LA CAPACITAT CRÍTICA

pensar_es_malo

 

 

Al llarg de la meva experiència professional, que són més de sis dècades, entre la tasca de pedagog i psicòleg (pedapsicogog), sempre he tingut un leitmotiv a comunicar: Pensa per un mateix i opta en la vida per un mateix. I l’explicació que donava era que “si no és així, són els altres que pensaran en lloc teu i et creuràs que tens pensament propi, i són els altres que diran per on anar, creient que ets tu qui optes”. Ser conscient de la teva pròpia vida.   Certament que aquest leitmotiv era una forma de l’apotegma de l’entrada al temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’univers i els teus déus. En les altres cultures, també hi ha apotegmes en el mateix sentit que en la cultura occidental. I es pot comprendre perquè dues dimensions bàsiques travessen i sustenten l’Esser Humà: La paraula i la raó, impregnades d’emocions. Qualitats de base genètica, però que cal completar, desenvolupar i madurar. L’Ésser Humà és un ésser en devenir. Sempre s’està fent.

I aquest creixement perquè tingui lloc, a l’Ésser Humà li cal exercir la CAPACITAT CRÍTICA. Una capacitat inherent a l’estructura psíquica que permet que l’Ésser Humà vagi aprenent a ser conscient de la seva existència. A fer-se. Cal aleshores un criteri, un discerniment, una introspecció. Un seny. Em ve a la memòria un llibre d’un filòsof català, Jaume BALMES (1810-1848): El criterio. Publicat al 1845 i encara avui dia, diria, de plena actualitat. La darrera edició pertany al 2008. El llibre ens presenta com formar-se un criteri de la realitat. L’observació atenta de les situacions. No precipitar-se en jutjar i opinar ràpidament. Un llibre antic, però d’actualitat. Un clàssic.

L’Ésser Humà sempre té i exerceix l’actitud de crítica. L’exerceix conscient i inconscientment. Tant a nivell interior com exterior. Però el quòdlibet és si l’Ésser Humà se n’adona i és conscient que millorar la societat és a través de millorar-se un a si mateix. Si no ens adonem que xerrar més que parlar és conversa buida. Que molts pensaments són ideologia més que cosmovisió. Això porta a ser dominat i imposar una forma de veure el món que no és pròpia. Tot això pot viure’s com una doble vida, una esquizofrènia o paranoia. El món imaginari va per un costat i es presenta lògicament amb un discurs coherent, però un llenguatge que és paral.lel a la realitat del dia a dia. Un discurs ple d’idees però irreal o buit de contingut o nodrint les fantasies com l’infant que es creu els contes o els mites al peu de la lletra i se sent perseguit o atacat. Etapes molt primàries o regressives. No cal posar exemples teòrics. Cal només veure la nostra societat de marxamo neoliberal, pur i dur. Expressat amb el poder fàctic econòmic i el ball de bastons en el món polític. Allunyats per complet de la realitat social o del Poble. I el gran intent de posar “el” pensament únic o “la” cultura única no passa de ser un autèntic mecanisme de defensa per bé que inconscient: la intel.lectualització. Dit d’una altra forma “la ideologia”. La defensa aferrissada sense diàleg i recolzada no en la raó sinó en una llei, que es viu intocable de forma molt religiosa i primitiva. Això mostra la inseguretat, les incerteses d’una societat (o capa d’una classe social) que es defensa, de forma racional, però no raonable, dels atacs i de la gran angoixa amb la por de perdre la pròpia identitat per no acceptar la diversitat. Això que podem constatar socialment, al meu entendre, no és més que el mirall de la situació individual, fent ús del mecanisme de racionalització o justificació personal per no enfrontar-se també amb angoixa, por, paüra, esglai de perdre la pròpia identitat. La recerca de les màximes seguretats emocionals o interiors com les físiques o exteriors és a costa de perdre la llibertat. Contemplant tota aquesta situació , cal exercir la capacitat crítica de pensar, però amb un tarannà constructiu.  Per tant, pot succeir i passa que hi ha persones que en sentir opinions diferents a la seva, ho poden viure com àtacs a la pròpia identitat en lloc de saber escoltar per tal d’enriquir-se, créixer, madurar i viure en la pluralitat. El narcisisme pot quedar tan ferit, tan dolgut i sobre tot humiliat (en un sentit negatiu d’aquesta paraula), que les reaccions poden ser, a vegades,inimaginables. I en els aspectes inimaginables podem posar la venjança, plat que se serveix ben fred, emparada amb lleis oficials, però inhumanes. Lleis que poden arribar i arriben a la mort física o psíquica. Cal només obrir els ulls al nostre voltant. I probablement, emergint del nostre interior el sentiment de ràbia i sobre tot d’impotència. Aquestes emocions poden obnubilar la capacita de raonar.

Cal una capacitat crítica, però constructiva, positiva, evolucionada, madura, la qual no s’ha de confondre, en primer lloc, creient que la verbalització de sentiments és un pensament. Són sentiments verbalitzats i res més. Sense control i sense fonament real de pes. O creure, en segon lloc, que dir el que es pensa és dir una opinió; dir el que es pensa és un dir un pensament, no una opinió. En tercer lloc, l’opinió és fruit d’un treball interior i intel.lectual. I el més perillós és creure’s que en dir la seva opinió, cregui que és seva quan no fa més que repetir la del partit, la del grup, la de la premsa. Ho dit amb altres paraules. La capacitat crítica evolucionada o constructiva no confon els altaveus amb el micròfon. Els altaveus són aquests sentiments verbalitzats, aquests pensaments no pensats i dits, o aquestes opinions cregudes pròpies quans són dels altres. L’altaveu no té originalitat. Es un repetidor. N’hi ha moltíssims. Per contra, el micròfon és allò personal. És intransferible. Es aquell que sap el que vol i pensa. Però ha sabut saber què volen els altres, què diuen, què pensen, com senten. Ho fa perquè ha estat capaç de fer el mateix amb si mateix. Ha treballar el seu pensament comparant-lo amb les altres opinions. I quan dóna una opinió sap respectar les opinions dels altres. No vol imposar com tampoc vol que li’n imposin. Escolta perquè vol que l’escoltin. Hi ha la bidirecionalitat. El món exterior és reflex del món interior. Quant pesa l’ambient i com  impregna l’ànima.

Criticar es viu d’una forma com si fos fàcil malgrat tenir aquesta capacitat. Tenir la capacitat no es sinònim que hom sap criticar constructivament, evolucionadament o madurativament. Doncs no. Per pensar per un mateix, conèixer-se un a si mateix, cal informació de bona font. Reflexió personal. Unes emocions estabilitzades o en camí de madurar. L’experiència es el gran mestre de la vida si es reflexiona, sinó només se sentiran les batallates o anècdotes. Certament són interessants, però no són el motor de la vida.

El narcisisme o la supèrbia o l’orgull –element necessari per al creixement maduratiu en la confiança en si mateix i per una sana relació i convivència amb els altres- pot viure molt malament qualsevol comentari, idea, proposta o l’expressió de l’opinió aliena com atac, persecució, humiliació, submissió i d’altres reaccions negatives imprevistes, a vegades. I aleshores aquestes reaccions, de forma conscient i sobre tot inconscient, impregnen la reflexió i embolcallen els pensaments d’una forma tèrbia, perversa, unilateral no permetent que una persona pugui expressar la seva opinió, que pot ser ben constructiva, i aleshores ataqui també els altres. En aquest atac no hi ha diàleg, ni relació sinó tancament: un autisme brutal. Tant a nivell de persona com de grup (religiós, polític, associatiu….). Què difícil acceptar una crítica!!!!

Cal tenir en compte que la capacitat crítica constructiva cal elaborar-la, treballar-la. Es fruit de la maduració. La intel·ligència humana és com un molí. Treballa i està en funció tota la jornada, àdhuc quan la persona dorm (els somnis en són un bon exemple). Ara bé, la qüestió és què mol. Mol allò que se li posa. I la pregunta és: Què se li posa? Si no poso res, o no penso, és una il·lusió creure que no hi ha res. Tot el contrari, aleshores, es nodreix de fantasies inconscients i emocions reprimides (poden ser positives o negatives) o d’emocions primàries. Per això cal recordar els “pecats capitals” o les “passions primàries”: (Supèrbia, avarícia/cobdícia, enveja/odi, ira o irascibilitat, la gola o golosia, luxúria, peresa o mandra). Tot això emocional ho mol el molí. Com també la intel·ligència mol questes emocions primàries més elaborades, treballades. Madurades i que són: Humilitat, prodigalitat, estimació, afabilitat, sobrietat, sexualitat, diligència. Certament és un blat molt diferent. Un producte totalment sa. Quan es fa crítica, quin material o producte del molí es té per fer-la? I quina capacitat hi ha d’escoltar-les?

Per això el molí, donat com a capacitat en potència, cal treballar-hi bé i treure’n el màxim de profit. Cal per això unes eines. Eines de la nostra societat occidental del segle XXI. Una societat que va deixant el món agrari i ramaderia clàssic, una revolució industrial que encara port cua, superada. I entrem en un món digital, en una societat de canvi continu, creativitat contínua, coneixement nou continu. Davant d’aquesta voràgine del món digital cal anar cercant una millor crítica perquè la dinàmica i funcionament d’aquesta capacitat sigui a l’alçada en i per un món democràtic real i no aparent, mostrat en la societat civil, món polític com també món religiós. I sabem que l’economia mai ha estat pura ciència ni pura neutralitat, ans tot el contrari. La crítica constructiva sap que l’economia la mou ideologies o pensaments. I les ideologies o pensaments no són idees abstractes sinó fruit del molí o ment humana. Les ideologies siguin laiques o religioses o seculars no cauen del cel ni surten de l’infern. Emergeixen de l’interior de l’Ésser Humà. I a l’interior de tot Ésser Humà hi ha la confiança, l’estimació, el respecte, que és expressió de la dignitat humana de tot Ésser Humà (valors capitals) com també les passions capitals (poder, ambició, domini, exclusió i d’altres).

D’aquí la necessitat d’elaborar i madurar aquesta capacitat crítica primària, negativa o destructiva cap una obertura relacional, constructiva i evolucionada. Aquest treball permet tenir una escolta molt més fina. Què cal? Al meu entendre i fruit de l’experiència: En primer lloc (1), el silenci. Un silenci interior de sorolls per tal de saber auscultar-se. El ver silenci té com a germà bessó, la paraula. La meditació o el mindfulness, tant estès ja a les empreses. El ioga. Perquè serà? Aprendre a contemplar. En segon lloc (2), la comprensió. Es a dir,” prendre amb…”, copsar-se un a si mateix. Intuir els moviments interiors negatius, destructius. La raó copsa ràpidament una petita part de l’iceberg que és la estructura psíquica. Quant de gel amagat i que pertany a la corporalitat humana com l’iceberg no és més que l’aigua sòlida i encara no diluïda. La necessitat de l’empatia com de la simpatia. O posar-se en la pell de l’altre. Qui critica sanament, sap escoltar sanament les diferències, situar-se en la pluralitat. En tercer lloc (3), saber que no hi ha cap paraula, cap pensament que no estigui impregnat o embolcallat d’emocions i fantasies tant conscients com inconscients. Per això avui dia es parla tant, i a vegades no ben compresa, “La intel·ligència emocional”, que no és més que la maduresa integral. Queda lluny la teoria de raó i emocions com dos mons a part. Cor i cap és una sola i única realitat. L’Ésser Humà és més emocional que racional. És raonable. En quart lloc (4), la necessitat de nodrir-nos de la Saviesa Humana dels Mestres ancestres i dels Mestres actuals. Com saber escoltar l’interior o el Mestre que cada Ésser Humà té i neix amb ell. Els proverbis, els apotegmes, els refranys que són fruit de segles. Això permet anar a la recerca d’informació. Impossible criticar sense informació En cinquè lloc (5), la introspecció o saber videar la pròpia jornada per tal d’enriquir-se amb les coses portades bé a terme com aprendre a corregir les cancanetes trobades al llarg del dia. Creure que el conflicte que genera tota dinàmica és immaduresa o malaltís, és negar la realitat. En sisè lloc (6), aprendre a treballar en equip. A conviure amb els altres. L’Ésser Humà és un ésser relacional. No és un ésser aïllat, sinó fruit de relació. No és un autista, tancat en el seu món. És tota una alteritat. En setè lloc(7) l’ego, que s’ha d’enfortir, però no inflar, ha de saber situar-se en els diferents nivells de consciència per tal de saber què vol criticar o construir. Quantes dificultats per escoltar una crítica sana i positiva per no saber situar-se al nivell de l’altre i viceversa. Per tant, exercir una capacitat crítica demana anar als inferns d’un mateix i tot aquest propi coneixement és en bé d’un mateix, a més de ser-ho també per als més propers, dels més allunyats , de la societat, del món i del kosmos.

La capacitat crítica ha de fer veure que som una xarxa, relacionada tot amb tot, tothom amb tothom. Una visió dinàmica evolutiva de l’existència. I tota dinàmica porta i inclou, per pròpia definició –com he indicat abans- dificultats. I així pot haver-hi la diversitat i no l’unionisme. La pluralitat i no la uniformitat. Pluralitat d’ideologies o cosmovisions. La crítica per ser tal ha de veure que la imposició del pensament únic no afavoreix la capacitat crítica sinó la submissió. Mirem el mapa en el món de les dictadures o la disciplina inflexible dels partits polítics o la mà dura inflexible i inhumana dels principis econòmics, que són producte d’ideologies cobdicioses. Una ideologia que nega exercir la capacitat crítica o decisió pròpia és una vera dictadura. La uniformitat o un sol pensament, no és només una manca d’unió, sinó també inhumana. Qui ostenta poder, intenta anihila tota diferència o discrepància no amb la força de la raó sinó amb la raó de la força militar, ideològica o econòmica.

És cert que avui en dia tenim la pell més fina, una sensibilitat més forta, un nou nivell de consciència. Sortosament. Un canvi d’època, de paradigma , de cosmovisió en tots els ordres. I alhora hi ha moltes resistències d’una part de la societat que no vol canviar, no vol ser criticada, no vol moure’s. És pura inèrcia. Aquesta tendència pot viure’s atacada, anihilada, exclosa perquè es troba insegura, no té certeses davant d’una crítica constructiva. Ha perdut o han estat qüestionats tots els seus referents socio-culturals-polítics-econòmics. D’aquí la forta defensa davant d’una crítica que els sacseja.

Tot això comporta un treball personal interior de caminar cap al respecte a l’altre. I en aquest sentit cal a la nostra societat un coneixement molt més profund de la Psicologia. Ho poso en majúscula, perquè en majúscula és un concepte abstracte i no existeix. El que existeix són les persones del món de la psi amb diferents visions. Totes són vàlides i necessàries, però cap a d’excloure les altres. L’Ésser Humà és una figura polièdrica. O un diamant en brut. Cap ideologia, cap visió pot abraçar la totalitat de l’Esser Humà en el Kosmos. Cap crítica ha de ser absoluta, intransigent i única perquè no pot abraçar d’un cop d’ull totes els angles del poliedre ni pot netejar de cop un diamant. Qui ho pretengui, i s’ho creu, podria caure en una visió fanàtica, narcisista, megalòmana i la seva crítica a més de ser reduccionista, podria portar a monòlegs o a una forta paranoia. A poders absoluts i dictatorials, avalant-ho amb la llei i la força militar/econòmica. La història actual n’està plena. Cal obrir els ulls i informar-se. No cal recórrer al passat, que no vol dir que s’hagi de negar o prohibir la memòria històrica. La crítica ha de conèixer el passat per mirar el futur i resoldre el present. ¿Quina capacitat crítica emergeix d’un posicionament de tal envergadura? Quantes reaccions davant de la crítica. Acaba de sortir un llibre del psicoanalista de la Societat Espanyola de Psicoanàlisis , resident a Barcelona, Jorge Tizón, el qual títol es i ho diu tot: Psicopatología del poder. Un ensayo sobre la perversión y la corrupción(2015). Ens afirma i aferma que exercir la capacitat crítica constructiva és una eina necessària, imprescindible i urgent en aquests moments de la història de casa nostra. Però l’estructura psíquica té els seus mecanismes de defensa que el poden fer caure en els paranys dels poders exteriors com interiors. I també els mecanismes de creixements per ser crítics, constructius i fer créixer un món més sostenible. Perquè només i únicament tenim aquest món en un gran cosmos. No hi ha un altre món humà. La Terra és el nostre habitat. L’Ésser Humà ha deixar de ser el centre o l’antropocentrisme.

Es cert que fer una crítica ha de ser festa amb finesa, delicadesa, claredat i fermesa perquè prem botons de la nostra estructura psíquica inconscient que no vol fer canvis. La inèrcia és el seu estat i fugir dels malestars de tota mutació. La crítica sana i constructiva ha de recordar que és millor la veritat que la amistat. I és preferible el dolor de la veritat, que l’engany o la mentida, que tapa la ferida però no la guareix. O el pensament del savi i mestre Confuci (551-479 abans de C.) de plena actualitat per tal que la crítica sigui serena i no amarga o violenta: L’autèntic coneixement és conèixer l’extensió de la pròpia ignorància. I saber que Karl Marx (1818-1883) ens diu: “Les idees de la classe dominant són en totes les èpoques les idees dominants”. O el savi i mestre Jesús ( 6 a. Crist – 32 d. Crist): Féu la veritat amb estimació i la veritat us farà lliures. La qual cosa no treu una sana ironia, ni un bon humor ni una bona celebració.

La capacitat crítica no treu la festa. No és fàcil criticar ni acceptar-la.

No en va i per alguna cosa, l’Ésser Humà té inherent a la seva estructura psíquica aquesta capacitat crítica que elaborada, i no primària o sense pensar, porta a discernir, dilucidar, clarificar, esquarterar les idees inhumanes presentades com a creixement per a la Humanitat. La crítica ben feta transforma els éssers humans que volen ser humans.

Humanar és la tasca i taleia que tot Ésser Humà mitjançant la crítica madura ha de portar a terme com un bon vi, que li cal el seu temps, i no com el vinagre, fet mal bé ràpidament.

Cura valetudinem!! Tingues cura de la teva salut!, diuen els llatins, de Cicerò.

LA SALUT ÉS UN VALOR. I SI LA CAPACITAT CRITICA MADURA , CONSTRUCTIVA, EVOLUCIONADA, POSITIVA PRODUEIX EN FER-LA UN DOLOR INEVITABLE EN EL NARCISISME O ORGULL QUE ES SA, QUÈ SERÀ UNA CRITICA NEGATIVA, PRIMÀRIA. INCONSIDERADA, DESTRUCTIVA? LA REACCIÓ POT SER LETAL. I TOTA CRÍTICA PER SI MATEIXA PREM EL BOTÓ DEL NARCISISME/ORGULL DE L’EGO I SEGUEIX UNA REACCIO NEGATIVA DEFENSIVA QUE CAL SUPERAR. PER AIXÒ LA IMPORTÀNCIA D’UNA CRÍTICA SERENA I DELICADA EN EL TEMPS OPORTÚ.

 

Jaume Patuel

Pedapsicogog.

Deja un comentario