CLAM SILENT
en temps infinit, quan l’aire
negre tentineja en el minso
degoteig de respir
de tons de grisa pedra,
enmig de la fosquedat a la via, a
prop de la boca del riu, on les aus no
volen fer niu,
i tu esmicoles el polsim dels minuts en
la solitud i la vida negada a tants, per
tantes hores tan desiguals,
…
i després, en el dol de la distància,
un plegat de síl·labes
retallades en el revés d’estretes voreres, criden
que la primavera és ara silenci,
que el temporal cruix arreu i sense treva,
fins que en el silenci neixin
llavors de primavera.
lluïsa, 25 març 2020, versos de quarentena
Lluïsa Etxeberria