La importància de l’amistat en la salut mental

sola-en-la-playa

Fa dies que vull aprofitar l’oportunitat que em va brindar la meva psicòloga per poder participar en aquest bloc però no sabia de què i com començar a escriure… fins avui. Suposo que avui puc escriure sobre un tema que m’ha afectat personalment i, sobretot, admetre per escrit que “tinc un problema de salut mental” i anar un pas endavant cap a la millora.

Tot i que aquest escrit parli de l’amistat, és inevitable que critiqui o faci una crida per la importància i educació sobre la salut mental. Molts de nosaltres creixem pensant en què la salut només afecta al físic fins que arriba un dia en què no tens cap malaltia (física) però alguna cosa no rutlla. No rutlla perquè notes que alguna cosa no va bé però passen els dies, mesos i anys i fins que no acudeixes al professional adequat no descobreixes la salut mental i com n’és d’important.

I aquesta ignorància ens pot afectar directament o quan intentem ajudar a algú que sabem que no està bé. Però amb una bona educació sobre salut mental podem aprendre i conscienciar-nos de com els nostres actes poden commoure i influenciar a la persona afectada, tant positiva com negativament.

En el meu cas, apart d’incomoditat arreu un dels grans problemes que tinc és el de sentir-me sola, encara que estigui envoltada de gent. Fins i tot jo sóc qui provoco aquesta solitud evitant quedar amb gent/amics perquè no tinc forces de posar-me la careta de “ei, tot va bé” o “somriu i fes somriure o et preguntaran què et passa”.

I, tot i aquest sentiment de solitud crònic, he après com n’és d’important l’amistat en la salut mental.

Perquè quan parlo d’amistat no em refereixo al sentiment adolescent que totes són meravelloses. No. D’amistats n’hi ha de tot tipus i de tots els graus, i t’adonaràs que amb algunes és millor portar màscara mentre que amb altres, les que de veritat t’ajudaran, podràs ser tu mateixa. La tu-trista, la tu-perduda, la tu-depressiva.

I si escric aquest text és per un fet recent a la meva vida, i és que un molt bon amic que formava part del gran grup de persones que no entenen de salut mental, per fi ha vist que el millor que pot fer per ajudar-me és entendre’m i, sobretot, respectar que estigui com estic.

El seu ell d’abans insistia en recomanar-me diferents tipus d’ajuda i s’enfadava quan no seguia els seus consells. Ho vam parlar en vàries ocasions i no obtenia cap resposta per part meva que li agradés. Es frustrava i, tot i que no ho volíem, ens vam anar allunyant. Però per fi ha entès que si no seguia els seus consells no era perquè no volgués, sinó perquè no sabia com fer-ho. I, per fi, ha deixat de donar-me consells per estar al meu costat.

Perquè, sí, necessitava i necessito ajuda però fins que no vaig acudir a la meva actual psicòloga no vaig saber quanta. No necessito que el meu voltant es bolqui sobre meu per intentar-me ajudar, necessito les adreces adequades per seguir el meu propi camí.

I està sent un procés llarg i ple de llàgrimes però, per primer cop en molt temps, quan em sento sola en el fons sé que no n’estic.

 

Montserrat Puñet

Deja un comentario