Jo, Nosaltres

2016-09-29-17-46-51-1

 

 

Arrel d’algunes situacions que vaig llegir fa poc a la premsa, situacions que es donen a nivell social i cultural, em va sorgir una reflexió sobre la dificultat de posicionar-nos com a individus dins una entitat més gran, que en aquest cas anomenaríem societat, sense perdre’ns en ella i sobre tot, sense perdre-la a ella dins nosaltres.

Neixem en el si d’una família -si tot va com seria desitjable-, i és a dins d’aquesta que podem créixer i anar adquirint la major part de bocins del que som en arribar a l’adolescència; és llavors que ens separem un xic del nostre nucli, o fins i tot hi entrem en conflicte per a poder construir la resta d’allò que serem i que voldríem ésser, per tal d’adquirir la nostra «personalitat pròpia». D’una forma breu i simple, és així com podríem entendre que es forma un «individu» (definició del diccionari de l’IEC: indivisible / ésser organitzat i independent).

Les persones han viscut sempre en grups o comunitats -no és en va que el nostre cervell compta amb un tipus de neurones específiques, les neurones mirall, que ens permeten empatitzar i comprendre les accions i sentiments d’altri-, però avui en dia aquestes «comunitats» són tan grans, tan globals, tan anònimes, que no ens importa gaire el que succeeixi en elles, sinó el que em passi a «mi». Amb el sorgiment del capitalisme, basat en gran mesura en l’individualisme de Locke i Hobbes, en defensar-se la llibertat individual per sobre de tot, les persones ens hem anat sentint cada cop menys part de quelcom més gran. Per a ambdós autors, la societat és només un instrument que ens ajuda a protegir alguns drets i a produir bens en quantitats més grans, i el capitalisme promou la llibertat de mercat per tal de satisfer interessos individuals.

I davant de tot això me n’adono que cada cop es valora menys i s’ataca més aquell cordó que ens uneix als altres, perquè ens torna vulnerables, perquè suposa obligacions, perquè no ens deixa ser «nosaltres mateixos», és a dir: no volem que res entri a dins nostre, i per tant, res no sortirà per a entrar dins els altres.

Tot es globalitza, les fronteres s’esvaeixen i creix el «tot», però es reforcen els murs que contenen a cada individu, i cada cop ens trobem més aïllats. Es donarà, també en aquest tema, l’efecte pèndul del qual parlen alguns historiadors?

 

 

Olga López Valle

Psicòloga i psicoterapeuta

 

 

 

Si vol saber-ne més:

– Individualisme:

http://biblioteca.itam.mx/estudios/estudio/letras22/textos4/sec_2.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Individualismo

– Neurones mirall:

– Societat actual individualista:

http://www.expansion.com/2015/02/10/entorno/1423569685.html

– Efecte pèndul:

http://www.elp-cvalenciana.org/el-retorno-del-pendulo/

http://www.lahaine.org/mundo.php/intelectuales-conservadores-teoria-del-pendulo

2 Comments

  1. Arkaitz Ugartemendia · 3 octubre, 2016 Reply

    Molt bona i profunda reflexió. Des de fa molt que li dono voltes a la dualitat entre individu i societat. D’alguna manera són adversaris que volem aniquilar-se però que es necessiten alhora. No pot haver-hi societat sense individu i l’individu no pot subsistir sense societat. Però com es pot solucionar aquesta contradicció? Les respostes que ens fem les ha de trobar cadascú, però per mi només n’hi ha una solució. Cadascun de nosaltres ha de prendre la consciència profunda de què alguna manera tot allò que fem, d’ençà que ens aixequem fins que ens tornem a dormir transcendeix la nostra pròpia individualitat. No parlo tant de ser vegà, pacifista o no comprar a grans superfícies ( no dic que res d’això estigui malament, només vull dir que no vaig per aquí), parlo del fet que cada decisió que prenem interactua amb la societat i que aquesta ho percebrà com una part d’ella mateixa. Segons el meu parer és imprescindible prendre consciència d’aquest tipus de responsabilitat.

  2. Pilar Barbany · 1 octubre, 2016 Reply

    Molt d’acord Olga!
    I en terapia veiem com els pacients agraeixen tant saber que el seu patiment no és únic i exclussiu d’ells, que és quelcom humà i compartit.

Responder a Pilar Barbany