RICARD III

1_DSC_5811.0.0

 

Al TNC es representa aquesta tragèdia històrica de W. Shakespeare. La interpretació de Lluis Homar i la resta d’actors és immillorable i el mateix qualificatiu es mereix la direcció, traducció i original escenografia.

Però el que vull compartir amb vosaltres és la mirada psicològica que m’ha inspirat. Clarament Shakespeare s’endinsa en les passions humanes de manera tant colpidora i profunda que cap teoria psicoanalítica el deixa enrere.

El personatge de Ricard III ens fa pensar abans de tot en el que Rosendfeld descriu com la Idealització de la Maldat; una manera narcisista de mantenir el self cohesionat sense caure en l’ensorrament psicòtic. Ricard és un home ferit, mancat, carent. La seva minusvàlua física és des del braçol. El claustre on va ser gestat ja el va fer esgarrat i els braços que el van acollir en comptes de calor el van rebutjar. Ricard esta ferit des del inici com altres personatges de tragèdia com Edíp ferit en néixer.

L’amor de la mare engega el mecanisme de fer-se humà en el sentit més abastable del terme. Ricard necessitava aquest amor tant o més que tot nen perquè ell venia deficitari. Li calia ser compensat per poder equipar-se millor a la vida. Però en lloc d’això el seu naixement també va ser una tragèdia de la mare. L’odi, el ressentiment, el greuge, l’enveja per tot el que no podia posseir (amor, bondat, desig, compassió) era objecte de destrucció provocant li satisfacció per la revenja i donant-li una identitat definida de ser i estar en el món.

Hom es pregunta si la bondat o la maldat son un dilema o una elecció. Perquè de la maldat d’en Ricard en sabem per la complicitat que té amb el públic. El que ens ensenya i tal com és comunica amb els altres és una disfressa d’adul·lació, humilitat i modèstia que confon i sedueix. Llavors podem suposar que ell sap de la bondat. Encara que sigui simulada per manipular i destruir als altres en te coneixement. Hagués pogut escollir per la bondat, però això l’hagués col·locat en el mon en un lloc més poderós, hagués hagut d’acceptar-se mancat, limitat, espantat i necessitat. Ricard sap manipular, seduir, coneix quins fils ha de tocar en els altres per tal que puguin fer al seu favor malgrat provocant el rebuig en tots els demes. Toca diferents tecles, en alguns compassió però sobre tot la promesa de poder, corrompin les animes que toca. Així dons, totes les passions humanes es fan presents a l’escenari fent-nos sentir que tots portem un petit Ricard dintre.

En la segona part Ricard, gracies a les seves argúcies, aconsegueix el poder del tron d’Anglaterra. Comença a sentir por a que tota la seva maldat es torni cap a ell i ser tractat com ell ho ha fet, el que entenem com retroalimentació agressiva.

Ricard dorm i somia que tots el que ell ha mort el venen a veure, angoixat és desperta del mal son però la realitat és idèntica, no hi ha escapatòria. El perill no està afora, esta dintre i d’aquest perill no ens podem escapar, només podem enfrontar-lo. En el fons crec que no nomes som circumstància de les nostres histories, alguna cosa podem fer, també podem optar per alimentar la bondat o la maldat. I nosaltres com a psicoterapeutes podem fer molt per aquells que senten i esperen que els podem ajudar.

Elizabeth Llorca