L’ ALBARADA POSTPANDEMIA
L’albada, l’alba o el crepuscle matutí. Una nova llum, una nova claror després de la fosca nit, de la turmenta intempestiva, del vent traïdor i de les destrosses incalculables, a més de les morts ràpides, patidores i amb molt de dolor. La soledat, com la solitud, han imperat. I tinguem en compte que l’arbre no tapi el bosc, com el bosc no amagui l’arbre. Que l’acció local no eclipsi la visió global i que aquesta no privi la mirada de l’acció. La raó d’una persona o d’un grup no s’imposi a una raó més universal i que aquesta no ensordeixi la del particular.
No és fàcil aquesta conjugació, però és totalment imprescindible per avançar en la superació de la por i l’angoixa i conrear l’esperança i la confiança en el futur que és el moment present. Aquesta actitud ajudarà a defensar-nos sanament de les angoixes que ens volen inocular “certes autoritats”. L’angoixa falsa o desmesurada no ajuda a mantenir un equilibri mental i interior per poder equilibrar: el tot i la part. I cal poder albirar que no és qüestió apocalíptica, sinó d’apocalipsi. L’apocalipsi és revelació, nova manifestació, nou programa: un nou paradigma. L’apocalíptica és la destrossa, la ruïna, la mort física, psíquica i interior com a programa.
La postpandèmica permetrà una nova creació, una nova consciència, una nova visió: un pas més en el progrés integral de la Humanitat. Això, sí, després d’enterrar els morts amb molt de dolor, de resoldre les problemàtiques econòmiques amb molt de sacrifici i, tal volta, fent més mal a molta gent que el mateix virus. Però hem de poder veure el bosc. L’horitzó per madurar i esdevenir els Éssers Humans més humans.
Cal superar aquesta supèrbia humana, aquest odi a la diferència, aquesta cobdícia reptiliana, aquest no suportar el pensament diferent. Excloure el que no és de la mateixa raça, del mateix sexe, de la mateixa religió, de la mateixa classe social o de la mateixa cultura. Cal prendre una nova consciència després d’aquesta epidèmia que ha estat mundial, que no ha respectar ni diferències, ni privilegis, ni edats ni res. El coronavirus ha fet posar de genolls a un món ple d’orgull, ple de poder, ple d’ambició. Una sotragada forta a la supèrbia de classes poderoses i excloents.
La nova consciència ha de fer-nos més humils, és a dir, acceptar la nostra limitació que és allò que ens fa humans, dignes i respectats. Incloure a tothom en la fraternitat més que en la solidaritat. Una llibertat per a tot Ésser Humà que ens ha de portat a una igualtat. Qualitats que no són únicament de la racionalitat, sinó de la raonabilitat que percep la totalitat i la integritat de la Humanitat. Perquè la Humanitat sense la interioritat o l’espiritualitat continuarà sent una dificultat com bé diu Edward Wilson (1929): “El vertader problema de la humanitat és el següent: tenim emocions del Paleolític, institucions medievals i tecnologia pròpia d’un “déu”. I això és totalment perillós”. I encara afegeixo un pensament de Rudolf Steinar del 1917, any de la gran grip: “L’ésser humà sense espiritualitat no pot avançar”.
Hi ha hagut una pandèmia letal que ens ha frapat la vulnerabilitat i la fragilitat física com la interior. I ens toca ser-ne ben conscients. Però en aquest passatge de la nit fosca, alhora, hi ha molta llum que ens fa albirar un millor horitzó. Persones altruistes, generoses sense rebre aplaudiments i reconeixements, com d’altres, que s’ho mereixen certament. Solidaritat sense fronteres. Missatges i paraules de suport. La tecnologia en funció de la societat i necessitats. Confinaments que s’han viscut de mil formes diferents.
Haurà estat aquesta situació bona per reflexionar, canviar, madurar, ser crítics d’un materialisme salvatge, destructor? Per passar d’unes societats abocades a la competitivitat per un neoliberalisme de patró a esclau? Ser conscients de les noves esclavituds en nom d’un millor món en progrés, quan el progrés no té límits i demana més víctimes pel seu lucre insaciable? Per valorar l’amor romàntic, com un amor vertader, com també, l’amor d’entrega com l’amor incondicional i d’altres formes d’estimar?
L’albada pot il•luminar-nos per tal de veure millor i construir una situació postpandèmica amb maduresa integral. Madurar ens ha de portar a considerar que l’ego no és el centre del món sinó que ha de respectar la Natura, el planeta terra, la Mare Natura. Un ego que sigui un bon gestor i no un propietari. Sinó, quin planeta deixarem als fills, als nets, als besnets, a la futura Humanitat? Cal començar a comprendre que tot està integrat, tot coordenat, tot relacionat. Que cada cosa és alhora tot i part. Cada Ésser Humà és un tot o kosmos petit, però alhora és part del Kosmos. Què bonic i meravellós poder contemplar silenciosament aquesta nova albada! Quina nova visió o quin nou nivell de consciència!
Però alhora no hem d’oblidar que els nostres peus trepitgen terra, el seu metre quadrat, que té un espai i temps. Es el nostre “kosmos” del qual n’hem de ser responsables, viure amb goig i plaer sense mai oblidar que és terreny conflictiu per la pròpia dinàmica de la nostra totalitat humana, però inacabada. Una gestió de les emocions reptilianes per esdevenir bondat, bellesa, veritat i amor. Paraules sonores, però que han de poder esdevenir actes. Actes que faran una etapa postpandèmica amb visió integral. Tot inspirat en la Saviesa Humana, la font de la qual està en la fondària de cada u que cal educar-la, que és fer-la emergir. Aquest esbadellament nou ens portarà a aquesta terra nova, que ha estat adobada pel dolor, la mort, la destrucció com també la generositat, la fraternitat i l’amor.
Una nova aventura està arribant, per no dir que ja ha començat: ens hi apuntem? I convé no oblidar, certament, que la pandèmia no és cap càstig de Déu ni del Destí, però pot ser una Resurrecció, una Transformació, una nova presa de consciència o un caminar amb Maduresa Integral. Aquesta és el repte,que ja ha començat: una noca albada ens mostra un nou horitzó postpandèmic, més humà?
Jaume Patuel és pedapsicogog, psicoanalista i teòleg. Professor de la Formació Permanent als Jesuïtes de Sant Cugat del Vallès com del Institut de la Salut Mental de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona
e-mail:jpatuel@copc.cat
Tant de bo el teu missatge esperançador imperi en els esdeveniments futurs. M’agrada molt la distincio entre apocalipsi i apocalíptica. No son opossats ja que sovint perque neixi quelcom nou ha de morir el que hi ha.
Estic d’acord amb tú en que aquesta pandemia posa en questió la supèrbia i prepotència. Malauradament no és igual per tothom. El Covid19 s’està encebant amb els més vulnerables. Gracies Jaume.