Conte de confinament

Us explicaré una història, una historia que no va de batalles èpiques, sinó més aviat de les ferides invisibles que un món malalt deixava en les persones. D’ànimes malaltes que caminaven pel món sense gairebé adonar-se’n del mal que les anava destruint per dins.

Cada lector(a) pot decidir en la seva intimitat si es tracta d’un conte de ficció, o no ho és.

Veig a través del vidre del temps, com si es tractes d’una càpsula translúcida, carrers grisos, dins d’una ciutat grisa, poblada per gent grisa, que viu una vida també grisa. Una existència esmorteïda sota un tel d’obligacions, de corre-cuites, d’objectius ambiciosos i reptes de superació, que ningú sabia realment, al capdavall, cap a on portaven. I així és com la vida transcorria, distreta en una acció que mantenia a tothom ben ocupat, i quan s’aturaven, seguien distrets vivint un món que es representava a través del petit rectangle d’una pantalla lluminosa, que pretenia ser el reflex d’una vida, però que no deixava de ser en realitat més que el mirall de la seva misèria.

Era un temps en el que aquesta existència buida deixava a les persones ben malaltes, amb una ferida profunda a les seves ànimes que les anava dessagnant, ben a poc a poc però de manera inexorable. Tothom mirava cap enfora, cercant una senyal, el triomf efímer de la seva vanitat, tal vegada, i es quedaven ben agafats en la cerca d’una senyal d’aprovació o d’admiració passatgera dels demès. No obstant, potser passava que no eren conscients de que les seves conquestes eren intranscendents, i la veritat és que les seves fites quotidianes eren ben minses en quan al seu retorn cap a la resta de la comunitat.

Tot en el fons era expressió de la seva solitud, d’aquesta buidor nihilista, ben pregona, que no podia omplir-se per cap dels mitjans pels quals havien sigut entrenats durant tant de temps. Senzillament havien oblidat les eines per les quals l’home es conferia com a un ésser sociable, amb ànima, un ésser connectat a l’univers i pertanyent a la terra on va néixer i que també havien descuidat, i aquesta era la seva gran ferida, el seu error. S’havien oblidat de qui eren en realitat i de què estaven fets.

Ningú vindria a salvar-los, a rescatar-los del seu propi oblit, ho havien de fer per ells mateixos, però vet aquí que un dia, arrel d’una amenaça invisible als ulls, però ben potent i destructiva interiorment, els va obligar a aturar-se, a cessar qualsevol acció. Els va obligar a deixar d’ocupar-se en les seves distraccions, a aturar la seva producció malaltissa que exhauria tots els recursos, a congelar els seus negocis i tota activitat no essencial per a la supervivència, i així és com es va aturar tot signe de vida aparent.

Als carrers grisos ara ja no es veia gent grisa corrent amunt i avall, les ciutats continuaven mantenint el seu caire gris acumulat al llarg de tants anys, és cert, però almenys no es veien ànimes còmplices de la seva grisor pels carrers, i això en certa manera, també podia viure’s com un signe d’esperança, de transformació cap a un altre forma de vida, i qui sap si també, cap a una altra forma d’acolorir-la. El cel ara clar i net, era si més no, una font d’inspiració, al·licient i motivació per perseverar en la que havia sigut anteriorment, la tan temuda, espera.

A les cases les famílies es veien de sobte obligades a conviure plegades tots els seus membres, tot el dia, tot el temps. Les reunions familiars abans esporàdiques i fortuïtes, quan no obligades, ara es repetien dia rere dia, i la convivència s’imposava de forma indefectible amb les seves llums i les seves ombres. Però sens dubte això també va permetre recuperar vincles que havien quedat extraviats, engolits pel remolí d’activitat. I ara de sobte, la calma donava pas al diàleg, la tranquil·litat a l’escolta, el silenci compartit a la comprensió, i una mena de retrobament sincer i descobriment de l’altre en companyia, es va anar obrint pas.

Clar que aquesta situació no era viscuda de la mateixa manera per tothom, així hi havia persones que es veien de sobte empresonades, sense escapatòria en una situació familiar obscura, d’on era difícil sostreure’s i això augmentava el seu patiment, però potser també els impulsés a cercar una ajuda que abans es resistien a demanar. Qui sap. Tot patiment pot trobar la seva sortida i un sentit, si es sap canalitzar adequadament.

Tota crisi és una oportunitat d’aprenentatge que si s’afronta amb franquesa i honestedat, ens permet madurar.

El confinament bé pot representar un retorn cap a nosaltres mateixos, un forçar la mirada introspectiva i fer examen de consciència. Només vivim una vida i aquesta no es viu en la acció del moviment, sinó tal vegada, en la contemplació del aquí i ara, el fet vital és efímer, i l’experiència no es nodreix tan sols d’activitat sinó del cultiu de la qualitat humana, que demana aturar-se, saber esperar, silenci i pau, per connectar amb la remor interior que mostra el camí per arribar a la nostra ànima i descobrir una dimensió que no s’acaba mai, tot i estar sempre a la mateixa habitació.

On estan doncs realment els barrots de la nostra presó? Què és allò que temem quan ens veiem obligats a aturar-nos? Potser allò que ens espanti més sigui enfrontar-nos a nosaltres mateixos, a les nostres pors i descobrir cap a on ens porta el nostre silenci interior. Però tal vegada si ens atrevim a creuar aquesta porta, trobarem la pau que tant anhelem i un sentit de llibertat que té a veure amb la possibilitat de viatjar interiorment, sentint-nos connectats a la vida, amb creativitat. Trobarem allò que en paraules de Marià Corbí anomena: «un despertar a la nostra veritable condició».