LA GENERACIÓ TÀCTIL O DEL PRÉMER.

Aquest títol em ve donat per una conversa amb un director d’una acadèmia que ja s’estava preparant la jubilació. La portava dirigint feia al voltant de quasi quatre dècades. Per tant una talaia molt bona per haver-se format una opinió de les generacions d’estudiants. La seva experiència partia des del 1975.  I aquesta frase me la va dir el febrer d’enguany, és a dir, el 2020:  “Constato que des del 2000 les generacions saben prémer tecles i botons i ho troben tot. Tot és tàctil.  No cal fer esforços en buscar.

Però alhora constato que no reflexionen. Molta memòria. No pensen. Per això l’anomeno: La generació del prémer”.  O en altres paraules, d’un jove tècnic: “la generació tàctil“.

Aquesta frase m’ha fet pensar molt arran del confinament, quan el món tecnològic ho ha envaït tot: cases, escoles, llocs de treball, reunions, parlaments, però també cursos i conferències. Una autèntica invasió que facilita moltes tasques. Aquest és un fet que ha estat viscut per moltíssimes persones. Malauradament, però, no per totes, ja que la tecnologia no arriba a tothom.

El 1960 debatíem si la televisió dividia la família, però ara el seu ús és ben normal. El 1970 debatíem si les calculadores s’havien de permetre als exàmens i ara és una eina imprescindible. El 2019 també debatíem si els telèfons s’han de permetre a les escoles o deixar-los a casa. Un tema encara no resolt. I, ara,  en el 2020, el debat no és si són necessàries les tecnologies, sinó com fer-les servir.

Les generacions, a partir del 2000 -per posar una data- perquè probablement també les del 1990, neixen amb les mans al teclat, saben que si passes  la mà per davant la pantalla tot es mou. Tenen la informació immediatament. Les comunicacions virtuals estan a l’ordre del dia: Facebook, Instagram, Linkedin, Zoom, TikTok, Twitter… i tantes altres! A més, des dels mòbils quantes operacions i gestions es poden fer? La societat neoliberal t’hi empeny…. Per aquestes generacions, i cal posar-hi també les de 1980…. Tots aquests aparells ja són un mitjà ordinari.

Per tant, el debat actual ha de consistir en com educar aquestes generacions de prémer (tecles , botons o passar la mà davant la pantalla) per tal que esdevinguin humanes i no tecnòcrates ni tecnòlatres. I més quan els entorns, els ambients i les colles influencien moltíssim. Aleshores, els pares i els professors tenen un gran paper a jugar. I aquest paper és el de l’exemple. Els nens, els adolescents i el jovent imiten, copien, reprodueixen el que veuen, no allò que els diuen.

Sortosament les promocions de magisteri que ara sortiran ja  seran  mestres integrats en aquest ambient tecnofílic. Un gran pas…que tot just comença. I, per això, també caldrà tenir en compte les psicologies per a  formular  una nova pedagogia. I, en aquest sentit, els pedagogs, mestres i educadors han d’anar trobant criteris per integrar les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) com a medis del desenvolupament o creixement de les noves generacions. O es busquen aquests criteris o sinó la cobdícia i el domini del món neoliberal s’imposarà convertint aquestes generacions en màquines o robots, és a dir, tecnòfiles.

I tenint en compte el principi d’Horaci (65-8 aC):  Delectando docere (Ensenyar gaudint) es poden anar construint unes certes pautes que m’atreveixo a indicar. En considero tres, de moment:

La primera és aprendre a exercir la Paciència. Les pantalles indiquen un temps per emergir. Cal lluitar contra la immedietesa. Saber esperar. I això es viu a casa i a l’escola. No diem a la feina: No hi ha connexió. Aquesta realitat frustrant, convertir-la en un hàbit de saber esperar. Exercir la Paciència.

La segona és la T de temps. Cal posar un límit davant els jocs i treballs. Les TIC haurien d’estar en funció de les persones. I penso que ens trobem davant la  tecnocràcia o el poder de la tecne o  producció.  Una gran lluita per a la llibertat de tot Ésser Humà. Però la seducció de les TIC és molt forta. Cal un límit temporal.

La tercera és la capacitat crítica. No tant jutjar, que és a l’abast de tothom i gens difícil, però sí raonar o pensar o reflexionar i com es diu en la nostra llengua: ”Això són figues d’un altre paner”.  I aquí sempre hem tingut una gran debat o cavall de batalla: Pensar per un mateix, que fa por. Arriscar-se a tenir el propi pensament, però sempre obert al diàleg. Pensar creativament i no repetidament. El nostre sistema d’ensenyament, que no d’educació, malauradament, és de pura memòria. Cal agafar o veure els exàmens de “selectivitat” o de les “oposicions”. Tot un síndrome de poder. Qualsevulla cosa, menys tenir pensament propi.

Breuement: La Paciència (saber esperar), el Temps (posar límits davant la pantalla per tal que els ditets no es facin malbé) i la Capacitat Crítica de saber analitzar i sintetitzar els fets.

Les noves generacions entren en un món nou que comporta una nova visió o paradigma de cultura. La globalització té aspectes constructius  i molts, i al mateix temps aspectes destructius. Cal només donar una ullada al món que ens mostren els massmèdia, que són interessats i teledirigits pels poders financers. Premsa lliure n’hi ha poca, però n’hi ha. Cal buscar-la.

Acabo amb un acudit que vaig llegir:

“I tu, perquè ets d’esquerres?”, pregunta un.

I contestava l’altre: “Per culpa d’una professora que vaig tenir a preescolar”.

“Et va adoctrinar?” li remarca.

“No, em va ensenyar a llegir.”

Les tecnologies no ajuden a pensar humanament, sí tècnicament. La tactilitat no és camí de maduresa ni saber llegir, sinó d’esdevenir màquines. I l’entorn és fet per les persones que hi són. El treball és de grup, no aïllat. Les màquines ens interconecten. I, nosaltres?

Jaume Patuel és pedapsicogog.