El valor d’un regal el dia de Reis

regalos-salen-corazon_1_750940

 

Voldria compartir amb vosaltres una reflexió sobre l’acte de regalar tan present en aquestes festes nadalenques que tot just acabem de celebrar. Any rere any observo amb preocupació i amb un silenci còmplice doncs jo també hi participo en aquesta dinàmica, ho reconec, com allò material s’imposa al simbòlic, i el superficial i concret, al profund.

El gest de regalar sembla així mancat de sentit, i tal vegada per això el nostre esforç estigui posat en omplir-lo mitjançant la compulsió, que fet i fet només provoca més buit i frustració, i així tanquem un cercle que cada vegada costa més de trencar.

D’aquesta manera dóna la sensació que si no es regala i molt, aquestes festes ja no són el mateix. Però quin és el valor d’un regal quan aquest forma part de l’abundància? On queda el sentit del gest quan aquest es repeteix fins més enllà de la sacietat? Quants nens queden presos d’una espècie de frenesí desembolicant regals un darrere l’altre, sense poder gairebé detenir-se, aturar-se a jugar i sobretot, fer-ho amb la persona que se l’acaba de regalar.

Jugar és també compartir, estar amb l’altre i entrar en la dimensió de la relació, on hi ha altres persones que hi participen i aporten el seu sentir, amb qui és possible riure, barallar-se, reconciliar-se, amb qui divertir-se i en definitiva, compartir l’experiència de viure.

A la vida de l’adult això també passa en formes més elaborades però igualment frustrants, si es converteixen en buides i inoperants. De què serveix ser expert en una matèria, dominar un art, sinó pots posar-lo en relació amb els altres? Em fa pensar quan una persona em trasllada la seva frustració perquè allò que esperava rebre no era només una resposta concreta al seu problema, sinó una major dedicació per pensar amb ell sobre allò que tractava de comunicar, fins que el seu dubte, inquietud, problema quedés realment atès, que no vol dir necessàriament, resolt.

De la mateixa manera que a través d’un regal no sempre aconseguim transmetre tot el nostre afecte, tampoc donant solucions o consells sobre els problemes dels altres, aconseguim necessàriament transmetre que realment hem sabut comprendre o atendre les seves necessitats.

L’amor que sentim per les persones que ens envolten, s’expressa més per la dedicació amb la qual els tractem diàriament que no tant per saciar puntual i compulsivament les seves necessitats, sense preguntar-nos realment què hi ha al darrere de les seves demandes. Moltes vegades la resposta a aquesta pregunta no està en allò que podem donar un dia en particular, ni en la quantitat en què podem fer-ho, sinó en cóm ho fem, i amb quina dedicació, mim i cura oferim el nostre temps cada dia, perquè realment arribi a l’altre que allò que fem, està al servei de vetllar per la relació que hi ha entre tots dos.

Per aquest any de nous propòsits, us convido a regalar, a oferir el millor de nosaltres mateixos, en tot allò que realitzem a diari. Us animo a que els altres se sentin reconeguts a través dels nostres gestos, com aquell nen que va néixer pobre en un portal de Betlem, i que es va sentir segur algú especial, en rebre les ofrenes que li van dedicar uns Reis Mags vinguts d’Orient.

Siguem doncs Reis Mags tot l’any!

 

 

Xavier Pérez Pérez

Psicòleg Sanitari Col.10826

Psicoterapeuta (FEAP-ACPP)

 

Deja un comentario