Confinament

Obra original de Pilar Barbany

Estem confinats, què significa això?
Estic a casa, porto ja setze dies i només surto a comprar el pa i algunes coses de menjar que ens fan falta.
Els carrers estan buits pràcticament, vas veient de tant en tant alguna persona que acompanya un gos… o millor… algun gos que treu a passejar la persona, ja que sortir amb la mascota esta permès i els veterinaris alerten de l’estrès que molts gossos estan patint de tant sortir al carrer. També veus passar transeünts amb alguna bossa al braç, perquè quedi clar que el motiu del passeig és anar a comprar.
El govern ho ha deixat ben clar: no es pot sortir de casa, sinó és per anar a comprar productes de primera necessitat (medicaments, menjar i tabac, els estancs estan considerats establiments necessaris i per tant estan oberts) o passejar el gos.
La majoria de persones amb les que em creuo (a més d’un metre de distància) porten mascareta i guants de plàstic blau. Encara que fa sol i l’atmosfera està neta per l’absència de contaminació (efecte col·lateral bo del confinament) es respira un ambient inquietant, podríem dir que el sol el veig de color gris i l’aire és dens i costa d’empassar. A les botigues de menjar es fan cues silencioses, són llargues per la separació que deixem entre les persones, com també es fa llarga l’espera per entrar-hi, comprar el més ràpid possible i marxar de pressa a casa…a confinar-nos, i sentir, no se si amb un cert autoengany que estem aixoplugats del maleït virus que segons ens han dit els experts que són els únics que l’han vist, porta una corona, i te molt de poder per a fer molt mal a tothom qui trobi al seu camí.

Soc a casa i gaudeixo de cadascú dels seus racons que tenia oblidats, dels armaris amb calaixos i tresors a dins, de la música no escoltada, del temps que sembla allargar-se indefinidament…i a casa tot està tranquil, des de la terrassa el sol sí que brilla i escalfa i hi ha un silenci que permet sentir els ocells. A casa em sento segura.

Començo a adonar-me que estic en una mena de búnquer, construït per a defensar-me del perill extern, del món on fins fa setze dies jo podia viure, tot i saber i experimentar en el dia a dia que no era l’ideal, però que el podia trepitjar i caminar per tota la seva complexitat i , em sentia capaç de defensar-me de les seves amenaces. En aquest món hi ha els amics i les seves abraçades, les filles, els nets i la neta amb les seves moixaines, el contacte personal i emocional amb els meus pacients i per què no, la cervesa que es pren en un bar amb el company de tota la vida i que te el gust de la felicitat que donen les petites coses de cada dia.

I avui, en el setzè dia de confinament, miro per la finestra i fa un dia gris i fred, fins i tot diuen que potser nevarà, i també sento la grisor a dins de casa. L’aïllament no el sento com una eina que em dona seguretat, més aviat el sento com una opressió i m’entristeix. I recordo una imatge de les que s’envien per whatsapp en la que surt una família a dins d’una gàbia, assentats al sofà amb l’ordinador, com si no passés res, i el nen agafat als barrots de la gàbia mirant a fora i veient tot d’ocellets volant lliures… podríem dir que ara em sento com aquest nen.

Autora: Pilar Barbany Falo

pbarbany@copc.cat