La manipulació del dolor humà

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) indica dues accepcions de la paraula dolor. La primera: “Sofriment físic, sensació penible d’una part del cos que causen certes lesions, certs estats morbosos”. La segona: “Un sentiment penible que experimenta l’ànima, comparable al sofriment físic, causat per la pèrdua d’un ésser estimat, per un fort desengany, pel penediment”. I respecte la paraula manipulació diu: “L’operació a través de la qual l’audiència és menada a actuar i a opinar en contra dels seus interessos”. O, amb altres paraules: “El manipulador bloqueja la ment de l’altre i n’és conscient”.
La situació que vivim de confinament -per bé que el desconfinament es porta a terme de mica en mica-, a partir de les notícies tant de la premsa com de la petita pantalla com d’articles d’opinió personal i d’altres informacions, em permet pensar que tal volta hi hagut i hi ha manipulació per part de les autoritats, sense deixar de banda aquest col·lectiu de persones psicopàtiques que distorsionen la gent feble i gran. A més, la por ens aporta inseguretat i cerquem la seguretat perduda en qui aparentment ens la pot retornar.
És molt atrevit de dir això, ho sé, però parteixo d’aquesta suposició. Com pot sinó entendre’s tanta desorientació, tantes contraordres, aquest diàleg de sords? I desconfinaments desiguals que no s’entenen? M’emergeix aquest quòdlibet: darrera de tot això, què hi ha? Interessos polítics o de partits, interessos financers o empresarials? Es tindrà en compte l’altre virus crísic de la pèrdua de llocs de treball, de la precarietat en augment, així com de recuperar el sistema sanitari i tenir en compte el sistema d’ensenyament?
El dolor -de les dues menes- és humà i moltes vegades inevitable. Per això se’l manipula. Però amb quina intenció? El que és més dolorós és que la persona manipulada no se’n pugui adonar , d’aquesta manipulació, perquè el manipulador és una autoritat acceptada o una persona amb prestigi o un professional o, el que és més fort, els que estimem i ens estimen. A ells els dipositem la nostra confiança ingènua i sincera. Però avui en dia s’està imposant -o s’ha ja imposat- la ruptura del marc social de confiança. La societat viu en la ruptura de la confiança. Només cal llegir diverses premses… i respirar l’aire ambiental.
És necessari que es consideri primer la persona i després els beneficis, o almenys que es faci alhora. De fet, hi haurà algun moment en el qual, per poder continuar ajudant, caldrà tenir en compte l’afer econòmic (que no es el mateix que el comercial). Ja diu un aforisme llatí: Nemo dat quod non habet. És a dir, “ningú dóna allò que no té”. Per poder continuar cal la solidaritat, “fer números”, com diem en català. Això és ben humà. Tot i que de vagades no es podrà evitar el dolor, en especial, el dolor de l’ànima. Però aquest dolor, el que sigui, no pot ser tractat com un “dany col·lateral” i si no es gestiona adequadament… tal volta és que hi ha quelcom ombrívol.
Em fa la impressió que sí, que hi ha hagut aquesta manipulació. I quan te n’adones o en prens consciència, sorgeix un nou dolor d’indignació, de ràbia, d’impotència…. Cal preparar-nos en la situació postpandèmica perquè començaran a emergir, a sortir, a saber-se, informes, esdeveniments, actes i d’altres consideracions que s’han tingut amagades, però no s’han pogut controlar, i que ara sortiran a la llum. Com, per exemple, les diverses històries sobre l’origen de la covid-19. Quan se sabrà la veritable història? O els afers de les mascaretes, dels ventiladors… i el gran dolor de les residències, en tant que no és el que diuen les autoritats i la premsa. La discriminació de qui ha de continuar vivint o no en les persones de certa edat. El dolor per no poder acompanyar la persona que acaba de morir o que està morint-se… Com s’ha gestionat?
A més, la pandèmia ha vingut en un moment molt delicat i complex de la governança. Ara veurem si es buscava el bé de la ciutadania o els interessos de poder de romandre a la cadira del semicercle. Hem de saber esperar com reaccionaran els governs en quant a les retallades de la sanitat, en relació als sous dels professionals que s’han lliurat a llur tasca de forma altruista i generosa, i si les compensacions econòmiques que s’han promès seran només paraules o fets… i si arriben a qui han d’arribar. O tot quedarà amb una medalla o medalleta? Això seria massa cínic, però possible. Recordem allò que Voltaire va escriure: “La política és el camí que serveix perquè els homes sense principis (ètics) puguin dirigir els homes sense memòria”. Espero que en aquest cas no es compleixi i tinguem memòria.
Ara toca observar i saber esperar. Constatar si les paraules són performatives. Hom ha fet tot el que s’ha pogut? Era possible prevenir aquesta epidèmia? O l’angoixa i la por han pogut més que la pandèmia? O ha estat que l’hemisferi nord, picat al seu orgull o supèrbia, ha hagut de posar-se de genolls i no ha pogut suportar aquesta humiliació? Ha estat una reacció narcisista picant-se entre si els narcisistes en perjudici dels indefensos i febles? Eren precises tantes morts de persones grans, sobretot? Perquè “les persones grans” aniran augmentant i aquesta és una capa social important a la qual la societat jove ha d’estar agraïda. Un horitzó obscur? Sí, cal clarificar-lo molt. I no fer sentir culpables a les persones febles, indefenses o amb responsabilitats.
Anem observant, reaccionem madurativament, demanem comptes i sobretot… que recapacitin el món financer de Brussel·les, les banques de “la pell de brau” i els diversos governs sobre si eren necessàries les retallades a la Sanitat, i de pas, també a l’Ensenyament. M’atreveixo a afirmar -em puc equivocar-, que si no hi haguessin hagut aquestes retallades, el sistema sanitari hagués estat més que ben preparat per fer front a la pandèmia i a d’altres qüestions. I que l’àmbit d’ensenyament hagués actuat d’una altra forma. L’alumnat precari, ha estat atès tecnològicament? És tan sols una pregunta….
Cloc amb un quòdlibet i un pensament. El quòdlibet és gràcies a una informació de primera mà: “Són necessaris els Jocs Mundials Militars? Com han anat?”. La font és de Bea Talegón, aquests jocs es van celebrar a la Xina just en el moment d’expansió del virus. I el pensament és de Byung-Chul Han, pensador coreà resident a Alemanya que ha dit en una entrevista: “El pànic pel virus és exagerat i ens dirigim cap a un règim de vigilància biopolítica permanent contra els ciutadans”.
Cal tenir present un postulat de la psicologia dinàmica: el principi de realitat. El dolor hi és, és un fet. Ara bé, com es tracta i gestiona?

Jaume Patuel

Pedapsicogog i psicoanalista

e-mail:jpatuel@copc.cat