Tenir la raó, una actitud que emmalalteix

Tener-razon

 

 

‘Rodejat de persones que parlen, tothom sembla que té alguna cosa important a dir i tal vegada, per a ells allò és el més important, perquè és la seva raó’. La seva veritat i aquesta es manifesta a vegades amb la vehemència pròpia de qui està convençut, des del fons del seu cor, de que allò que defensa cal fer-ho amb tota la contundència que es pot, perquè sinó seria com entregar el món a la foscor de la més absoluta ignorància, o pitjor a la falsedat més cruel i indòmita que hom es pugui imaginar. Vet aquí l’establiment del dogma.

Potser alguns defensen els seus postulats, les seves pròpies veritats com si fossin la veritat del món, perquè d’altra manera, si allò fos no sols qüestionat, sinó destronat per la força d’una altra raó més forta o contundent, llavors s’enfonsaria amb ella el seu món i ells a més serien arrossegats per l’abisme de la vanitat ferida. Per tant, la defensa de la raó, s’esdevé com la defensa de la pròpia identitat, és el Jo el que està en joc i aquest ha de sobreviure, si cal per sobre dels demés.

Fa poc vaig llegir a la contraportada del diari “La Vanguardia” el concepte de “pensament dèbil” encunyat pel filòsof Gianni Vattimo, concepte que em va semblar molt interesant ja que al contrari d’intentar tenir la raó com un absolut, defensa la plasticitat de les nostres idees, la capacitat per transformar les nostres concepcions al llarg de la vida, en funció de les nostres experiències vitals, per fer-nos més forts, jo diria més saludables, en la mesura que ens ajuda a poder alliberar-nos dels dogmes o de les creences absolutes, i per tant, de la violència que d’aquestes es pot generar. En tenim mostres malauradament d’aquesta violència en les expressions del terrorisme que fuetegen el nostre món, per tot arreu.

‘Tot el que no pensa com jo, està contra mi’. Sembla aquesta tal vegada, una idea bastant estesa de manera inconscient en la societat en la que vivim, una societat un prima l’ego i l’individualisme per davant de valors com la cooperació o la solidaritat. Una societat malalta al cap i a la fi, on mantenir actituds saludables és cada cop més difícil.

Si entenem la veritat com un constructe que neix de l’entesa entre dues persones, parlem d’una visió del mon que per a que sigui vàlida, ha de ser necessàriament compartida i és més, compartida sense coaccions sinó a partir del respecte per la llibertat de cadascú a tenir la seva pròpia visió, el seu propi punt de vista.

A la vegada, per fer realitat aquesta veritat compartida, la lliure visió personal de cadascú hauria de ser prou dúctil i generosa, per poder modificar-se, o per transigir en favor d’una perspectiva més amplia, que inclogui la de l’altre, per fer-ne entre els dos una de nova, més rica i per tant diferent de l’original. És així una veritat constructiva en la mesura que es crea o es construeix a partir del pensament compartit, des de la suma de dues intel·ligències que s’apropen i són capaces de cooperar una amb l’altre.

Escric aquests mots i em ve al cap de nou la sensació de que algú podria pensar que estic defensant un ideal, quelcom allunyat del dia a dia o que es perdut pel pas del temps, i tanmateix, em recorda el treball psicoterapèutic que tractem de fer a diari amb els nostres pacients; enfortir-los, tractar de que visquin una vida emocional més saludable, transmetent un model de pensament que pugui qüestionar les pròpies creences en les que hom ha construït la seva interioritat, i que potser en un moment donat ja no serveixen, i per aquest motiu, aferrar-se a elles tan sols el condueix al desànim i al empobriment de l’ànima.

Arribats a aquest punt potser cal cercar ajuda per poder substituir-les per unes altres o transformar-les, a partir del vincle amb un terapeuta que faciliti el poder pensar sobre els propis pensaments, i a crear-ne de nous en companyia, compartint formes de pensar diferents, que enriqueixen i porten a descobrir noves vies per superar el malestar emocional que prové de les velles formes de pensar i veure el món, els dogmes malaltissos com podríem anomenar-los , i dels que ens cal moltes vegades fer un treball personal profund, per poder desprendre’ns veritablement.

Xavier Pérez Pérez

Psicòleg Sanitari col. 10826

Psicoterapeuta(FEAP-ACPP)

3 Comments

  1. Pere Llovet · 15 julio, 2016

    Molt bé Xavier! Un escrit curt que podria ser molt més llarg, amb idees profundes expressades concisament i quasi resumides. També plena de belles i suggerents expressions: “entregar el món a la foscor de la més absoluta ignorància”, “arrossegats per l’abisme de la vanitat ferida”, per citar-ne només dues. Felicitats i n’esperem més!

  2. Thais de Cruilles · 13 julio, 2016

    Grácies per aquestes paraules Xavi. M’ha agradat molt. Per reenviar a mes d’un conegut.

  3. Pilar Barbany · 13 julio, 2016

    Unes reflexions molt interessants i plenes de sentit en els moments històrics que estem vivint.

Deja un comentario