Berggasse, 19

Bergasse

 

Fa aproximadament un mes vaig estar a Viena. Ja en les primeres passejades a peu descobreixo una ciutat que exhibeix sense pudor el seu passat de capital d’un imperi: avingudes grans, rics edificis, fonts molt boniques i palaus que ens evoquen temps passats d’esplendor polític i cultural. Puc imaginar carruatges pels carrers, salons de ball on l’aristocràcia dansa a ritme de vals, cavalls engalanats i en el rerefons de tanta fastuositat també veig el poble, homes i dones divertits cantant i alçant immenses gerres de cervesa per celebrar que la terra ha estat generosa amb ells.

Al passar per davant del palau Hofburg, molts turistes fan cua per veure el museu de Sissi, llavors recordo la bellíssima Romy Schneider en el paper d’Elisabeth de Baviera emperadriu d’Àustria, quina vida va ser molt menys glamurosa que la que ens van mostrar a la gran pantalla. Entre moltes altres vicissituds va patir la mort del seu fill Rudolf, possiblement a causa d’un suïcidi, cosa que la sumí en una profunda desesperació, i al cap de nou anys morí assassinada per un anarquista. Això succeïa l’any 1898. Justament un any abans de que el Dr. Sigmund Freud, nascut a Freiberg (ara denominada Príbor, en la República Txeca) i arrelat a Viena des de ben petit, publiques una obra per la qual seria reconegut dins i fora del món de la psicoanàlisi: Die Traumdeutung, (La interpretació dels somnis).

Quan tenia 17 anys i estava a punt de matricular-me a la Universitat, vaig escoltar la conferència d’una persona (no recordo el seu nom) que parlava precisament d’aquest Dr. Freud el qual explicava que existia un inconscient dins nostre que amagava veritats insospitades, i si aconseguíem desvetllar-lo ens curàvem dels símptomes que patíem. Potser no ho va explicar ben bé així però aquest és el meu record. Com tants joves, tampoc jo no sabia què volia estudiar, i aquelles paraules van despertar en mi tal interès que a l’acabar la conferència em vaig dirigir al conferenciant en qüestió i li vaig preguntar on es podia estudiar tot allò que ell havia explicat. Aquest va ser l’inici dels meus estudis de Psicologia en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Vaig tenir varis professors de Filosofia i d’Antropologia (no psicoanalistes) que ens parlaren de la importància que havia tingut el pensament de Freud en el desenvolupament cultural del passat S. XX. Marx, Freud i Einstein havien revolucionat sens dubte el coneixement. Tinc entès que les coses han canviat, i en la Facultat actual de Psicologia em sembla que es tenen força ignorats els coneixements de la psicoanàlisi que van ser cabdals per desenvolupar la psicologia i la psiquiatria, i que també van calar en el mon de l’art, en la literatura, en el cinema i en la cultura en general.

I pensant en els inicis del meu interès per la psicologia i més concretament per la psicoanàlisi pujo les escales que em duran al lloc on es va generar la major part d’aquest coneixement, un ampli pis situat en el primer replà d’un bonic edifici del carrer Berggasse 19, avui convertit en el Museu Freud. Aquí era on el professor vivia, tenia la seva consulta, pensava i escrivia les seves obres. Mentre passejo per les estances sento que han passat molts anys, les fotografies i els mobles antics em confirmen el pas del temps. A la meva ment venen els articles de psicoanalistes d’avui dia, quines lectures m’acompanyen en l’actualitat per comprendre millor els meus pacients, i m’adono de l’evolució que ha tingut la teoria psicoanalítica, la qual cosa posa de manifest que està viva, i sense adonar-me, d’algun racó, en surten Dora, el Sr. dels Llops, Emmy de N., l’home de les rates i molts d’altres que no han deixat el seu nom, i sento una entranyable emoció al pensar que ells van caminar per aquell mateix terra on ara jo trepitjo, i que entraven en la sala on Freud visitava, buscant una persona a la que poder parlar d’allò que els feia mal i van trobar una ment que podia també sentir i pensar com ells i que tal vegada en moltes ocasions això va ser el que els va curar el seu dolor mental.

diva museu

 

Pilar Barbany
Psicòloga i Psicoterapeuta de l’ACPP

1 Comment

  1. Xavier Pérez · 19 julio, 2016

    Benvolguda Pilar, potser com ens mostra al seu post, cal retornar al passat i passejar pels carrers de la memòria per recuperar la nostra essència. També com a psicoterapeutes del món psicoanalític, és important reivindicar un llegat que s’ha anat construint a poc a poc i que no és patrimoni d’uns pocs escollits, sinó que ans el contrari, ha esdevingut en benefici de tot el mon ‘psi’. No oblidar-nos d’on venim ens fa entendre millor com hem arribat a ser qui som. Gràcies pel seu article!

Deja un comentario