La mort nia en vida ara, i, com un glaç, la vida en sec es dissol. Absents i distants, no son a les nostres mans ni el bes ni els signes.Se’ns fonen els desigs, quan la llum es descalça i el temps fuig pels qui ja no hi son. Creix més el silenci del vers. Creix infinitament més el buit entre els mots, a prop de tu, a l’altra riba. I ara, qui cosirà les paraules sense veu? lluïsa, 31 març 2020 en temps de confinament
en temps infinit, quan l’aire negre tentineja en el minso degoteig de respir de tons de grisa pedra, enmig de la fosquedat a la via, a prop de la boca del riu, on les aus no volen fer niu, i tu esmicoles el polsim dels minuts en la solitud i la vida negada a tants, per tantes hores tan desiguals, … i després, en el dol de la distància, un plegat de síl·labes retallades en el revés d’estretes voreres, criden que la primavera és ara silenci, que el temporal cruix arreu i sense treva, fins…
Fa dies que vull aprofitar l’oportunitat que em va brindar la meva psicòloga per poder participar en aquest bloc però no sabia de què i com començar a escriure… fins avui. Suposo que avui puc escriure sobre un tema que m’ha afectat personalment i, sobretot, admetre per escrit que “tinc un problema de salut mental” i anar un pas endavant cap a la millora. Tot i que aquest escrit parli de l’amistat, és inevitable que critiqui o faci una crida per la importància i educació sobre la salut mental. Molts de nosaltres creixem pensant en què la salut només afecta al…