A PROPÒSIT DE LA CREATIVITAT

Tots junts construïm a vegades un món per somiar que ens reconforta. Un món per perdre’s en la immensitat del dubte irresolt, un paradís llunyà i tanmateix familiar. Però per poder recorre’l i explorar-lo ens necessitem els uns als altres, per tal de donar-li un sentit. Per sentir-nos acompanyats d’aquests nosaltres que humanitza i dona llum a la nostra sensibilitat.
Aquesta necessitat de construir imaginaris a través de l’art i les seves diferents formes d’expressió; la escriptura, la pintura, la escultura etc., és una necessitat ancestral que ens acompanya des del origen podríem dir de la simbolització, de la paraula. Aquesta necessitat sempre és allà esperant-nos, la portem a dins i ens parla del nostre desig, del que necessitem i del que volem ser. Contactar-hi no és pas tan fàcil, hi ha masses interrupcions, masses disrupcions del pensament que ens fan foragitar de dins nostre el que es més preuat, la nostra identitat, el que nosaltres som en realitat i desitgem expressar.
Son tantes les situacions, les circumstancies on sentim vulnerada la nostra creativitat, on sentim que es posa en risc allò que portem ben a dins i que ens fa sentir que som nosaltres. Trobar vies per a que surti, perquè esdevingui realitat, una veritat compartida i concreta, reconeguda pels demés, on ens sentim acollits, pot ser el treball més important de la nostra vida. En ocasions s’han d’esmerçar molts esforços per trobar aquest espai que és nostre, dins d’aquest món, que és la nostra vida i en el temps que tenim que no és finit, s’esmuny entre els dits, a cada pensament furtiu que deixem partir.
Saber qui som, de que estem fets, ens ajuda a construir la nostra autenticitat però per arribar aquí de manera que ens satisfaci, s’ha de recórrer primer un camí de construcció de la pròpia identitat que no es pot fer sol. Necessitem d’un altre, testimoni de les nostres passes, que ens recolzi i doni alè en les pujades, per tal de recorre’l amb sentit i amb la clarividència que dona el estar connectats al procés d’avançar i d’anar deixant enrere allò que ja no serveix, que ens destorba i ens dificulta el creixement.
Només així podem construir mons imaginaris, des de la nostra creativitat, i imaginar a més camins per fer-los reals i potser també així, l’espai i el lloc intern on decidim viure la nostra vida, sigui un espai càlid, harmoniós i afectiu.
Post dedicat al poeta Francesc Garriga Barata, traspassat el passat 2 de Febrer. Amb la seva paraula precisa ajudava a construir un imaginari auster i senzill, ple d’autenticitat, que necessitava ser reconegut, llegit, per fer-se real tan per el lector com per el poeta.

per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara.
el que és lluny és tornar.
Francesc Garriga Barata (1932-2015)

Xavier Pérez Pérez
Psicòleg col.10826
Psicoterapeuta de la FEAP i ACPP