Reflexions de l’atenció precoç en el confinament

El tancament a casa d’aquest estat d’alarma ens ha agafat a tots per sorpresa, i no és estrany, que moltes famílies sentin que no estaven preparades i que no ho poden sostenir.

Durant aquests dies, les famílies han mostrat la necessitat d’un acompanyament i contenció. Molts pares senten que la situació està rebasant el que poden suportar a nivell emocional per poder exercir el seu rol com a pares.

Els nens están més nerviosos, moguts, inquiets. Alguns nens amb TEA poden expressar el malestar dormint pitjor, amb més moviments estereotipats o amb alguna regressió. D’altres tenen més dificultats per poder reaccionar i es queden defensivament anclats en un “com si res”, i aquesta dificultat d’expressió que comporta el propi trastorn. I les famílies han de poder entomar totes aquestes diverses circumstàncies, que se sumen al seu propi malestar, i al moment d’incertesa, tant a nivell social, econòmic, de continuitat de les coses (feina, serveis, ajudes, etc.).

En els dies de pràctica clínica que portem fets en confinament, m’he adonat que algunes famílies parlen en clau de pèrdua, de la no-continuitat de les coses, de tot allò que el confinament els ha tret (encara que sigui de forma temporal). Parlen de la pèrdua que viuen, pèrdua de llibertat, de contacte, o de la pèrdua que anticipen en un futur no molt llunyà, per exemple, de la feina. Algunes famílies anticipen també la pèrdua del servei del CDIAP, la pèrdua d’aquesta relació terapèutica. Parlen tant de la pèrdua pròpia, com de la pèrdua dels propis nens que ja no van a escola, no es poden relacionar amb altres nens, no poden escoltar de viva veu tots aquells coneixements dels que disposa la institució.

En un primer moment, penso que necessiten que algú entomi aquest sentiment de pèrdua que senten i intueixen. Algunes famílies et parlen de la por al retrocés de la evolució del nen, de nou la incertesa es transforma en un sentiment innombrable, una por sense nom. Necessiten sens dubte un acompanyament, que no podrá entreveure les respostes precises, però podrá ajudar a contenir una mica aquestes pors tant naturals en aquests moments d’excepcionalitat.

Per altra banda però, m’he vist en la necessitat de poder donar valor a d’altres coses més enllà de la sensació i realitat de la pèrdua un cop s’ha pogut parlar. Podriem dir que també s’ha pogut guanyar alguna cosa dins dels marges d’aquesta situació de pèrdua?

Pensant sobre el cas de un nen amb TEA, que durant l’inici del confinament va estar més nerviós, amb més aleteig, i més demandant amb els pares, al cap de les setmanes, també ha pogut iniciar-se en el món del dibuix i de les representacions. Ha començat a mostrar un interés pel simbòlic que abans no havia mostrat de la mateixa manera, que em fa pensar que no tot són pèrdues o retrocessos. I crec que els pares necessitaven sentir el seu valor, algú que els parlés de la importància de la seva relació amb el seu fill, més enllà de les relacions que estava perdent momentaniament per no anar a escola. Parlar de la relació única, primera, íntima amb el seu fill, i com això era el motor del seu desenvolupament els posava en evidència que aquesta pèrdua que sentien en relació amb el seu fill, ara ja no tenia tanta intensitat. Podent parlar sobre com li estaven donant un temps preciós en un ambient comfortable i controlat a casa, on ell es podia sentir segur i confiat per començar a explorar zones fins ara desconegudes, altres formes de pensar i d’expressar-se. En la distància de la societat que ens dóna el confinament, poder tenir més lloc per la pausa, la reflexió i per explorar altres maneres de relacionar-nos amb el món.

Adriana Vila,

psicòloga del CDIAP Equip40