relacional implícito: su rol en el desarrollo y tratamiento psiquiátrico”. Lyons-Ruth and co.) es considera que en la relació pacient-terapeuta es viuen moments d’encontre intersubjectiu, moments prèviament experimentats i representats en el coneixement relacional implícit de l’infant i el cuidador.

En la relació terapèutica es donen canvis en el coneixement relacional implícit del pacient, pels moments d’encontre diferents que obren camí per elaborar una manera més complexa i coherent d’estar junts (recordar que el canvi terapèutic no es basa únicament en la interpretació).

 

Considerar (pàg.93, “La vida es danza”) el procés terapèutic com una experiència afectiva-cognitiva-creativa que implica una aventura compartida, i m’atreviria a dir que, això és autèntic i vertader, més enllà de la branca teòrica de la qual partim.

 

És possible que us pregunteu el per què de la importància d’integrar els coneixements a propòsit del cos i des de la psicoanàlisi relacional –en el meu cas- en relació a la ajuda des de les consultes pel benestar dels nostres pacients. No sé vosaltres, però jo m’he encuriosit cada cop més per un concepte holístic de Salut.

M’adonava que els pacients milloraven a les seves vides, amb ells mateixos…i que alhora es tornaven més expressius a nivell no verbal i verbal, més harmònics a nivell corporal. També, observar el llenguatge no verbal dels que no milloraven, m’ajudava a connectar i entendre l’ajuda des d’un punt de vista més holístic.

Va ser llavors que, tenint un període de feina més intensa, vaig començar a necessitar moure’m, ballar més la vida, a equilibrar els meus hemisferis cerebrals, a no carregar el meu lòbul frontal i a veure el ser humà des de la integració vera, donat que jo m’anava integrant cada cop més a nivell personal. Més enllà de la teràpia de paraula (emocionada), i absolutament des de l’experiència emocional, em faltava l’experiència corporal i incorporar-la en la meva feina.  I vaig complementar la meva formació (amb la DMT) i les meves experiències (moviment autèntic grupal i individual) per, seguint des de la òptica relacional, poder anar ampliant  la mirada al Món.

 

CONCEPTES CLAU

  • Respiració superficial vs. profunda (sentir profund)
  • Coneixement corporal i reflexió mental = autoconsciència
  • Inconscient prerreflexiu
  • Consciència prerreflexiva
  • Consciència corporal/del Jo: Interoceptors, Exteroceptors i Propioceptors
  • Cinestèsia = sentit del moviment
  • Temps lineal i temps cíclic
  • Treball des de la DMT: qualitat del moviment (símbols i continguts expressius; patrons intrapsíquics, interpersonals i culturals).
  • Moviment saàmoviment flexible
  • Ferenzi: precursor de la Psicosomàtica
  • Whitehouse:

– Consciència kinestèsica. Experiència d’identitat

– Moviment autèntic. “jo em moc” i “jo sóc mogut”

-Procés del moviment>unir els oposats>consciència total

  • Sentit comú = percepció sensorial intermodal. Promou:
  • Coneixement tàcit = memòria de procediment = Coneixement implícit
  • Imitació. Promou:
  • Lyons Ruth: Coneixement relacional implícit
  • Bowlby: Teoria del Apego
  • Capacitat d’empatitzarßà neurones mirall+ experiència, esforç conscient i reflexió profunda
  • Autisme: dèficit de funcionament neurones mirall
  • Corporalitat de l’empatia
  • Plasticitat SNC i SNP
  • Vergonya del cos
  • ArrelamentàSexualitat
  • Teoria de l’enactment. Subjecte encarnat
  • Ment + Integració = Pensar o Mentalitzar
  • Mentalització. Concepte holístic?
  • Coneixement com acció al món, com a moviment
  • Sentir les tensions al cosàAlliberamentàConsciència sentiment àAugment vàlua personal
  • Moments d’encontre infant-cuidadorßàMoments d’encontre pacient-terapeuta: Canvis en el coneixement relacional implícit del pacient
  • Procés terapèutic: experiència afectiva-cognitiva-creativa
  • Concepte holístic de Salut. Ampliant la mirada al Món

BIBLIOGRAFIA

  • Anttilla, E. (2007). Mind the Body. Unearthing the Affiliation between the Conscious Body and the Reflective Mind. In L Rouhiainen (Ed.), Ways of Knowing in Dance and Art. Yliopistopaino: Finnish Academy and the Arts Council of Finland.
  • Fuchs, T. (2005). Corporealized and disembodied minds: a phenomenological view of the body in melancholia and schizophrenia. Philos Psychiatry Psychol.
  • Wengrower & Chaiklin, (coords.) (2008). La vida es danza. El arte y la ciencia de la Danza Movimiento Terapia. Barcelona: Gedisa.
  • Laban, R. (1984). La Danza Educativa Moderna. Méjico: Paidós.
  • Laban, R. (1987). El Dominio del Movimiento. Madrid: Fundamentos.
  • Levy, F. (1988). Mary Whitehouse-movement in depth- a Jungian approach to dance therapy with normal and neurotics. Cap 4. In Dance movement therapy, a healing art. Reston: American Alliance for Health, Physical Education, Recreation and Dance.
  • Lowen, A. (2014, 10ª impresión). La espiritualidad del cuerpo. Barcelona: Paidós.
  • Lyons-Ruth, K. (1998). Conocimiento relacional implícito: su rol en el desarrollo y el tratamiento psiquiátrico. Sexto Congreso Mundial de la asociación Mundial para la Salud Mental Infantil.
  • Martínez Ibáñez, J.J. (2013). Las dos edades de la mente. Vicisitudes del funcionamiento mental. Madrid: Ágora Relacional.
  • Molet, L. (2013). Atreverse a ser. Cílinica e Investigación Relacional, 7 (1): 143-152.
  • Moore, C.L. & Yamamoto, K. (2011, 2nd edition). Beyond Words. Movement Observation and Analysis. London: Gordon and Breach.
  • Panhofer, H. (Ed). (2005). El cuerpo en psicoterapia. La teoría y la práctica de la Danza Movimiento Terapia. Barcelona: Gedisa.
  • Panhofer, H. Observación y Análisis del Movimiento. La Estrella de Laban (presentación power point). Máster y Postgrado en Danza Movimiento Terapia. Universidad Autónoma de Barcelona.
  • Stanton Jones, K. (1992). Movement and Meaning, cap. 4. In Stanton Jones, K. Dance Movement Therapy in Psychiatry. London: Routledge.
  • Talarn, A. (2003). Sándor Ferenczi: el mejor discípulo de Freud. Madrid: Biblioteca nueva.
  • Velasco, R. (2010). Dismorfofobia o Vergüenza del cuerpo. Clínica e Investigación Relacional, 4 (1): 208-220.

 

Itxasne Atanes González

1 Comment

  1. Javier de la Morena · 29 julio, 2020 Reply

    Article realment interessant. No hi ha dubte que cos i ment són una mateixa entitat, i articles com aquest ajuden a reafirmar-nos en aquesta convicció. Enhorabona a l’autora!

Deja un comentario