ENS ENGANYEN O ENS ENGANYEM?
Sovint lamentem que ens enganyen els polítics, algun amic, la parella o un company de feina. La llista en seria llarga. És cert que la mentida és al cap del carrer. És cert. Aquesta és la mentida social. Aquella que fem servir per no haver d’assumir la responsabilitat o les conseqüències del que fem o del que no fem. Aquella que utilitzem per aconseguir allò que volem per la via ràpida i fàcil. D’aquesta mena de mentides en som del tot conscients. Sabem que ens hem llevat tard per arribar a la feina, però ens exclamem de l’embús de trànsit…
Però la falsedat no només ve de fora, dels altres. Els pitjors enganys són els que ens en fem a nosaltres mateixos d’una manera més o menys conscients. I per què aquesta necessitat d’enganyar-nos? El que passa, com ens adverteix la col·lega Laura Gutman, és que podem admetre només una petita part de la realitat que ens envolta. Acostumem a tolerar només allò que emocionalment ens convé. Això passa en diverses àrees de la nostra vida amb conseqüències de diferent calibre. Hi ha situacions i realitats de la nostra existència que no volem veure, que no podem acceptar ni entomar perquè són massa doloroses. Les apartem de la conciència, les tapem i ignorem en un intent infructuós, i a vegades desesperat, de fer desaparèixer allò que ens fa mal, que no ens agrada.
A la cerca de la veritat personal
Apropar-nos a la veritat té a veure amb un recorregut intencionat i genuí per conèixer-nos més i millor. Endinsar-se en la cerca de la veritat està vinculat amb la voluntat clara de fer-nos càrrec de la nostra vida, de les nostres eleccions i, al capdavall, del nostre destí com a éssers humans. La veritat personal es conjuga en primera persona del singular. Què em passa? Què sento? Què desitjo? Qui sóc? No són preguntes a respondre sinó una ruta a recórrer en el decurs de la qual anirem trobant respostes provisionals subjectes a revisió constant. La cerca de la pròpia veritat requereix sovint ajuda, acompanyament, i és a la base de qualsevol procés terapèutic profund, compromès i veritable.
Però no sempre ens atrevim a fer-nos preguntes, a qüestionar-nos. Sovint no podem suportar la incertesa del no-saber transitori. Se’ns fa massa costós el procés de mirar a dintre nostre amb honestedat i valentia. La por ens envaeix perquè no sabem que hi trobarem en els nostres escenaris interiors. Però saber la veritat sobre qui som, sobre què ens passa, què temem, …, encara que ens pugui semblar que serà desagradable, dóna pau i guareix. Viure agafat a falsedats fa mal, un mal que paguem amb escreix. L’engany ens obliga a viure d’esquena a la nostra veritable essència com a éssers singulars. La veritat sobre nosaltres mateixos, igual que una brúixola, ens dóna orientació sobre els camins a trescar, sobre les sendes a transitar. Sense una veritat pròpia que ens orienti com a éssers idiosincràtics, que sigui pal de paller on recolzem l’existència, estem perduts a l’empara de les autoritats anònimes (per exemple, l’opinió pública) o particulars del nostre temps.
En aquest mateix sentit, Erich Fromm va ser força clar i clarivident en el seu llibre La por a la llibertat: “l’home modern viu sota la il·lusió de saber el que vol, quan, en realitat, desitja únicament allò que se suposa ha de desitjar (socialment). (…) Saber el que realment un vol no és cosa fàcil com alguns creuen, sinó que representa un dels problemes més complexos que enfronta l’ésser humà. És una tasca que mirem d’eludir amb totes les nostres forces”. L’ésser humà “tem profundament assumir el risc i la responsabilitat de forjar les seves pròpies finalitats”.
Montse Fernández
Educadora i psicòloga