Sobre l’abordatge de la diversitat sexual en l’àmbit psicoterapèutic: cloenda V Jornada de l’ACPP a Granollers

2017-06-01-23-54-57-1

 

El passat 13 de maig es va celebrar la V Jornada que va organitzar l’ACPP i que aquest cop es va dur a terme a Granollers, amb el títol: “La diversitat en l’àmbit psicoterapèutic”, on es va poder debatre i aprofundir sobre els aspectes psicoterapèutics vinculats al abordatge de la diversitat sexual. L’acte es va dur a terme a l’Hospital General de la ciutat i se’m va oferir la oportunitat de poder fer el seu tancament. Aquest article forma part de les meves reflexions aportades en la cloenda de l’acte.

La jornada va contribuir a ampliar la perspectiva clínica sobre la identitat de gènere, i l’ampli espectre en la que aquesta es manifesta. En aquest sentit, es d’agrair que l’ACPP abordés un tema tan complex, que posa de relleu les dificultats a nivell social que certes persones han d’afrontar per a ser acceptades, i el rebuig i l’ostracisme que moltes d’elles encara pateixen.

L’ACPP per tant, com a associació de psicoterapeutes, demostra un cop més que no vol ser aliena a les problemàtiques socials a les que s’han d’enfrontar en la seva pràctica diària, els professionals de la salut mental.

Així al llarg de la jornada i dels diferents casos exposats, vam poder escoltar experiències de rebuig o d’invisibilitat, dificultats diverses en la construcció d’una identitat, on el cos no acompanya, però potser tampoc ho fan prou les persones que hi ha al voltant, a l’hora d’aportar comprensió, suport i recolzament. Què important és la mirada de l’altre en la construcció de la nostra identitat. No sentir-se acceptat porta a la persona a interioritzar un rebuig que genera dolor i molt patiment. En aquets sentit, van ser molt interessants els conceptes introduïts per l’Araceli Baillo “d’homofòbia i transfòbia interioritzada”, i veure com poden conduir a les persones que els pateixen a establir vincles basats en relacions sadomasoquistes per la dificultat d’integrar aspectes masculins i femenins propis, o a romandre atrapades en relacions de maltractament, dures i colpidores.

La jornada va permetre compartir diferents experiències clíniques que per la seva riquesa i complexitat, demanen ser pensades i reflexionades més enllà de la seva exposició, a fi de millorar els abordatges i enriquir les nostres aproximacions clíniques, tant en la seva vessant teòrica, com aplicada.

Com vam poder escoltar, el sexe biològic no està necessàriament relacionat amb la construcció de la identitat de gènere. En certes persones pot no tenir gaire a veure i això genera una conflictiva interna important i intensa, que en el millor dels casos convida a la persona a transitar per un camí d’acceptació que no és gens senzill, i que està ple de dificultats a nivell personal i també social.

Com a reflexió afegiria que la diversitat en el àmbit de la identitat sexual, considerada aquesta com un aspecte important i constitutiu de la personalitat de tot individu, ens interpel·la de nou sobre la complexitat de tot ésser humà.

Portar aquesta diversitat a llur acceptació, sigui potser el nostre repte i també, la nostra responsabilitat com a professionals de la salut mental i sobretot, com a persones que tenim cura del proïsme.

Totes les persones recorrem un camí interior en el que ens anem conformant, com individus, amb una identitat que ens és pròpia, i que construïm mitjançant les relacions amb els altres, primer amb els nostres progenitors, si tot va bé, començant amb la mare que ens porta a la vida i ens nodreix , i més endavant amb les persones que ens envolten, familiars, amics, companys, etc.

La identitat és tendra al començament, i per tant, susceptible de veure’s afectada pels embats de la realitat. Escomeses que poden venir en forma de rebuig, intolerància, incomprensió, aïllament, indiferència, marginació, i qualsevulla que vingui a sumar-se a aquest sentir-se diferent, i fruit d’aquestes diferencies, no acceptat en certes circumstancies. Més notori quan les diferencies es fan paleses en la identitat sexual. No respondre al patró socialment més acceptat pot ser viscut com una amenaça a l’hora de mostrar-se davant del demés, sobretot dels éssers estimats o més propers, i de retruc vers un mateix.

No en va, bona part de la nostra feina moltes vegades recau en el fet d’abraçar la interioritat de l’altre en tota la seva complexitat, donar-li un espai de reconeixement, de respecte, per tal que a partir d’aquí, es pugui reprendre, o encetar, un camí de construcció de la identitat malmesa, d’estimació i reconciliació d’aspectes propis que d’antuvi resultaven intolerables, o poc acceptats fruit dels cops soferts en el passat en la relació amb els altres.

Potser calen més espais de reflexió com el que va organitzar l’ACPP, on es pugui mostrar i donar en certa manera, testimoni d’aquesta diversitat, que és complexa i que adquireix tantes formes com persones hi ha en el món, i de com tanmateix, totes elles tenen cabuda mentre hi hagin d’altres disposades a fer-los un lloc.

És responsabilitat de tots per tant, dels professionals del món psi també, el generar les condicions necessàries per tal que aquest lloc sigui possible, des d’aquest apropar-se a l’estudi i la comprensió de la diversitat sexual amb una mirada que no prejutja, ni tampoc censura o fa ús del diagnòstic per sentenciar, ans al contrari, possibilita que emergeixi la autenticitat de cadascú, llur mon intern, amb la confiança necessària per a que es pugui expressar i trobar en el treball psicoterapèutic, tal com mostraven els diferents casos presentats, vies de realització que facin possible el creixement i la maduració afectiva de tot individu.

Per acabar voldria portar-vos a la ment una imatge que em va resultar tendra a la vegada que reveladora de com un canvi en la forma d’entendre el món, de copsar la realitat, pot possibilitar atribuir nous significats a concepcions preestablertes.

Em refereixo a la descoberta recent sobre els amants de Pompeja. En una noticia publicada a Internet el passat mes d’abril, s’explicava que les dues figures que van romandre abraçades, sorpreses pel foc del Vesuvi, si bé en un principi es va creure que podrien ser dues dones abraçades, tothom va acceptar al cap de poc temps que es tractaven d’un home i d’una dona, fruit de l’estereotípia imperant.

Doncs bé, ara investigacions recents efectuades sobre l’anàlisi de l’ADN, han portat a la llum que els cossos dels amants de Pompeja pertanyien en realitat a dos joves de sexe masculí, d’una edat compresa entre els 18 i els 20 anys, i el TAC que s’ha dut a terme revelava a més que els dos homes no formaven part de la mateixa família. El responsable actual de les excavacions concloïa que si bé no podien afirmar de forma fefaent que fossin amants, tenint en compte la seva posició, era de suposar que sí que ho eren.

Tal vegada aquesta imatge de dos homes abraçats, donant testimoni del seu amor a través del segles, pugui emergir aquí i ara, entre les cendres del passat, com una senyal d’esperança cap un futur més integrador, entenent i acceptant que venim d’una història on la diversitat sexual forma part també de la nostra filogènesi com a espècie humana.

Xavier Pérez Pérez
Psicòleg Sanitari col. 10826
Psicoterapeuta (FEAP-ACPP)
xaviper@copc.cat
www.DevelopThinking.cat