CLAM SILENT

en temps infinit, quan l’aire

negre tentineja en el minso

degoteig de respir
de tons de grisa pedra,

enmig de la fosquedat a la via, a

prop de la boca del riu, on les aus no

volen fer niu,

i tu esmicoles el polsim dels minuts en

la solitud i la vida negada a tants, per

tantes hores tan desiguals,
…

i després, en el dol de la distància,

un plegat de síl·labes

retallades en el revés d’estretes voreres, criden

que la primavera és ara silenci,

que el temporal cruix arreu i sense treva,

fins que en el silenci neixin

llavors de primavera.

lluïsa, 25 març 2020, versos de quarentena

Lluïsa Etxeberria