Algunes reflexions sobre la psicoteràpia a la vellesa

1447183389609

 
De vegades sentim a familiars i amics referint-se a alguna persona gran: ‘A la seva edat que vols, ja no canvia! ‘
Frase lapidària. Semblaria que el reafirmin: Tant la saviesa popular com el mateix Freud que en 1904 desaconsellava analitzar a persones majors de 50 anys
Ell tenía llavors 48 anys. Aquesta afirmació ha pesat durant molts anys. (FREUD, S. (1904) El método psicoanalítico de Freud. OC AE. T 7)

Han passat 110 anys
Però, és possible una psicoteràpia psicoanalítica a la vellesa?

El major obstacle en el tractament de les persones grans podem ser els mateixos professionals. Encara és un prejudici molt arrelat considerar l’edat com una contraindicació per a la psicoteràpia
A la meva experiència, les persones que no són abordables en la vellesa, solen ser aquelles que no ho han estat a cap altra edat, per la seva estructura de personalitat.

D’altra banda, patologies considerades de difícil accés (Trastorns de Personalitat, Trastorns Narcisistes) que no han pogut tractar anteriorment, en la vellesa, amb l’aparició de la dependència i en un entorn institucional adequat, es troben en millors condicions de ser abordades

Sovint els col•legues comenten que es plantegen preguntes com les següents: ‘És convenient aprofundir?’, ‘O és millor limitar-se a un «focus?’.
‘Es pot interpretar a una persona gran igual que a qualsevol altre adult?’, ‘O és millor no fer-ho i reforçar les seves defenses?’
‘És millor no ‘despertar’ determinades ansietats en les persones grans, ja que després seran difícils de tractar?’
‘Els objectius del tractament, seran limitats?’

La història ha anat passant, i determinats prejudicis semblen haver quedat. Així la idea que no cal invertir esforços en les persones grans, ja que són poc plàstiques o modificables. Però moltes persones grans són capaços tant de replantejar-se al llarg del seu tractament el seu passat. I també, tasca molt més difícil, son capaços progressivament d’assumir i planificar el seu futur sense deixar-lo en mans de terceres persones

Ho seria també la idea de que el tractament amb persones grans és menys gratificant i estimulant. Crec que pot ser igual de gratificant que en qualsevol altre edat del cicle vital, ja que en psicoteràpia tractem amb les emocions i amb la intel•ligència. I son aquestes dues qualitats les que ens fan sentir vius, i les que els nostres pacients agraeixen, tal com deia H. Kohut

També tenir una concepció negativa de la vellesa, viscuda només com deteriorament, sense vida, com ‘l’avantsala de la mort’. La vellesa és un període llarg. Pensem per exemple entre els 65 i els 95 anys als que moltes persones arriben. Son 30 anys, els mateixos que des dels 0 als 30 anys, o dels 30 als 60 anys. A la vellesa el més determinant a nivell biològic no és la edat, sinó l’estat d’autonomia o de dependència.

O també interpretar, o entendre les ganes de viure en les persones gran, tenir una vida activa, com aspectes hipomaníacs, com si haguessin de renunciar a tenir expectatives actives i vitals. O el que és el mateix, que la vellesa ha de ser únicament una etapa depressiva. És el que Kurosawa ens mostrava magistralment a la pel•lícula ‘Ikiru’. (‘Viure’. 1952), o Marcos Carnevale a ‘Elsa y Fred’ (2005)

Totes aquestes concepcions tenen a veure més amb la dificultat d’apropar-nos a les nostres pròpies ansietats de pèrdua, de deteriorament, de dependència i de mort, que a la capacitat terapèutica real de les persones grans.

Sabem que si en alguna àrea del psiquisme funciona el mecanisme defensiu de la negació amb especial intensitat, és en referència a l’acceptació de la pròpia mort. Heurtebise, a la pel•lícula ‘Orfeo’ de Jean Cocteau, li confiava a Orfeo: ‘Et lliuro el secret dels secrets. Els miralls són portes a través de les quals la Mort ve i va. Pel demés, mireu tota la vostra vida en un mirall, i veureu la Mort treballar, com els abelles en un rusc de vidre'(J. Cocteau.’ Orphée ‘1950)

I crec que és especialment essencial per acostar-nos a la psicoteràpia de les persones grans considerar que la nostra vida és també un procés evolutiu. Això davant la persistent creença infantil, negadora, que els grans són sempre els altres, ‘els vells’, i que nosaltres som i serem sempre ‘els no-vells’. I com no, no oblidar de tenir en consideració els sentiments que el tracte amb les persones grans ens evoca respecte als nostres propis pares

 

Jesús Gracia Alfranca

 

11 Comments

  1. jesus gràcia alfranca · 26 diciembre, 2015 Reply

    Moltes gràcies a tots per les vostres aportacions
    I en aquestes dates, que passeu unes bones festes!

  2. jesus gràcia alfranca · 26 diciembre, 2015 Reply

    Rosa, crec que en aquesta primera experiència mestres la flexibilitat de la tècnica. Una persona gran pot estar limitada prr venir a consulta, però no vol dir que no poguem modificar la tècnica. Com si estem en una residència geriàtrica i anem a l’habitació de la persona, en la intimitat del seu espai físic més personal

  3. jesus gràcia alfranca · 26 diciembre, 2015 Reply

    Son moltes les aportacions i reflexions que heu fet

    Ana, gràcies per la teva aportació bibliogràfica de Hennenzel

    Montserrat, és clar, només vivim el moment present, i crec que tenim la responsabilitat d’extreure-li tot el suc possible, per nosaltres mateixos, perquè només tenim una vida, i aquesta és irrepetible, i com exemple pels nostres fills, companys i amics

    Núria, totalment d’acord. Sí una persona gran fa una demanda psicoterapèutica per si mateixa, el tractament serà identic, i amb una evolució similar a qualsevol altre edat
    I no exclou que poguin ser familiars, o d’altres professionals en una institució, qui puguin fer una demanda que permeti organitzar un abordatge psicoterapèutic

    Elizabeth, si tinguesim sempre la mateixa salut o estat en el cos, no ens fariem grans. Però el desgast i la destrucció corporal son una realitat, dura realitat
    Però ser-ne conscients ens ajuda molt a pensar quínes son les ‘quatre aspectes’ essencials de la vida, pels que val la pena viure’ls, i no despistar-nos massa
    Com deia Fernández de Andrada: ‘Fabio, las esperanzas cortesanas, prisiones son donde al más astuto nacen canas…’

    Olga, molt maco el que dius. Per què renunciar mai aquest jo pròpi, a aquest sentiment de esser un mateix, continu al llarg de tot el cicle vital personal, al nostre ‘self autentic’ com deia Winnicott. I a la capacitat d’evolucionar, de buscar sentir-nos més autèntics i més rics

    És clar Pere, no és un idealisme ni una idealització del tractament psicoterapèutic de les persones grans. Cada edat té unes dificultats específiques. En aquesta podem també establir unes tècniques específiques que ens permetin apropar-nos una mica més a la ment de la persona gran

  4. jesus gràcia alfranca · 26 diciembre, 2015 Reply

    Son moltes les aportacions i reflexions que heu fet

    Ana, gràcies per la teva aportació bibliogràfica de Hennenzel

    Montserrat, és clar, només vivim el moment present, i crec que tenim la responsabilitat d’extreure-li tot el suc possible, per nosaltres mateixos, perquè només tenim una vida, i aquesta és irrepetible, i com exemple pels nostres fills, companys i amics

    Núria, totalment d’acord. Sí una persona gran fa una demanda psicoterapèutica per si mateixa, el tractament serà identic, i amb una evolució similar a qualsevol altre edat
    I no exclou que poguin ser familiars, o d’altres professionals en una institució, qui puguin fer una demanda que permeti organitzar un abordatge psicoterapèutic

  5. Rosa Bartomeus Sans · 30 noviembre, 2015 Reply

    Vull compartir, donar força al que ha escrit en Jesús Gràcia, dient que la primera pacient que vaig tenir, era de 72 anys, comadrona, i vem estar 9 mesos veient-nos a casa seva per fer psicoteràpia. El resultat, va ser prou bó perquè visques millor, tant la seva soletat com la relació amb els demés i la familia. Va ser una primera experiència valuosa, gratificant per les dues.

    Els humans necessitem de comunicar-nos, compartir, per donar curs als pensaments, sentiments, emocions, que es repeteixen dins d’un sense fluir com el curs d’un riu. La relació amb un altre que sàpiga escoltar el que es diu i el que no es diu, ajuda a que el curs del riu segueixi i no quedi amb aigues estancades.

    Gràcies Jesús.
    Rosa Bartomeus

  6. Pere LLovet · 19 noviembre, 2015 Reply

    Començaré aquest comentari amb dues veritats: 1/ No he tractat professionalment la vellesa. Només tinc l’experiència com a familiar d’una persona ingressada en residència. 2/ He tractat (i molt) amb els tòpics establerts com veritats inamovibles, descobrint sovint que hi ha portes que simplement no s’han explorat però hi són.
    Endavant dons amb la proposta d’en Jesús. Accentuaria, com fa ell i també l’Olga López, les dificultats pròpies del terapeuta per establir un diàleg obert, de persona a persona, disposat a escoltar i entendre.
    Si, la dependència es un gran problema perquè limita la possibilitat d’establir aquests diàlegs. ÉS més, dissortadament, les converses entre ells (els vells) sovint són batalletes on tots volem ser escoltats en llurs dignitats passades però ningú pot escoltar ningú. Potser cal ser terapeuta per tenir la paciència, la confiança i el plaer de l’escolta de l’altre. Aquesta és l’experiència única, sempre tan difícil de tenir i més quan més desvalguts estem físicament.
    Endavant dons. Gràcies Jesús.
    Pere Llovet

  7. Olga López · 16 noviembre, 2015 Reply

    Totalment d’acord Jesús, i contenta que es posi el focus sobre aquest tema, perquè a més el concepte de vellesa és dinàmic, i el que la meva generació entenia com a «vellesa» fa 30 anys, avui és una etapa en la qual una persona encara pot estar molt activa.

    Les persones som persones… A mida que vaig fent anys me n’adono que «jo» segueixo sent «jo», el pas del temps no m’ha convertit en algú altre, i intueixo que quan passin 30 anys, al meu interior seré encara aquest «jo», però amb més experiencia en la vida, i no m’agradaria que ningú dibuixés una línia a partir de la qual ja no se’m considera apta per a canviar, per a aprendre o per a nodrir-me de noves perspectives.

    Els terapeutes som els primers que hem de treure’ns aquest prejudici (qui el tingui, és clar), i fer la tasca divulgativa i pedagògica que ja hem fet en molts aspectes al llarg de la història. La societat canviarà quan nosaltres ho haguem fet.

    Moltes gràcies!

  8. Elizabeth LLorca · 14 noviembre, 2015 Reply

    Gracies Jesús, boniques reflexions. Especialment la de que la salud esta vinculada a prepararse amb autonomía per la vellesa. En certa manera ens planificquem la vida pensant en això. Realment es posible reparar relacions quan un es fa gran pel consòl de tota la familia

  9. Maria Núria Ribera · 13 noviembre, 2015 Reply

    A la vellesa la edat cronològica no es determinant ni suficient a l’hora de fer un tractament psicoterapèutic, focal o més profund. Per mi es més rellevant la demanda, la disposició del pacient, així com la manera que ha viscut durant el seu cicle vital, les seves capacitats adaptatives i evolutives i com s’ha relacionat amb els propis pares i ha elaborat la seva mort. Elements tots ells que als terapeutes ens poden orientar per el treball terapèutic.
    Cal tenir en compte aquestes dificultats i prejudicis dels propis terapeutes que s’apunten en l’article.

  10. Montserrat Alabau Ferreres · 13 noviembre, 2015 Reply

    Jesús, unes reflexions molt interessants que em donen peu a pensar en que amb la nostra formació, és a dir, amb el coneixement d’unes determinades perspectives, potser no m’atreviria a parlar de la possibilitat d’una psicoanàlisi, però sí d’accions terapèutiques en les que la persona vella que porta una càrrega de culpa i de dols sovint molt mal elaborats, pugui aprofitar i reeixir en una vida més plena i adaptada a la realitat de les limitacions que imposa la vellesa.
    T’agraeixo el teu escrit
    Montserrat Alabau

  11. ana miniéri palau · 13 noviembre, 2015 Reply

    Muchas gracias por el interesante artículo. Una visión abierta sobre la vejez, período complejo y al cual hay que adentrarse con una preparación psicológica y un trabajo personal para llegar a la aceptación, tal como dice Marie Hennezel en su libro » La suerte de envejecer bien» en Editorial Plataforma, Barcelona 2009. Como complemento a este artículo de Jesús Gracia, recomiendo su lectura a las personas interesadas en la vejez.

Deja un comentario